dijous, 23 de novembre del 2017

Novembre 2017...

23 de novembre de 2017...demà anys...jo, cap de vosaltres dos, finalment ja puc dir que aquest "Diari" es això, un diari un recull d'escrits, de pensaments, i de vivències meves i vostres com no, em poso el primer perquè el seu inici es al 2008, i cap dels dos hi éreu.


Es curiós que fa justament un any, estava molt malament i trist, pot ser ja no estic tant malament perquè un es conscient del que hi ha, però trist un xic...tot s'esvaeix i pot ser es el millor, però quedar-me sense veure't a diari o veure com creixes, com demanes per la nit...o en el dia a dia, serà dur, però que consti que jo no ho he volgut així. Només dir-te que siguis bona, humil i tractis bé a la gent, la resta vindrà sol.




Bé doncs aquesta tardor també em fet cosetes, menys del que voldria, per les circumstàncies, però tot es millorarà i a més aneu creixent i es important. Demà intentaré juntar-vos...ni que sigui mitja horeta...i estar els tres plegats, permeteu-me, es important per a mi tenir els meus tresors junts, i una imatge junts els tres seria el millor regal, la resta...doncs al resta serà com el conte de la bentafocs, un cop ús deixi a cadascú...s'esvairà tot i seguiré aprenent a estar sol.


Estic en un estat liquidgasossolidament estrany, posant pau en mi mateix i intentant assimilar-ho tot.




extremadament preciosa deu meu...quina carona




Finisher de la Mahori race 2017 !!



Cursa a Santa Coloma de Gramenet i em pogut estar junts! serà difícil de moment, però tot arribarà. De vegades la vida et sorprèn, el que no podem fer es estar pensant en el que vindrà ni en el passat, visqueu els moments, no ús perdeu d'ells, admireu, no envegeu ni odieu, no porta en lloc, sigueu agraïts i tot anirà millor, i no parlo de coses materials. Tindreu tot allò que vulgueu tenir si de debò ho desitgeu, lluiteu i serà vostre. Ajudeu a les persones, doneu un cop de mà, i si s'aprofiten de vosaltres , allà ells, cuideu i respecteu així podreu anar sempre amb el cap ben alt.

Va petita que et queda poquet pels dos anyets...probablement no tornaré a escriuré aquest any, el que ha de venir no ha de ser molt gratificant, però de tot s'aprèn, psssst el dia 28 de desembre em tindràs aquí..tot i que no sigui el mateix dia, tindràs la teva festa petita.

Un peto ...novembre



 

UTSM 2018 Finisher !!!

Un mes després finalitzo el tercer repte que tenia aquest any, l'any de la reentrada, un any difícil, molt difícil però finalment ho he aconseguit, molts sacrificis. El primer agraïment em va venir al cap, mentre esperava , tot sol, dins el meu cotxe...la meva mare, gracies a ella novament que soc qui soc, i ella em va transmetre  i em transmet molts valors, aquests juntament amb els que son només meus i de situacions que et fan volar, han estat els que m'han dut a acabar aquesta prova amb un temps de14 hores i 50 minuts, 12é o 10é de la general i 5é dels iaios.


El pitrall i jo


Doncs novament sol, amb en Roc a casa de la meva mare, i la petita a Tiana, començo la ultima de les tres aventures per posar rumb al Montblanc 2018. Dos dies abans trobada amb en Sergi Cinca, dinar plegats, descarrega de cames i una bona xerrada, i molts ànims. Gracies novament a tu, a la teva dona Marta, i a la petita Brisa.

Multitud de gent a la sortida, bon ambient a la sortida, cosa que després aniria a menys en els avituallaments posteriors però en fí, seguim. Sense tenir lesions, ni molèsties, i eliminant tots els mals pensaments. Sabia que la teva mare vindria, així m'ho va dir...i sincerament ús vaig estar esperant a cada racó.

La cursa va ser molt rapida amb una sortida que mai abans havia vist, curiós, jo em vaig contagiar però ràpidament vaig pitjar un pel el fre. Finalment va passar de 100 a 106 km, amb els 4000+, aquells 6 km finals podien ser determinants per el cansament o rebentada de cames, o mals d'estomac . Vaig gestionar molt bé tot ...però realment fa "peneta", veure's sol en un avituallament, tot i que no soc l'unic, es troba a faltar a la gent que estimes.

