La ultra del gener, una ccarrera que es per donar un 9 de nota, bona organització, bona bossa de corredor, bon preu i ...pot ser falla una mica el paisatge, però es molt recomenable.
Es la meva segona participació, i això que mai repeteixo jo, però aquest cop hi he anat sol i sol vol dir això...només jo.
La soledat del corredor de fons
En aquest moments es quan trobo a faltar els meus, i el meu fill sobretot. Bé, la cursa ja la coneixia així doncs, com tota ultra es llarga i el destí de vegades pot serrecoargolat, o no. Sense lesions i penso que ben preparat l'objectiu era baixar de 11 hores 57 minuts.
Faig un punt i a part...això dels objectius es una cosa de les que canviaré a partir d'ara, prou objectius ! aniré a lluitar contra mi mateix com sempre, però prou d'estupides prediccions.
Amb més nivell que l'any passat, sortim a les 6 hores del matí, de nit amb el frontal, torno a sortir massa ràpid però no em donc compte, i justament al km 5, de nit i en una baixada que vaig decidir apretar, torçada del turmell esquerre, increible!!, haig de frenar fa mal...icada passa el dolor encara s'accentua més, hi ha tants pensaments al meu cap en aquell instant, un d'ells es pel meu amic PEPO, em retiraré per aquest dolor quedant 87 km? i ell? el meu amic...quin o com deu ser el seu dolor? segur quie molt més important que el meu...vull seguir ! El cos i en particular el cervell, es inteligent i savi, quan detecta dolor hi ha dos camisn, parar de cop i calmar aquest dolor o si continues busca una escapatoria per paliar aquest dolor, i com jo vaig seguir, les trepitjades eren amb l'exterior del peu i carregant tot el pes i esforços a la cama dreta ( sí, la operada i requeteoperada), amb ibuprofens i cap es poden fer moltes coses.
Aquest any sï vaig agafar els bastons i ufff deu meu com tenia el peu, menys mal de la bona pènsada, la millor pensada d'aquesta cursa.
Evidentment el cap no em rutllava gaire bé, però els quilometres anaven caient. Pot ser fart d'anar sempre sol a totes les ultres, sense companys d'inici ni companys de carrera decideixo que aproximadament al km 45, no aniria sol, i espero un corredor i loi dic que aniré amb ell, i ell em va respondre que perfecte. A partir d'aqui companys de viatge amb un valencià de nom Salva !...sorprenentment quan millor anava i més recuperat estava del turmell, ( no aixi de carregar tota la carrera amb la cama dreta) i xerrant amb el company baixem una pista llarga i molt corredora, era fantastic !...però després d'aproximadament quasi 2 km no veiem marques...perduts...en fi, el resultat va ser que entre 20 i 25 minuts perduts i amb sobrecarrega de cames per fer el sobre esforç, com varem arreglar-ho?? si hagués escrit això el mateix cap de setmana de la cursa diria algunes coses diferents i més dures, en fi, un cop enfilat novament el recorregut era questio d'aguantar perque era molt i molt dificil millorar el temps amb aquests handicaps.
Resumiré que al km87 el meu company de cursa, que alli estava millor que jo, va deixar el binomi, ell sí podia millorar el temps, millor que si podia apretar apretés...
Perdre el somriure? mai...
Segurament els ultims 2 quilometres es van fer eterns, però al final finisher, amb lletra minuscula però...12 hores i 01 minut.
Salva i jo a l'arribada
Un bonic record
Al acabar a l´hotel i per la nit, del dissabte estava decebut...havien passat massa coses, hi havia coméserrors que no tornaré a cometre. Basques, petita infecció d'orina, turmell torçat, cames massa carregades, informe de la batalla...i el pitjor el cap mentalment fatal. Sempre hi ha un "isi"...i si hagues fet això, i si hagués fet allo, i si no m'hagués...aquest cop hi ha diverses reflexions;
- Haig de sortir més lent, més burro per arribar cavall...i no arribar burro com ultimament faig.
- Provar nous productes el mateix dia de la cursa??? NO, i només prendre el que realment em calgui.
- No puc tenir objectius de temps, pot ser haig de tornar a tocar el terra, i deixar de subestimar curses, pensar que estan xupades perque jo soc ultrafondista de 160 km, així no aniré bé.
- Cuidar-me més abans de la cursa.
- Si tinc un rellotge que pot baixar tracks...perque no l'utilitzo si sé que no esta marcada la cursa?
... perque no tornés ha ser més humild amb les curses? tronar al control del meu cos, Sergi ! t'imagines una ultra ben alimentat, sortint de menys a més, havent entrenat bé, descansant, no estrenant material aquell dia...en definitiva amb el cap ben moblat?
...ens veiem a la batalla de Xerta, 3 dies seguits decompetició....
...dels errors s'apren, però es millor que no em passi tota la vida aprenent el mateix.
