L'ELEFANT I LA BELLA FORMIGA ( la llegenda )

L’ ELEFANT I LA BELLA FORMIGA ( la llegenda)

Vet aquí un gran elefant, no només de tamany, sinó de cor, tot ell era ben gros, li agradava estar en forma i inclús era presumit, a la seva manera, no era com la resta del elefants, de fet, alguns dels seus companys el miraven i li deien que semblava d’una altre espècie. Ni cas els feia, saltava, corria, i com no, somiava i molt. Somiava estimar, i també somiava, a qui estimaria ell. De vegades es passava llargues temporades immers en els seus somnis, un dia mentre es ruixava amb aigua fresca, acabada de caure del cel, va veure un cau de formigues. Que pesades va sospira l’elefant, i es que elles, les formigues, i els seus caus estaven arreu, ja sigui al ben mig de la selva, com allà on no hi havia vegetació, si no era per superfície era per sota terra, però sempre hi eren.

Aquell dia una d’elles, es movia i removia com ninguna, digne de la mateixa reina formiga del cau, això va pensar l’elefant, deu ser la reina rumiava. La manera de bellugar-se d’ella no passava desapercebuda ni tant sols amb les de la seva pròpia espècie, sempre tenia d’altres “formiguetes” al seu voltant, però mai ninguna d’aquestes es va fer digne.

Un dia la bella formiga, estava trist, havia perdut  qui li va donar la vida, va estar sola, inquieta, mig perduda, i va topar amb una pota del nostre amic elefant. Ella el va mirar, d’una forma especial, i ell, que tants cops l’havia observat es va quedar bocabadat. Al veure-la sola , sense el seu “sequit”, va pensar que pot ser tenia fam, va mirar el seu entorn i amb la seva forta esquena va fer trontollar un arbre, fent caure un fruit tropical molt dolç i amb una olor que encisava , li va apropar. La bella formiga no li va fer un lleig i va tastar aquella fruita, mai abans havia provat res tant exquisit, però va seguir cap baixa, moment en el que va començar a ploure amb força, i aquí pateixen alguns animals , entre ells les formigues i més si ets bella. El nostre amic elefant amb una fulla preciosa amb un verd estrident va fer-li servir de paraigües, allí van estar immòbils els dos, cadascú a la seva manera reia, ella a aixopluc i ell mullant-se tot el seu gran cos, es seguien mirant, de forma estranya, però amb dolçor. Va parar de ploure, i l’elefant va ajupir el seu enorme cos, per gaudir de la bellesa de la bella formiga, renoi, que n’era de bella. La bella formiga, havia de marxar, sense saber el motiu, i va aprofitar per tocar amb les seves pinces una part de la boca de l’elefant, aquest, va tancar els ulls i va tenir una sensació de “formigueig” prop del seu llavi, va fer-hi passar la seva llengua poc atractiva, i va quedar perplex, amb el sabor que va notar, un gust tropical, al obrir els ulls , ella ja no hi era, però ja era tard, va quedar tocat o enverinat o senzillament captivat d’amor.

A l’endemà l’elefant va tornar content al mateix lloc, i va esperar per veure si hi seria ella, la bella formiga, però no, ella no hi va anar més.

L’elefant va seguir amb la seva vida, amb la seva espècie, seguia mirant caus de formigues, però no la va tornar a veure. De tant en tant, la bella formiga deixava trossos de fruita tropical, per on passava amb l’ànim de poder algun dia tornar a coincidir amb aquell animalot, gran enorme i de bon cor, el nostre elefant. Ell vagava per la seva vida tranquil·la, amb la seva espècie, i de vegades trobava petits tresors,  en forma de rastres que la bella formiga deixava, ell deixava coberts amb fulles, per quan plogués, pensava que així ella no es mullaria amb la pluja i a mes...pot ser el recordaria.

Van passar anys i panys, i al final cadascú li toca estar amb la seva espècie, fer la seva vida, gaudir-la a la seva manera, la bella formiga seguia envoltada de formiguetes, a la cort de la reina, gaudia de certs privilegis. El nostre elefant, seguia el seu camí sense córrer, de vegades perdut, perquè feia començar a treballar el seu cervell i aquest li deia que no encaixava en aquella espècie, descontent una mica de tot, ja no va tornar mai més a aquell indret on es van trobar dos especies diferents, però seguia trobant rastres. Somreia mentre la seva vida lenta i ociosament tranquil·la passava.

