El títol de l'entrada es el més adequat, DESPERTAR, i de quina manera. A partir d'ara es i serà un tomb totes les entrades d'aquest diari o blog.
Vull agrair a diverses persones que han fet que obri els ulls, no vull desmereixer a d'altres que van intentar que els obris i no ho vaig fer. Diuen que més val tard que mai, i tot i obrir els ulls i adonar-me de les coses que no he fet i/o actuat de forma correcte, estic content i amb esperança màxima.
Gracies Niurky, Ainara, Iolanda i a una persona que va voler fer-me veure que havia de fer un canvi i no la vaig escoltar, Isabel. La tasca no era fàcil, i vaig voler començar per eliminar l'odi i la rabia emmagatzemats any rere any, principalment amb les mares del meus fills, Sandra i Maritza. Pensar en demanar perdó em va suposar, que un dia mentre corria i feia un dels entrenaments programats, una falta d'aire, i plors a brots i barrals em marquessin i de quina manera, increïble! una angoixa descontrolada, que em va fer aturar per complert el que estava duent a terme. A l'endemà, amb totes les ganes, i pors del món, vaig escriure dos mails un per cadascuna d'elles, demanant perdó, disculpant-me per tot el temps passat, per les meves actuacions, fora de lloc, per no empatitzar i posar-me en el lloc de l'altre persona, per haver jutjat, per haver culpat sempre a les altres persones (en aquest cas a elles), i sempre voler ser jo la víctima de tot. Reconeixer els errors, pot ser et fa sentir gran, no ho sé, però automàticament t'envaeix una pau que mai abans havia sentit, es difícil d'explicar.
Poso un punt i a part, però segueixo explicant, la resposta de la Sandra va ser demolidora, entre d'altres coses em va dir..."si això ha de servir perque jo perdi la por cada cop que parlo amb tu, benvingut sigui"...encara em poso les mans al cap d'haver llegit aquesta resposta, i que malament ho he fet tot, durant tant anys, ho sento Sandra. La Maritza va respondre (matitzo que totes dues van ser molt respectuoses) de bones maneres i alegrant-se per els canvis interns que estava sentint, gracies a ambdues. Però encara a dia d'avui, ja fa més d'un mes, sento una pau immensa.
A continuació, un seguit de persones que en el seu moment van ser molt importants per a mi, mereixien el mateix, unes disculpes, per com els vaig arribar a tractar o senzillament deixar de tractar, en Sergi. Llastimós quan gires la vista i et dones compte de tot allò que vaig fer, com he viscut tants anys d'aquella manera, amb rabia, odi, i ira dins meu. Fins el punt de desitjar el pitjor a certes persones, i realment sense que m'haguessin fet rés dolent.
La culpa...allò que tantes vegades he penjat a d'altres entrades, mai la volem, i de vegades en som cent per cent protagonistes. Ser amable, tractar amb amabilitat, somriure a tothom, hauria de ser el nostre dia a dia, i no només en ocasions especials. Aquest creixement, es sense dubte difícil i facil (vet aqui una paradoxa), però ha d'haver una constant, sense cap interès i tampoc caure en el "buenismo", tampoc hem de deixar que ens trepitgin, ara bé, aquell o aquells que ho facin tindran la ben merescuda consciència que els visitarà, o no ( paradoxa?), però ja això serà una circumstància d'algú altre i no nostre.
Em queda molt camí per recorre, encara no he fet rés, però si m'he adonat de tot això i es important, cada dia poso una llamborda per fer camí, el meu camí, que encara no se on em portarà però de segur serà interessant.
Quan? ARA, On? AQUI Qui? JO...viure el ara i aquest moment, serà irrepetible i mai més el tornaras a viure, així doncs aprofita el moment i tot alló que ens portarà.
Torno a repetir que no es fàcil, que de vegades em segueixen visitant fantasmes del passat o de tant sols fa un any, i els elimino, amb la meva espasa, i em calmo i segueixo pensant que tinc un camí a seguir i que em portarà a una calma immensa, ara mentre escric això em venen unes ganes sobtades a llegir...si llegir, jo, en Sergi, es estrany i curiós, i m'agrada aquesta nova sensació..."La escuela oculta", d'en Dan MILMAN, aquell que va escriure "El Guerrero Pacifico", pel·lícula la qual vaig menys prear fa molts anys i que arà adoro i visualitzo.
 |
| He fet meva aquesta pel·lícula |
Estic a punt d'acabar el llibre, i seguiré, després vindran "Las doce puertas", perque no? mal no em farà, tot el contrari, esbrinar una afició més ara, mai es tard per absolutament res.
Acabo aquesta entrada anomenant un seguit de lletres CAPA, Calma Amor Pau i Amabilitat...això haig de posar en practica, i ho faré, així el meu "efecte boomerang", tindrà "efecte"...i si no torna no passa rés estarà ben fet.
PD: aquest cap de setmana ús vaig fer dues mini classes si se'm deixar expressar-ho així, a vosaltres, Roc i Ena, va anar bé o...mig bé, veu quedar-vos adormits totalment.