Vaig estar parlant amb la Maritza, i em va anar donant ànims durant la cursa (es just que ara, a finals de novembre, sigui objectiu i parli del que va passar aquell dia i com em vaig sentir), s'agraïa i molt.


Sabia que vindríeu, i mentrestant trucava al teu germà i li deia com anava i a la vostre avia. Al km 70 vaig veure a la teva mare, a la Sol, al Nelson i a tú...al·lucinant com em vas rebre "papa" !!! impossible no injectar-se de moral tot i estar cansadot. Remarco que em vaig sentir cansat des de el km 30, tot i així, no per defallir o abandonar.


Sempre als bracets del papa




km 96 tocadíssim però amb el lema "Tu si que puedes" !!!

Al km 70, ús trobo !!! la alegria es immensa i em dona més força que mai, no perdo més temps del que toca, perquè en aquesta cursa tothom anava rapidíssim, de fet, com a d'altres curses, poca gent per xerrar, cadascú a la seva. Ús vaig anar trobant a tots els punts on es podia accedir , deu com s'agraeix, GRACIES altre cop. Els últims la teva mare em va dir "tú si que puedes", això ho vaig repetir una i altre vegada, i tant que puc, i vaig lluitar-ho fins el final. Al km 96 fos...però no podia parar, entrenaments amb calor, de nit, sense dormir..."valio la pena"...pot ser de les poques coses que valen la pena, en fi.


Quasi al sprint....com sempre i cansat com mai


Gracies també a Joaquin de Hoko Esport

Arribada amb família, es il·lusionant, de veritat, tot comença i tot s'acaba una llàstima però agraeixo el suport, gracies tot i que mai m'hagis entès.

Ens veiem...el proper any...a on? encara per decidir !

divendres, 20 d’octubre del 2017

El dia abans...20 d'octubre de 2017

El dia abans...


Els deures fets, a un dia de la cursa, la ultima de les tres que em vaig plantejar per poder participar en el sorteig del Montblanc 2018, si es vol es pot, oi?


Després de la ultra de Bastions, vaig prendrem l'estiu amb relax, fent muntanya més sortidetes que de costum, a més he dosificat molt i molt el cos, no l'he castigat, i sobretot setembre i octubre m hi he dedicat el que he pogut, seguint els entrenaments i patint, de nit , de dia, amb sol i poca pluja...amb son i cansament. Un estiu que mai oblidaré, els atemptats a Barcelona, algun dia en parlaré d'ells, i el procés sobiranista al nostre país Catalunya, a més una situació personal que tant s'havia allargat i ha fet que estiguem els tres separats, tot i així he intentat que ús pugueu veure tot el que es podia, o el que la meva salut ha permès (es estressant anar a munt i a ball ). Amb tot aquest panorama, to i així com deia a l'inici els deures fets, sense molèsties, ni dolors, sense reservar...podré sortir quasi al màxim de forma física.


Ho tinc tot preparat...es la tercera cursa, aniré sol, sense cap de vosaltres dos, novament ho sento Roc, no tinc ningú perquè pugui estar amb tú i poder -me acompanyar, em sap tant greu, amb aquesta edat també tu podries estar petitona, però les circumstancies son les que son i mentre la majoria tindrà un recolzament, jo...també el tindré perquè ús porto a dins meu a tots dos.


Si es vol es pot...la meva premissa de sempre, demà matinaré molt i aniré a Cornuella de Montsant, a per totes, però a acabar-la com sigui.


Pot ser dema passat, la setmana vinent o el mes vinent faig una crònica, tot va segons l'estat d'ànim.


Aquesta cursa, li dedicaré a aquelles persones que dia a dia lluiten, cuiden i protegeixen a aquells fills que més ho necessiten o que tenen una malaltia. Aquelles mares i pares que cada dia al veure els seus fills, es un regal. Para Brigida, toda mi admiración y en especial para Cesar Ismael.


