dijous, 22 de setembre del 2011

PENSANT EN LA PROPERA TEMPORADA

M'encanta preparar nous reptes, una nova temporada, aquesta ha estat d'or!! tot ha funcionat, i gracies a fer bondat i no tornar-me boig, ara doncs descans....i a planejar els nous reptes.
He començat a pensar i pensar i en tinc alguns de clars...son els següents :

93km i 3800 m+

95km i 5000m+


i el coco 168km 11000m+

...veurem si podrem anar afegint curses tipus, entreno, enrtemig...i perque no tornar a fer carros de foc...i baixar de les 15 hores 55 minuts, ja seria fantàstic !!

EL DESCANS DEL GUERRER? O SIMPLEMENT...EL DESCANS

Aviat farà un mes de l'última ultra GRP 2011, sense grans problemes i sense lesions destacadas ni tan sols molesties, però s'ha de recuperar el cos. Tinc quasi 39 anys, i diverses operacions a les cames, algun de consideració, per això fem les coses amb seny. Hi ha gent que em convida a fer sortides, curses, entrenos ed qualitat....NO. Pago un entrenador i amic, en Sergi, i li faig cas...quasi sempre jejeje...començo ha tenir "mono" de correr, uffff màxim quan he començat a llegir les histories i vides de diversos corredors nord americans d'ultres, impressionant. Però aquests son joves i gent que van començar de joves, per molt d'ells aquesta es la seva feina, no es el meu cas ni el de molts altres corredors anonims que estan treballant en horaris i feines complicades, perque ...per cert, no es un esport o disciplina elitista? empresaris, petits empersaris, advocats, metges, bombers...i el quasi ultim esgrao de privilegiats, els policies.

De vegades em sento com;

- el cavall SEABISCUIT, quan després de temporades exitoses descansa als prats d'un poblet de l'est dels EEUU, aixi surt reflectit a la pel·licula, per cert es molt xula.

seabiscuit

- com el gimnasta Gervasio DEFER, salvant les moooooltes distàncies, que aquest paio es un crack! però d'estar molt fort, es deixava i relaxava i en dos mesos torava a lluitar per medalles, olé !!


defer

- o com el tipic boxejador, que després d'una competició, afluixa els entrenaments fins la propera baralla, a la qual haurà d'arribar fi, en plena forma i no passat de pes...


la motta

Aixi em sento de vegades, sense poder planificar, més de 3 màxim 4 curses per any, però si vull seguir fent aquestes bogeries, ha de ser aixi. Descansaré...bé, per la propera.




HAS FET 2 ANYETS !!!

Dos anys !! exacte, acabas de fer 2 ANYS !!! Pot ser algun dia revises aquest blog, quan siguis més gran, per mi seria un honor i una alegria que ho fessis, molts dels meus reptes els he fet pensant en tu, perque algun dia puguis dir " ostres el meu pare quins reptes i aventures feia ". Cada cursa o ultra que he fet i he pogut agafar-te en braços ha estat una satisfacció difícil de descriure. El dia 13 de setembre va fer dos anys que vas neixer, com passa el temps i com t 'estimo cada cop més...














Dos anyets i amb la teva cosina, MartinaEl pastís de la tieta...una passada oi?


Hem intentat simplement que t'ho passis bé, que disfrutis , que juguis...i mica en mica t'anirem enssenyant tots aquells valors que els meus pares em van enssenyar i sobretot que siguis millor persona que jo, que no et serà dificil.
Ús estimo als dos !!!

Un peto molt gran pel meu tresor...en Roc...de part del teu pare...FELICITATS !!!

dijous, 1 de setembre del 2011

GRAN RAID DES PYRINEES 2011 - FINISHER- !!