Un dia qualsevol, l’elefant va tenir una pensada, anar arbre per arbre d’aquell apreciat fruit tropical, pot ser seria allí on podria retrobar a la bella formiga, i així ho va fer, va passar molt temps, però al final un mig dia, d’un dia molt calorós va observar com un grup de formigues estaven més alterades del normal, es va acostar i ajupir el seu gran cap, era ella!!!! La bella formiga, si n’estava segur, però ara semblava... com dir-ho? Com si fos una reina, anava agafada per les seves dolces potes per una altre formiga. En aquell instant, ella, la bella formiga es va adonar que aquell esser enorme no era un més d’aquell paratge, era ell!! Aquell que la va protegir, aquell a qui va pessigar dolçament, aquell a qui havia deixat tants rastres, de sobte va deixar anar al seu acompanyant, i es va mirar a l’elefant. Era ell, després de tant temps, ella i ell allí, junts, cadascú al seu mon, amb la seva espècie totalment diferents l’un amb l’altre. El bram del nostre elefant es va fer sentir per tota aquella selva, en aquell moment ell ajupint-se novament la va convidar a pujar al seu cim, ella, la bella formiga no s’ho va pensar (i no sabia el que anava a fer ), i per la orella dreta d’ell va començar a fer camí, ell reia, era el millor formigueig que mai abans havia sentit, a excepció d’aquell tan dolç que anys enrere va sentir.

La bella formiga, estava al llom del nostre elefant, ell es girava i la mirava, sí era allí al seu cim, allò va ser màgic, però com podrien els nostres amics comunicar-se entre ells? Essent tant diferents, l’amor es un sentiment universal que tot ho pot, i va ser en aquell instant quan la bella formiga va guiar a l’elefant, encara mai se sabrà com ho va fer, a un bosc especial o màgic, diu la llegenda que durant la nit es produeix una pluja de cuques de llum, que ja de per si es especial però que de vegades, quan hi ha sentiments purs, pot arribar a ser màgic es pot demanar un desig. Sí, el van trobar, plegats, era un lloc ja de per si, preciós, tots dos van esperar i observar, de cop una llumeta va caure flotant d’un gran arbre, aquella llum era d’una cuca de llum, que a l’instant va donar lloc a una pluja de cuques de llum impressionant, la més gran que mai abans havia succeït. Presagi d’un gran sentiment, la bella formiga ràpidament, va encomanar el desig, vull estar durant aquest instant amb ell, i poder parlar els dos el mateix idioma! Dit i fet, “hola elefant”, “hola bella formiga”, ella va ballar al cim del seu enamorat elefant, ell reia i reia, es van dir moltes coses els dos: quedat amb mi li digué l’elefant, jo no tinc cort, ni riqueses, però sempre que tu vulguis t’acostaré la lluna, cantaré cançons, i et portaré la fruita més alta que trobi i...sempre et protegiré. La bella formiga va riure, i li va dir que si, que no li calien corts, només que estiguessin per ella, la única cosa que li va dir ella va ser aquesta, “vull que sempre estiguem junts”. El nostre elefant estava tant content i no parava de caminar i donar voltes, sense adonar-se’n va sortir del bosc, vaja, va tornar enrere i les cuqués havien marxat, van desaparèixer. Van sortir del bosc plegats, no van tornar a comunicar-se mai més, tot i així, van anar plegats durant temps, de vegades perduts, però junts, ell no la entenia a ella, i ella ja no el guiava en lloc.

El temps va fer que ella es tornés a mirar els seus caus, la seva anterior vida, on ella abans era la cort, i ara l’havien oblidat, valia la pena? Es preguntava. Ell segui protegint a la bella formiga, però pot ser ja era massa tard, les direccions i les especies eren totalment diferents.

La bella formiga volia que l’elefant l’entengués, però aquest no podia, tot i que s’estimaven, cadascú a la seva manera, finalment l’elefant va ajupir-se, la bella formiga baixava d’ell però no ho va poder fer, el bassal de llàgrimes de l’elefant feia impossible que ella baixes, i això va durar algun temps. La bella formiga, ja no gaudia del nostre elefant, ferit d’amor aquest va cercar un lloc diferent, sec, amb pols, es va prometre no tornar a plorar, i així va ser, sense basals de llàgrimes, la bella formiga va baixar, es van mirar i van voler refer la seves anteriors vides.

De vegades, encara es pot veure un elefant en un bosc que havia estat màgic, bramant amb força, fent silenciar la resta d’espècies inclús la seva pròpia, i els caus de formigues, encara brilla una d’elles que sense estar en la cort, l’admiren dia rere dia.

I bet a qui una bella formiga i bet aquí un elefant, aquest conte...s’ha acabat