Salut i ..."venga va"...ho sento es el meu crit d'ànim tot i que sigui en castellà.


SerginiSupertramp

divendres, 22 de setembre del 2017

JA EN TENS 8 !!!!

Avui es 22 de setembre de 2017, ja fa nou dies que va ser el teu aniversari, "ja en tens 8", es avui quan puc escriure en aquest el vostre diari, sento molt no haver-ho fet el mateix dia del teu aniversari.


Es molt difícil per a mi, poder fer coincidir dies, hores, moments, persones, faig el que puc i em bellugo amunt i a baix, per intentar-ho, perdoneu-me si no ho aconsegueixo tot el que voldria, molts cops no hi arribo.


No heu pogut coincidir els dos en el teu aniversari Roc, perdonem, he pogut estar una horeta amb tu, la teva mare m'ha deixat estar amb tu i busco la part positiva, t'he vist content i això es el que compte. Aquest cop el pallasso Fito ja no ve...ja saps qui es, oi? jajaja, recorda'l sempre això es el més important.


Tens un somni o un desig que volies, fer un viatget amb avió, vaig voler que ho féssim tots plegats, però de la manera que anat tot, encara gracies que hem pogut agafar un, ni Cuba, ni Canàries, ni Berlin...Madrid, que ja hi havies estat, però es fins on he pogut arribar, et prometo que faré el possible perquè puguis o poguem agafar un altre, pot ser podem anar els tres junts , imagines?


T 'agrada la música i molt, pot ser encara no has desplegat tot el que sents per ella, o pots ser mai ho faràs, però que coi t 'agrada per tant el teu regal ha estat un mp3, que te'l pots endur allà on vols amb la teva música, principalment Lax'n Busto, i aquella cançó "la meva terra es el mar", que m'has fet posar més de 100 cops.


Aquest cap de setmana hauríem celebrat el teu aniversari, tu, la teva germana, la iaia Isa i jo, suficient, però els fets que estan succeint i al feina del teu pare han fet, que em perdi aquests moments, amb tú i amb la teva germana. Em divideixo com puc, per veure-us a tots dos.


PER MOLTS ANYS VALENT...i trepitja fort

dimecres, 16 d’agost del 2017

JUNTS ESTIU 2017

Estiu del 2017, un més, i junts ús estimo en totes les estacions de l'any, però aquesta es pot ser més especial perqué gaudiu de més temps junts. No se que depara el futur, no pinta bé la veritat, però faré el possible perqué pogueu estar junts tot el que pugui, de tota manera el temps passa i passa, i de vegades no tots els records s'esborren, la primera platja, la primera capbussada, la primera excursió, el primer riu junts, tot suma, però el que suma es la estima que ús teniu i que ús tinc.




Porto un any, que per circumstàncies  empenyo del teu cotxet els caps de setmana, han estat quasi bé tots, reconec que amb nervis, sí, tinc els meus defectes tot i que et ben juro petita que els intento pulir, ganes no en falten i aquest es el camí. Un any sense gaudir pelnament del que jo havia volgut, una familia, fem coses els dos, i en ocasions els tres, també busco temps per a mi, perque si no no em queda rés. Que vull dir amb tot això? que només necessito que sigueu bones persones i alegres, que no tot a la vida es tenir exit, torno a repetir-me, barrejeu-vos de bona gent, sense rabia ni ira, no porta en lloc, estimeu i estimeu.




junts !!!!










Ena, ets aqui, la meva petita i això ja no ho canviarà ningú, saps? avui revisava imatges del teu neixament, uf, enganxada al meu pit, avui mateix feies el mateix mentre em miraves amb això tinc prou. Segur que no faig les coses perfectes, però intento que estigueu els dos bé. Has tingut el teu primer parc d'atraccions, la teva primera platja salvatge, el teu primer riu, els teus primers gelats, queda molt encara, però mica en mica. Petons petita.