El gran objectiu de l'any, el Gran Raid dels Pirineus, amb 160km i 20000 metres acumulats de desnivell, tot pels pirineus francesos. Confesaré que dies abans hi havia no solsament respecte si no, por, penso que no va malament tenir-ne una mica. Aqui una imatge amb tot alló que em vaig endur, repartit entre la bossa de corredor i les dues altres bosses que la organització et deixava tenir.


com no HOKO com sempre

En el moment del briffing de carrera, en francés es clar, ens van comunicar que les temperatures serien sota zero, i de pluja, i que per aquest motius es retrasaria al sortida en un parell d'hores, i que no es puajria al Pic du Midi, emblemàtic pic, pel mal temps i per evitar alguan desgràcia.


recorregut del GRP


pérfil del recorregut del GRP


briffing de la cursa, amb en Roc

Finalment la cursa s'ajorna pel mal temps i es surt a les 07 am, la presvisió seria de fred, sota zero, i pluja fins ben entrada la tarda. Per tant FATAL, per a mi, que soc més de calor. A la sortida unes 800 persones, i pocs espanyols. Conec a un tal Jon i Ramon i surto amb ells. Aquests dos, venien de fer els 170km d'Andorra, i un mes després feien aquesta. Quan varem sortir, ja vaig veure que el plà d'aquests era anar fent, caminar i caminar. Els vaig deixar i vaig començar a posar un ritme fixe.



Vaig començar a avançar a gent, molta gent, i començavem a enfilar uns 1700 positius, en menys de 11km, de camí al Restaurant Merlens, vaig veure a la Sandra, amb en Roc, realment aqui anava força bé i ja no ens toranriem a veure fins Artigues al 31km.




arribant a Artigues

Quilometre 31, de cursa, plou com van preveure, de moment anava força bé...sol...com a tota la cursa i aqui veuria novament a la meva familia, aquest cop en Roc al veure'm plorava perqué volia venir amb mi, espero que algun dia sigui així. Aqui ja vaig sber que no es pujaria al Pic du Midi, i després d'un bon avituallament, seguim pujant i pujant. Ja no veuria més a la Sandra fins el quilometre 120 de cursa uffff.



Ara la direcció era anar al Col de Sencours, als peus del Pic du Midi, amb pluja, aigua neu imolt fred. Aquest punt va ser on pitjor ho vaig passar, tot i ser de dia, temperatures molt fredes, sota zero, no vaig ser previsor i no duia guants, vaig haver d'utilizar els manguitos, per improvisar uns guants, però realment no podia ni agafar els bastons, de la gelor que tenia a les mans. Al petit avituallament no m'hi vaig estar gaire estona concient que més valia marxar i baixar altitut, per recuperar temperatura. El fang i el fred son els meus pitjors enemics, però a alta muntanya son dos factors que sempre estan presents.

Col de Sencours

Alli , baixant, em vaig trobar a un personatge a destacar ... Francesco, un italià d'uns cinquanta anys o més molt bregat en aquest tipus de curses, ens varem estar comunicant amb anglés. Recordo que l'objectiu a partir d'aqui era arribar a Vilellongue al 72km, però abans hauriem d'arribar a Hautacam. En aquest últim lloc vaig arribar molt sencer, a l'avituallament lloc on vaig menjar i carregar, perquè només quedaven 9 km per arribar al primer canvi de bossa de material, i tot era baixada!
Quan vaig arribar a Vilallongue, semblava que havia d'haver un gran rebombori, però no, poc ambient. Alli la gent descansa, menja i fa el primer canvi de roba. Jo vaig fer el mateix, sopa, pasta, embutit, salat i dolç, carregar d'aigua i un canvi de roba mooolt important, perquè dic això? perquè deient que la nit seria molt freda, em vaig posar una samarreta de maniga llarga termica de la marca HOKO, com no...i em vaig col·locar a sobre de les malles curtes unes pirates...un encert. Sortint d'alli, era pujar i pujar..aproximadament uns 21 km i més de 1000 metres positius, alli vaig anar amb un grup que veia de lluny, de 4 francesos, va ser hora d'ecendre el frontal, un d'aquest xinos, que feia molta llum però que només em va durar unes tres hores i mitja...patetic. La baixada de CAbaliros, terrible, per arribar a Cauteretes, perque estava tot moll, herba, fang...i vaig caure unes tres vegades, era questio de concentrar-se molt en no patir cap rebrincada als turmells. Quan arribava als avituallaments, i em disposava a sortir, em trobava al meu amic Francesco, ens saludavem i em deia que anava bé, que faria un bon temps. Ell no sabia quina era la meva arma secreta...jajaja.
Després de Cauteretes, l'objectiu era buscar el seguent canvi de bossa, encara de nit, i aqui vaig arribar emprenyat (que raro en mi), sol, sense ningú, vaig fer canvi de mitjons (va ser fonamental per no tenir botllofes), vaig menjar però començava a estar encetat per la entre cuixa...anava a marxar i va arribar el meu amis Francesco, em va deixar crema de nedo per posar-me a la entrecuixa, que ja em fotia un ma lde nassos. Hauria d'explicar que abans d'aquesta cursa mentre recuperava el meu turmell, em vaig llegir el llibre ULTRAMARATON de Dean Karnazes, una eminencia en ultradistància, i em vaig mentalitzar que el dolor es tot mental..i aixi ho vaig fer. Ja encarava direcció el 130km, i alli estarien els meus recoltzaments.

