GRAN TRAIL DE COLLSEROLA 2018 última !!

46é aniversari !!!!

Volia acabar aquest molt bon any, tret de l'error de la UTMB, amb una cursa final, ja amb menys entrenament i amb menys exigències, estava clar o la GTC o la UTTGNA, ambdues amb distàncies molt similars, 77km , i poc desnivell positiu, es a dir , corredores.


Decantat per la Gran Trail de Collserola, al costat de casa, bé casa...la actual la meva Barcelona, sortida i arribada al Velodrom d'Horta, per tant, econòmicament molt viable.

Inicialment aquesta cursa havia de ser amb relleus, amb la ,meva amiga Marta Prats Llorens, però un fatídic accident a Vacarisses acabaria amb la vida del seu cunyat, motiu pel qual, evidentment , va ser impossible córrer plegats. Es va parlar amb la organització i em van deixar córrer sol, els 77km de distància i els 2890+. La cursa es cara 90€, si la fas sol, a mi em van cobrar només 42€, el preu de relleus, pel que va succeir. Des d'aquí novament el meu consol, Marta.


Sense vosaltres, altre cop...i amb la intendència del meu cunyat el Xavi Reyes, encara esta verd, jajaja però millorarem. El vaig recollir a Montgat, després cap a Horta i a esperar que arribes l'hora.


Molta gent en aquestes curses, "prop de ciutat", quasi 400 participants modalitat "solo", finalment 398, el meu pitrall havia canviat era el 498, i sincerament em conformava en estar entr eels 100 primers, bé i acabar-la es clar.





Matís important, sense bastons, amb menys entreno i amb tres quilets de més, tot i així som-hi. Es nota molt que es una cursa corredora, la gent va sortir molt i molt ràpid, jo reservant per no punxar, sortim ruc per arribar cavall. Les pujades no van ser fortes ni besties però vaig trobar a faltar uns bastons, ufff siii. Vaig seguir menjant fuets i pernil, i picant dels avituallaments, que per cert no estaven bé, molt justets. El recorregut tampoc el recordaré com a espectacular, perquè hi havia moments que passàvem per lloc on hi havia deixalles, camins sense desbrossar, i a partir del km 61, poques marques. A banda em coneixia part del recorregut de les vegades que vaig anar amb els CMR.


24 de novembre de 2018...el meu aniversari , i corrent una ultra , i a Barcelona, que més es pot demanar? sempre es pot demanar més, però segueixo, estava o intentava estar alegre, pensant que feia 46 anys aquell mateix dia vaig néixer, bonic no? vaig caure un parell de cops, les baixades havien de fer-se amb compte, perquè vaig curt de sabatilles bones i ja les que tinc estan tocadetes, llisses.


Durant la segona part de la carrera, vaig portar una samarreta de la independència de Polònia, detall d'un conegut polac Andrzej.

El Xavi va estar assistint allí on li havia dit, i en el km 47, després de canviar de samarreta, i avituallar-me vaig a pels últims 30kms. Correr i córrer, i amb fred, però aquest cop no m'ha afectat gaire, es nota que no estem a 2000 metres d'alçada oi?


Al km 68 anava mort i el Xavi em va dir vas el 13!, coi...com podia ser això? vaig apretar els últims kms, de fet del 70 al 77, com una bala. Entrant a meta amb un crono de 8 hores i 51 minuts, com un cavall, abraçant-me a meta amb el personal que em penjava la medalla, FINISHER !!!! una altre a la saca, patint com sempre però més sencer que d'altres vegades i essent el meu aniversari, si torno a fer això , aquesta coincidència tindré més de 50 anys...podrà ser? veure'm.

Bravo per la intendència, Xavi

Gracies Xavi, i altr ecop gracies "mama"...sense tú no hagués estat possible arribar a fer aquestes bogeries, sé que pateixes però ara per ara es així, gaudeixo.







Ultres? ens veiem a la Ultra Trail Corredor del Montnegre...febrer de 2019.