Valent segueix igual, tard o d'hora farás el canvi, i seguiré estant al teu costat, no et sentis culpable pels canvis que vindran, no ploris d'amagat, no has fet rés dolent, i ets com ets, mica en mica milloraras en tot i acabaras essent mi llor que el teu pare, i tant!! estimés amb bogeria a la teva germana i m 'encanta. Segueixo d'aprop la teva innocéncia, per res dolenta, així ho prefereixo, protegeix a la teva germana sempre, ara encara et costa d'entendre però tindras moltes ocasions de fer-ho, confio en tú valent.





Ena...ets aqui sense avis, nomes la iaia Isa, que intentaré que vegis sovint, de tota manera en sortirem, tens una avia aqui, un nom que t'honra i de l'avi Ferran doncs ja t'explicarem. Ets tan gran Ena, quan anem al parc sempre treus tres dits a la resta, jajaja, m'encanta saps? t'imaginava preciosa, però no s'ha fet l'adjectiu per dir lo tremendament guapa i riallera que ets, i em desfaig. Tot arribarà Ena, creix, posat forta, experimenta, somriu i estima a tothom per igual, perque al final es això tothom t'estima, quedat amb això.



No oblidaré aquest estiu, se m'acumula la feina, però heu fet...hem fet coses precioses plegats, i que no parin, perque encara has de jugar amb el teu pallasso preferit, amb el teu pare noel...i fins que no arribi el definitiu seré el teu cavaller que esatrà pendent de tú.



ULTRA TRAIL DE BASTIONS

Mes de dos mesos després torno a escriure, però es que volia escriure en fred la petita cronica de la Bastions, i he anat deixant passar el temps, però ja torno a escriuré.

Em llevo molt d'hora, i surto de Tiana, sol, preparat? no ho se, la mateixa setmana, dijous vaig haver d'anar al fisio perquè quasi anava coix, jo mateix em vaig fer una ferida interna a la musculatura de la cama dreta, propi dels nervis o de que se jo. Vaig haver de buscar i buscar fisios sense hora , sense cita, ves per on, en un dels entrenaments vaig coneixer en Josep un home gran d'esperit, una passada de persona que ara, ja puc dir que certa amistat tenim, em va recomenar un metge, Toni Morral, ma de sant, però realista, em va dir...si sents dolor deixa ho perque  podras anar fent. A banda com ja es un costum, anar sol, el meu cap no "barrufava" gens , els problemes a casa persisteixen, per tant, no estas alegre ni content ni del tot animat, però tenia el segon dels tres reptes, el més dur (penso). A Ribes ambient de pel·licula, i alli vaig trobar en Josep, si la persona que he mencionat anteriorment, quina alegria!! Senzillament volia acabar com fos.

Sortida i endavant!! bé vaig anar amb cap, sense forçar, fent el que se m'havia dit, i dolor no vaig tenir, em vaig sentir amb falta d'entrenaments de pujada, perque a les puajdes patia una mica, de tota manera, va ser una cursa de menys a menys, jajajaja, sí, segueixo essent massa sentimental i em vaig sentir sol, per tant penso ara que ja han passat dos mesos, que vaig baixar els braços a Nuria, veure l'ambient i tornar a estar sol, no em fa bé, si que es cert que després vaig rebre algun missatge i trucada, però no es el mateix.

Per tant no puc relatar gaire, a 25km del final em vaig juntar amb un noi de Mallorca i un de Madrid, maquissims, però els ultims 8 km vaig poder apretar allò que no vaig fer antriorment, la part final va ser amb tormenta, i pluja, però ja no em parava ningú. Cap caiguda ni torçament, imagineu-vos, reservon total, però finisher, i perdò peró no recordo ni el temps fet, peró posició 85 de la general...ja esta ho he mirat 17 hores 15 minuts, més que tractor però acabada i sense prendre mal.

Porto quasi dos mesos de relax esportiu, fent muntanya, rodant...hem mantinc bé de pes...i el 21 d'octubre atacaré la ultra trail del montsant, aquesta espero estar més fort que les altres dues, segur que si.












A més pobre de fotos...només disposo d'una...que ara mateix no tinc, per tant...fins la propera 10 punts, falten 5 pel Montblanc, però el meu cap comença a buscar plans "B", per si no puc fer-la...però això serà lletra d'una altre entrada. 