Gracies a algun seguidor que m ha reclamat que no oblidi tant el blog.
Es la meva segona participació, i això que mai repeteixo jo, però aquest cop hi he anat sol i sol vol dir això...només jo.
La soledat del corredor de fonsEn aquest moments es quan trobo a faltar els meus, i el meu fill sobretot. Bé, la cursa ja la coneixia així doncs, com tota ultra es llarga i el destí de vegades pot serrecoargolat, o no. Sense lesions i penso que ben preparat l'objectiu era baixar de 11 hores 57 minuts.
Faig un punt i a part...això dels objectius es una cosa de les que canviaré a partir d'ara, prou objectius ! aniré a lluitar contra mi mateix com sempre, però prou d'estupides prediccions.
Amb més nivell que l'any passat, sortim a les 6 hores del matí, de nit amb el frontal, torno a sortir massa ràpid però no em donc compte, i justament al km 5, de nit i en una baixada que vaig decidir apretar, torçada del turmell esquerre, increible!!, haig de frenar fa mal...icada passa el dolor encara s'accentua més, hi ha tants pensaments al meu cap en aquell instant, un d'ells es pel meu amic PEPO, em retiraré per aquest dolor quedant 87 km? i ell? el meu amic...quin o com deu ser el seu dolor? segur quie molt més important que el meu...vull seguir ! El cos i en particular el cervell, es inteligent i savi, quan detecta dolor hi ha dos camisn, parar de cop i calmar aquest dolor o si continues busca una escapatoria per paliar aquest dolor, i com jo vaig seguir, les trepitjades eren amb l'exterior del peu i carregant tot el pes i esforços a la cama dreta ( sí, la operada i requeteoperada), amb ibuprofens i cap es poden fer moltes coses.
Aquest any sï vaig agafar els bastons i ufff deu meu com tenia el peu, menys mal de la bona pènsada, la millor pensada d'aquesta cursa.
Evidentment el cap no em rutllava gaire bé, però els quilometres anaven caient. Pot ser fart d'anar sempre sol a totes les ultres, sense companys d'inici ni companys de carrera decideixo que aproximadament al km 45, no aniria sol, i espero un corredor i loi dic que aniré amb ell, i ell em va respondre que perfecte. A partir d'aqui companys de viatge amb un valencià de nom Salva !...sorprenentment quan millor anava i més recuperat estava del turmell, ( no aixi de carregar tota la carrera amb la cama dreta) i xerrant amb el company baixem una pista llarga i molt corredora, era fantastic !...però després d'aproximadament quasi 2 km no veiem marques...perduts...en fi, el resultat va ser que entre 20 i 25 minuts perduts i amb sobrecarrega de cames per fer el sobre esforç, com varem arreglar-ho?? si hagués escrit això el mateix cap de setmana de la cursa diria algunes coses diferents i més dures, en fi, un cop enfilat novament el recorregut era questio d'aguantar perque era molt i molt dificil millorar el temps amb aquests handicaps.
Resumiré que al km87 el meu company de cursa, que alli estava millor que jo, va deixar el binomi, ell sí podia millorar el temps, millor que si podia apretar apretés...
Perdre el somriure? mai...Segurament els ultims 2 quilometres es van fer eterns, però al final finisher, amb lletra minuscula però...12 hores i 01 minut.
Salva i jo a l'arribada
Un bonic recordAl acabar a l´hotel i per la nit, del dissabte estava decebut...havien passat massa coses, hi havia coméserrors que no tornaré a cometre. Basques, petita infecció d'orina, turmell torçat, cames massa carregades, informe de la batalla...i el pitjor el cap mentalment fatal. Sempre hi ha un "isi"...i si hagues fet això, i si hagués fet allo, i si no m'hagués...aquest cop hi ha diverses reflexions;
- Haig de sortir més lent, més burro per arribar cavall...i no arribar burro com ultimament faig.
- Provar nous productes el mateix dia de la cursa??? NO, i només prendre el que realment em calgui.
- No puc tenir objectius de temps, pot ser haig de tornar a tocar el terra, i deixar de subestimar curses, pensar que estan xupades perque jo soc ultrafondista de 160 km, així no aniré bé.
- Cuidar-me més abans de la cursa.
- Si tinc un rellotge que pot baixar tracks...perque no l'utilitzo si sé que no esta marcada la cursa?
... perque no tornés ha ser més humild amb les curses? tronar al control del meu cos, Sergi ! t'imagines una ultra ben alimentat, sortint de menys a més, havent entrenat bé, descansant, no estrenant material aquell dia...en definitiva amb el cap ben moblat?
...ens veiem a la batalla de Xerta, 3 dies seguits decompetició....
...dels errors s'apren, però es millor que no em passi tota la vida aprenent el mateix.
Gracies a algun seguidor que m ha reclamat que no oblidi tant el blog.
Dedicada al meu amic Jose Manuel 