ULTRA GUARA SOMONTANO 2018...ARA SI !!!!

• Quasi un més després tornem a una altre ultra, Ultra Guara Somontano, de 104km i 5400+. En un entorn preciós, provablement una de les carreres més boniques que mai he fet. Un deu per a la organització, una molt bona bossa del corredor, ambient preciós, bons avituallaments i molt rebé els voluntaris.
  Sortida a les 06:00 del matí, STOP!!! Aquest cop amb la Ciara, el Xavi, la Martina i en Roc, emocionant en tota regla, la primera vegada que la meva germana venia, i li va encantar!! El divendres a primera hora de la tarda, direcció Alquezar, un dels pobles més bonics d’Espanya. Estàvem en un apartament, en un altre poble, on vam estar molt còmodes. Seguim...06:00 sortida, de nit, i amb un grandíssim ambient.

Tenia por, ho confesso, després de la derrota dels Alps, que passaria? Podria acabar una altre ultra? Ja sense entrenador, des de fa temps, però amb les mateixes ganes de tornar-hi, d’anotar una més, una de les importants a nivell nacional. El ritual, pasta per la nit...i nervis, abans de dormir, com no.

Vaig provar quelcom nou, no barretes , i només dos gels en tota la cursa, i que portaria ? vaig portar petits troços de pernil serrà i fuets petits, juntament  amb nous, i molta aigua, per tal de no deshidratar-me.

Em van bé les curses que no comencem a les 24:00 hores, i vaig marcar un ritme constant, suau, però amb molt respecte i por. Es la primera vegada que feia fotos en mig d’una cursa, digne de fer-ho, per l’espectacle visual de la sortida del sol. Els paratges eren pel ben mig de la serra del Somontano, pre pirineu d’Osca.

La meva germana i la família esperaven en els llocs on havíem pactat, anava un pel més ràpid del que havíem planejat. A partir del km 30 comença el dolor al peu dret, concretament al dit petit, les sabatilles SCOTT Kinabalu, feien mal, no vaig canviar fins el km 68, bossa de vida, el canvi va ser amb unes Joma, i uff que va van anar, juntament amb el canvi de mitjons, més gruixuts, seguim en cursa i bé!

Molts abandonaments, la calor va fer mal, a mi menys, a mi em fa mal el fred, recordeu? Vaig posar-hi ganes. Il·lusió i força, sense canviar de roba (primer cop que em passa). Passar per passarel·les precioses, veure goles, llocs que et deixaven boca badat, agraït per haver vingut. Sentint cada pedra que es clavava a la meva planta dels peus, dolor i dolor, però sempre aguantes, diuen que tot es mental, que coi, feia mal. Gent que en altres curses m’havien “pentinat”, aquest cop no ho havien  fet.

pujar i pujar, com no

Només volia acabar la cursa, ser Finisher, vaig enganxar-me al tram final amb un noi del País Basc Francès, que fort, un nanu de 29 anyets. Al km 95 vaig començar a flaquejar, i els últims 6 km, em va costar moltíssim, fotut de cames, i amb l’estomac que començava a fer mal.

Els últims quilometres tires de ganes, il·lusió i del que pots, una pujada suau que ja no podia córrer, va donar pas a una baixada de pista de 3km, que portaven a 1,5km de baixada tècnica que feien ensumar l’arribada, el majestuós monestir il·luminat d’Alquezar. La força va tornar qual Samsó. L’arribada amb la meva germana esperant, metres enrere, i la entrada pèr primer cop amb la meva família, Ciara, Martina i Roc, i en Xavi gravant l’escena, et dec una princesa, faltaves tú. Finalment  finisher amb 16 hores i 06 minuts, el 37 de la general i el 14 de iaios.

Molt i molt content, per la fita. No serà la ultima de l’any, vull acabar amb quelcom diferent, GTCollserola per relleus?

PD: Tot passa, si vols que passi, sempre arribes si vols arribar, soc llegenda!