Salut i Bastions

CRESTA DEL PERDIGUERO...7 CIMS DE 3000

Sant Joan de 2017, en comptes de passar la revetlla en familia, ho faig sol, programant una sortida, també sol a Benasc, el meu estimat Benasc. Passen els anys i Benasc es com un baluard, un lloc que sigui la etapa de la meva vida que sigui sempre hi és...el visito sempre que puc, i m'agrada, el poble, l'ambient, la vall, les seves mntanyes...tot.

Torno alli on el 2011 vaig fer el meu primer 3000, el Perdiguero, un cim de 3222 metres. Aquest cop amb un xic més d'experiencia, només una mica més. Vaig sense gps, el meu estimat foretrex s'ha espatllat i dubto que es recuperi mai més, tinc moltes ganes de fer muntanya i escapar-me de mi mateix, de sentir, de patir un xic i de sentir la crida de la muntanya, de beure del desglaç, notar les cames com cremen, suspirar, veure i admirar animals, paratges, roques, vaig sol...com de costum, tot i que ultimament trobo a gent interessant a la muntanya.

Surto de casa, de moment es Tiana, a les 03:50 hores del mati, escolto gent cel·lebrant la revetlla, es curiós tenir familia i no només sentir-te sol sino estar sol en dies aixi, xibarri pels carrers, pero pujo a la meva llauneta, m'esperen tres hores i mitja de camí. A les 07:30 hores arrenco per pujar al Perdiguero i a tota la seva cresta. Apreto fins arribar al ibonet, solsament una hora de temps, i freno, perque correr tant, encara estic recuperant una lesio i havia quedat amb mi mateix que aniria a gaudir, per tant  com dic, freno. Passo un noi i una noia, i els pregunto si els fa rés que els acompanyi, "no endavant" , també feien la cresta del Perdiguero. Lidia i Jacint, quins maquines els dos, però sense coneixe'ls semblen bona gent, tenen experiencia en muntanya, allò que em fa falta a mi, així doncs els tres entre xerrades i rialles, pugem i pugem. Roc, Ena...barrejeu-vos de gent maca, aqui a la muntanya quasi sempre serà així, estimeu la natura no ús oblideu mai, d'acord? Aqui ús escriureé el que jo sento al pujar-les, però es una cosa que haureu d'experimentar quan estigueu preparats, tú Roc ja comences, i aviat farem algun vivac i serem part de les estrelles, imagines? sota mil·lions d'elles, sense sorolls, sense contaminació, aviat.

Tornem a l'ascens, el primer en caure va ser el Hito del Perdiguero, vaig pujar-lo francament bé, tot i que em va ballar el cap, si fa 6 anys havia pujat aquest o el Perdiguero, entre somriures amb la resta del trinomi, varem fer el Perdiguero, amb boira però els seus contrastos de colors, com deia el Jacint, eren increibles paro i paro fent imatges, però si no arriben a ser-hi ells, el vostre pare es torna a perdre, per variar, el Perdiguero Occidental, estava per una altre direcció, ja tenim tres!!...ara toca crestejar, sense passos aeris o això em va semblar però sempre contemplant la immensa bellessa de la zona, de cada pic , de cada roca, de cada passa, agraeixo poder arribar alli i veure el que vaig veure, van caure un darrere l'altre els de literola el royo...fins l'agulla de literola. Els tres junts en tot moment, la baixada va ser més feixuda, amb molta neu , però amb l'expert del Jacint tirant dels tres, no problem. Va ser una experiéncia diferent, sense crampons ni piolet, reconec que a la baixada vaig tenir moments de excesiu relax, la son i el cansanci s'aliaven i ho notava. No em vaig banyar a cap ibon, queda pendent, ja en tinc 20, de més de 3000 metres, seguiré amb el meu repte personal, arribar als 50 anys amb 50 cims de 3000 metres.





pensa Sergi


Perque ? perque les persones ens movem per fites , reptes , o simplement per somnis, i aquests ens fan sentir vius, quan tot sembla mort, acabat, quan inclús ets sents trait, quan el teu cap et juga males passades, respira, tanca els ulls , traslladat al estat pur a la innocencia de quan erem petits, perque no?
aqui dalt no hi ha diners, les coses materials estan en segon lloc o en útlim millor dit, aqui ets tú i la natura, aqui deixo la meva ira...aparcada i surt l'altre jo, la serenor el meu NH1, tomba i guanya a la ira, la ira aqui no té res a fer, ni l'egoisme, la teva esencia brolla.

