Finals d'agost de 2019.
Sense curses pel mig, sembla que el món s'hagi d'acabar, només la Matagalls-Montserrat a l'horitzó. A banda l'estiu ha estat un pel complicat, la petita ja creix i té necessites, normal, i en Roc...doncs directe cap als deu anys així que imagineu.
Acaba l'escola, i comencen per nassos els casals, un per la Ena durant tot el mes i l'altre per en Roc, les setmanes que esta amb mi, dues concretament (de juliol). No es fàcil estar sol i gestionar-ho tot, pensar que fer quan se surt del casal amb plenes onades de calor, platja , piscina, parcs etc. He intentat que gaudíssiu al màxim, que no paréssiu de fer coses, incloses fitxes, escriure, dibuixar, deures , quin pal de pare oi? he combinat bastant les sortides amb la resta de pares dels nens de la classe de la Ena, menys mal, la veritat, i des d'aquí agrair-ho i molt, d'aquí han sortit bones amistats i sobretot companyerisme. Enrere queda també, preparar els berenars, sopars i sobretot els jocs i distraccions.
Un estiu bastant semblant a l'anterior, al tercer dia ja volia tornar a la feina, mal senyal, veritat? intento no pensar gaire, o només pensar vaig poder fer per rebre tant odi, tanta ràbia, em sembla increïble, llavors penso..."es una injustícia ser tractat així"...aquest temps de reflexions i supervivència, també serveixen per adonar-te de coses. Recordo: a l'any 2010, en Sergi marxa a fer una gran ultra a Canàries, la Transgrancanaria, mentre en Roc no tenia ni un anyet, i es va quedar amb la seva mare...ara mateix, no ho faria això estaria amb els dos cuidant-los, HO SENTO"...l'egoisme de vegades et cega. Espero no haver-te deixat sola masses vegades Ena, penso que no...i si ha estat així (només ho recordo un cop), era un projecte que no va tenir continuïtat, ni es va voler.
Però seguim, hem fet moltes coses junts, no hem pogut marxar de vacances els tres, m'ho van prohibir, perquè ets massa petita Ena, i no seria bo per a tu... woooooow, no passa res l'any vinent tindràs 4, i et ben juro que farem una sortideta xula, els tres.
Sento molt Roc, tots els maldecaps que reps per culpa meva, si jo no estic bé , la resta tampoc, però tu ja te'n adones de moltes coses, t'aniré explicant de mica en mica, perquè ho entenguis tot.
Fa molts anys, des de la meva infantessa que tararejo una cançó de la qual només sabia algun petit fragment, el qual et cantava de més petita Ena, i en nombroses ocasions et dormies, ahir en el parc tu i jo, tararejant vaig fer una recerca per internet i sorpresa!! la vaig trobar, "angelito de ojos tristes" pel Youtube, gracies!!! tornar a escoltar aquesta cançó em va fer eriçar la pell, un record, nostàlgic, com quan ensumo la olor d'una figuera, o aquella olor després que hagi plogut al bosc, o la olor dels pins d'alta muntanya, encara brollo quan capto olors, tanco els ulls, i un somriure s'apodera de la meva nostàlgia. Tornant als records de cançons, encara recordo com va ser dormir fent bivac, veure un mar d'estels de punts infinits, fa poc, en una de les sortides a muntanya ho vaig tornar a fer...la sensació va ser agradable, va ser tornar a ser nen, i m'agrada. Espero poder fer-ho amb vosaltres, i que sentiu el mateix que jo vaig sentir.
Segueixo pensant que encara em queda innocència barrejada amb ràbia i rancor, i això últim no es bo, però quan no es el sistema en el que vivim, es algú massa proper que se'n aprofita, llavors l'esclat esta assegurat, es una pena, segueixo treballant per no tenir aquests sentiments i/o pensaments. Segueixo tenint per bandera l'amor, però costa tant, l'estiu s'acaba...confesso que així ho volia, vine setembre i torna a la trista realitat del dia a dia, m'he vacunat de la rutina sortint a la muntanya, sol i amb tu Roc, en breu ella també vindrà, així que ja pots venir rutina, t'espero.
estiu 2019
Sense curses pel mig, sembla que el món s'hagi d'acabar, només la Matagalls-Montserrat a l'horitzó. A banda l'estiu ha estat un pel complicat, la petita ja creix i té necessites, normal, i en Roc...doncs directe cap als deu anys així que imagineu.
