Un mes de vida...ja estas aqui !!!

El passat 28 de desembre de 2015 vas neixer tu, Ena, i avui 28 de gener de 2016, tens el teu primer mes de vida. Podria haver escrit unes lletres setmanes enrrere o el mateix dia, pero no es van donar les circumstancies adequades, ara puc explicar ho tot, i explicar t ho.

Com ja saps comparteixes aquest regal, aquest diari de vivencies amb en Roc, el teu germa, pero sobretot aquesta entrada va dedicada exclusivament a tu.

El dia dels Sants Innocents, quina gracia, va ser el dia escollit per induir el part, el qual inicialment havia de ser un part normal, pero res va sortir com havia de sortir. La teva mare i jo varem fer tot el que ens havien dit, em refereixo a pautes, visites, dietes, pero de vegades no es suficient, inclús una ginecologa experimentada, un centre médic privat , el qual no vull ni anomenar!, doncs no, no va ser suficient. La teva mare va estar vuit hores dilatant, patint, i no va haver manera, la van passar rapidament a una sala per intervenir-la, fer-li una cesaria. la cosa es va complicar , pero puc dir-te que vas neixer a les 14:45 hores, i rapidament tu i jo varem pujar a l'habitació per tal de fer el pell a pell plegats, mentre la teva mare seguia a quirofan.

Més de 6 hores tu i jo, pell amb pell...una cosa que mai oblidaré !

agafada a mi...

La teva mare no va poder estar amb nosaltres, van sorgir problemes. A l'habitatació van venir la teva germana gran, la Sol i la teva iaia, fent costat en tot moment, i menys mal, perque sol hagués estat dur, sense la teva mare, sense la meva meitat.

No va ser fins a les 21:00 hores aproximadament, que va venir la mama, amb no gaires bones condicions, plena de vies, de sondes, i malmesa, del que havia patit, peró estavem junts !! Peró el neguit no va quedar aqui, la teva mare va gaudir poquet de tú, i a les 03:30 de la matinada, una pediatra et revisava ( ningú et va venir a veure, tret d'algunes infermeres ) i deia que no estaves gens bé. Tenies part del cap inflamat, molt tou, perque havies patit una hemorragia quan et van intentar treure amb ventosa (un sol cop va ser suficient perque tinguessis una hemorragia al cap, per reventar una arteria). A partir d'aqui tot va ser un calvari, el dimarts dia 29 de desembre tant tú com la teva mare vareu necessitar de transfusions de sang, tú estaves ingressada a la UCI de neonats en estat GREU, i jo tenia cura de la teva mare.

Ara puc explicar, un mes després, tot alló. Va ser durissim, una barreja de sensacions mai abans viscudes, pot ser el dia que el teu germá Roc va tenir un petit accident quan tenia 5 mesos. Aquest cop era diferent, la impoténcia era tan gran que no vaig tenir temps de plorar, ni de pregar a cap dels deus existents, per la teva vida i la de la teva mare, deu meu.

Són imatges esfreidores, per a mi, ho són...veuret així va ser durissim, i veure a la teva mare que no es podia bellugar , que em necessitava a cada instant, havia de preparar-la per veuret, i al principi no et podiem agafar. Ho sento, peró jo em vaig quedar amb la teva mare, perque no estava bé, fisicament ni animicament. Va ser dur no poder veuret, no poder tenir-te amb nosaltres, pero en cap moment vaig deixar de pensar en tú. No crec en deu, crec en les persones, en nosaltres mateixos, en ser bona persona, en fer el bé...pero aquesta relació ha costat tant, que no hagués imaginat que inclús aquell dia viuriem el que vam viure. La teva mare no va tenir gaire tranquilitat en el embarás, des d'aqui dono les gracies a aquells caps i aquelles empreses, que no volen, no admeten, o no els interessen dones que vulguin tenir fills...resabiat, rabiós? doncs sí!!

Vam passar el cap d'any en una habitacio d'hospital, sols sense la nostre filla, i abans del famos raim la teva mare va necessitar de morfina per eliminar els dolors que tenia. Sols, sense en Roc que li tocava passar el cap d'any amb nosaltres, i sense tú.

El teu avi, el meu pare, sempre deia que els anys parells sempre son millors que els senars..."et faré cas, o millor dit, espero tinguis raó", perqué no vull diners, no vull exits, no vull res material, només vull que la meva filla i la meva dona estiguin bé, sanes, i faria el que fos perqué així fos. Es per aixó que després de cada prova i visita al cap del teu poble Tiana, quan ens diuen que segueixes agafant pes i creixent de forma tan rapida, m'omplo de joia, peró respiro fons, i em dic, SI ! seguim.

Tens una familia gran, una mare que fliparás amb ella, una germana gran que esta feliç amb tú, un germa amb el qual jugarás molt i et protegirá sempre, una iaia Isa que ha estat els primers dies de vida teus venint a l'hospital tot i no poder veuret, tens la teva tieta i tiet, i la teva cosina, tens dos avis més que vetllaran per tú alla on siguin, Ferran i Ena Rosa, i em tindrás a mi, un pallasso, un para noel, un amic, un pare que sempre estará al teu costat. T'ESTIMO.

El dia 04 de gener de 2016, ens van enviar a casa, ufff, anavem a casa, i dia a dia has estat creixent més i més, tot i que portés de corcoll a la teva mare, sobretot.

els teus cims...

amb la mateixa boca que la teva mare

mama, germana i el pinyonet

TU

La familia pendent de tú i el teu germá boig per veuret, i pregunta per tu...aqui el tens.

fill i nets...

els meus tresors!!

He escrit tot aixo amb emocions, amb sentiment, ja sense por, perque podria dir que ha estat por, nervis, sentiment de perdua, una barreja de coses que encara avui em costa digerir. Avui he estat entrenant per la platja, quasi 17 km, i en algun moment em saltaven les llagrimes al recordar, que va faltar poc per perdre les meves princeses. 

Queda pendent una nova entrada...dedicada a la teva mare, perque el que he patit el que he vist, els moments ue he passat al seu costat bé ho valen, t'estimo princesa i a la petitona.

tu i jo

I aquest es el teu pare...pot ser geni i figura, pot ser no es perfecte, segurament he fet coses que podrien haver estat millor, pero no dubtis mai de l'amor que et tinc, que ús tinc.

Com deia algú que vaig estimar molt...sigues bona persona i sobretot sigues feliç, sempre amb tú !!!

Seguim !!!