Tourboloup, torno a veure a la familia

En aquest punt arribava molt bé, i conscient que només quedava una gran pujada i una baixada per finalitzar la cursa. En aquest avituallament, vaig fer canvi de malles pirates a les curtes, menjar una mica omplir aigua i acomiadar-me dels meus.
En Roc i jo




Surto d'alli amb la intenció de seguir marcant un ritme, que això s'esta acabant !! a partir d'aqui els paratges molt semblants a Benasc, roca i rius.

un dels de la foto en petit soc jo...


l´'ultim coll !!

Aqui un pujadot impressionant després del que duiem, en aquest punt vaig apretar el ritme, tal i com diu en Sergi, els entrenaments que havia fet, eren per poder apretar al final del recorregut. Vaig arribar al coll, i de baixada rapidament el Restaurant de Merlens, alli l´últim de tots els avituallaments, m'aturo al control i em diuen que només queden 11 km per el final dos de pujada i al resta bona baixada, ni agafo aigua, surto com un llamp...pujant l' ultim desnivell.
La baixada amb forta pendent havia d'utilitzar els bastons, donat que els quadriceps picaven i fort. El camí era bò per correr al màxim, era questio de donar-ho tot...però quan anava baixant veia la furgoneta i dues personetes, la Sandra i en Roc, un cop els vaig veure em vaig treure l'impermeable i li vaig dir que anés a l'arribada que em llençaria amb força, per tant, no em vaig aturar.


Els quilometres anavaen caient i vaig correr com mai, penso que tenia al cap, la banda sonora de Carros de Foc, i em vaig deixar anar, a quasi 4 el quilometre baixant una bogeria però les cames aguantaven bé, vaig passar un dos tres quatre ...fins a una dotzena de corredors que amb un "olala" s'apartavben i em deien courage !!


En fialnt els carrers de Ville Aure, veig al meu petit, i freno de cop, dient-li " Roc anem a correr?"...i agafats de la mà anem victoriosos a l'arribada...




Finisher de una de les carreres més dures que hi ha, incialment pensava que feia 33 hores, però finalment es una hora menys, això d'anar sense rellotge es el que té. El resum es bò, vaig marcar un ritme que vaig seguir meticulosament, i al final amb forces el vaig augmentar, vaig hidratar-me bé i menjar millor, vaig passar una miqueta de fred però es normal, bons canvis de mitjons alli on calia...el resultat es que no he patit, i no es pedant es així, quin serà el proepr repte?? veurem ahora toca recuperar... GRACIES A TOTS ELS QUE M HEU SEGUIT VIA FACEBOOK, I PEL TELEFON MÒBIL.