Acaba l'escola, i comencen per nassos els casals, un per la Ena durant tot el mes i l'altre per en Roc, les setmanes que esta amb mi, dues concretament (de juliol). No es fàcil estar sol i gestionar-ho tot, pensar que fer quan se surt del casal amb plenes onades de calor, platja , piscina, parcs etc. He intentat que gaudíssiu al màxim, que no paréssiu de fer coses, incloses fitxes, escriure, dibuixar, deures , quin pal de pare oi? he combinat bastant les sortides amb la resta de pares dels nens de la classe de la Ena, menys mal, la veritat, i des d'aquí agrair-ho i molt, d'aquí han sortit bones amistats i sobretot companyerisme. Enrere queda també, preparar els berenars, sopars i sobretot els jocs i distraccions.
Un estiu bastant semblant a l'anterior, al tercer dia ja volia tornar a la feina, mal senyal, veritat? intento no pensar gaire, o només pensar vaig poder fer per rebre tant odi, tanta ràbia, em sembla increïble, llavors penso..."es una injustícia ser tractat així"...aquest temps de reflexions i supervivència, també serveixen per adonar-te de coses. Recordo: a l'any 2010, en Sergi marxa a fer una gran ultra a Canàries, la Transgrancanaria, mentre en Roc no tenia ni un anyet, i es va quedar amb la seva mare...ara mateix, no ho faria això estaria amb els dos cuidant-los, HO SENTO"...l'egoisme de vegades et cega. Espero no haver-te deixat sola masses vegades Ena, penso que no...i si ha estat així (només ho recordo un cop), era un projecte que no va tenir continuïtat, ni es va voler.
Però seguim, hem fet moltes coses junts, no hem pogut marxar de vacances els tres, m'ho van prohibir, perquè ets massa petita Ena, i no seria bo per a tu... woooooow, no passa res l'any vinent tindràs 4, i et ben juro que farem una sortideta xula, els tres.
Sento molt Roc, tots els maldecaps que reps per culpa meva, si jo no estic bé , la resta tampoc, però tu ja te'n adones de moltes coses, t'aniré explicant de mica en mica, perquè ho entenguis tot.
Fa molts anys, des de la meva infantessa que tararejo una cançó de la qual només sabia algun petit fragment, el qual et cantava de més petita Ena, i en nombroses ocasions et dormies, ahir en el parc tu i jo, tararejant vaig fer una recerca per internet i sorpresa!! la vaig trobar, "angelito de ojos tristes" pel Youtube, gracies!!! tornar a escoltar aquesta cançó em va fer eriçar la pell, un record, nostàlgic, com quan ensumo la olor d'una figuera, o aquella olor després que hagi plogut al bosc, o la olor dels pins d'alta muntanya, encara brollo quan capto olors, tanco els ulls, i un somriure s'apodera de la meva nostàlgia. Tornant als records de cançons, encara recordo com va ser dormir fent bivac, veure un mar d'estels de punts infinits, fa poc, en una de les sortides a muntanya ho vaig tornar a fer...la sensació va ser agradable, va ser tornar a ser nen, i m'agrada. Espero poder fer-ho amb vosaltres, i que sentiu el mateix que jo vaig sentir.
Segueixo pensant que encara em queda innocència barrejada amb ràbia i rancor, i això últim no es bo, però quan no es el sistema en el que vivim, es algú massa proper que se'n aprofita, llavors l'esclat esta assegurat, es una pena, segueixo treballant per no tenir aquests sentiments i/o pensaments. Segueixo tenint per bandera l'amor, però costa tant, l'estiu s'acaba...confesso que així ho volia, vine setembre i torna a la trista realitat del dia a dia, m'he vacunat de la rutina sortint a la muntanya, sol i amb tu Roc, en breu ella també vindrà, així que ja pots venir rutina, t'espero.
estiu 2019