Em quedo amb moltes coses, amb marmotes, bultors, neu, cims, nuvols, ibons glaçats, flors precioses, aigua que m'enamora, roques, colors, nactarines (gracies Lidia)...em quedo amb mi mateix, cansat però amb pau...GRACIES Lidia i Jacint, quina troballa, desitjo tornar-vos a veure.

Lidia, Jacint i jo...fent els 7 


Torno a casa.


divendres, 23 de juny del 2017

FERRAN EL MEU PARE

Ara sí, vull escriure't com et mereixes, amb estima, amb amor, amb nostalgia i moltes mes coses, a tu...el meu pare !

Perdona'm, perdona'm tot aquell temps que et vaig tenir apartat, no se, la rabia , la maleida ira que tantes males passades em fa, encara avui. i tots aquells pensaments negatius i sobretot el negar que volguessis ser feliç, per deu qui soc jo per no voler la felicitat d'algú...de tú.

De vegades m'he referit a tú com "el paio aquest", "era un personatge", mare meva disculpam alla on siguis, de veritat fes-ho, et puc dir que sempre ha estat des de la més gran admiració, únic.  Artista, bohemi, somiador i gran exemple, sé de segur que el que vas fer ho vas fer per amor, i tard, però et va donar temps a viure allò que vas triar, estar amb la persona que estimaves. Qui soc jo per jutjar?

Recordo quan era el dia del pare o un aniversari, i encara no treballava, jo et deia que estava estalviant o que més endavant  et faria el regal i em preguntaves, ets feliç?...i et deia,  sí, doncs aquest es el millor regal que em pots fer, t'en recordes? preciós, quin pare podia dir això, es clar que t'he recordat dur, seriós, ausent en ocasions, però saber que no estaves amb la persona que t'estimaves en aquell moment debia ser dur, imagino.

Parlo de vegades amb la Carme, ara una mica menys però tornaré a contactar amb ella, no tens ni ideia com va patir, al marxar tú, "era l'home de la meva vida" em va dir el dia que vas morir. Com et va cuidar en els ultims moments, nino, també li dec una disculpa a ella, no es va mereixer mai el meu tracte, però penso que ho sap que la he apreciat molt, i l'apreció. Et va fer feliç, i això va ser important per a mi, saps? l'he acceptat i estimat més ara que abans, curiós oi? tot el contrari del que ha fet la Ciara, però no passa rés, prent ho com que ens la hem repartit, d'acord?

He començat demanan-te perdò, però ara voldria perdonar-te jo a tú, sí, perque vas fer-ho el millor que vas poder, essent nosaltres grans, deixant a la nostre mare, amb una pensió, amb la unica propietat que vareu tenir deixant-li a ella...gracies per això, però no ho vaig entendré en aquell moment, segurament la ira tornava a brotar.

He trobo a faltar, i no només al novembre i al març o al nadal, també a l'estiu, i a la tardor, i perque no has conegut a una altre neta, la petita, la meva Ena, o deu meu, es una preciositat papa, té caracter, es preciosa, riallera com mai abans havia vist, i saps? en Roc i ella s'estimen tant, es una joia veure'ls junts, i compartiran, i viuran aventures, i sempre els recordaré que l'avi Ferran va ser mariner, li encantava la mar, les barquetes de pescador, que fumava en pipa, que pescava, que pintava i que alla on estigui els estima molt a tots dos.




...et recordo molt sovint papa, et trobo a faltar papa, i en ocasions et trobo a dins meu, fent sortir la perfecció, l 'esperit aventurer i moltes més coses...t'estimo sempre.

PD: ...no varem fer el transiberia, queda pendent valent....


dijous, 1 de juny del 2017

BASTIONS 2017

Una més fills meus...

Una altre bogeria, un cop més em pot la passió i intento fer allò que m'omple, sento molt que passat demà no hi puguis ser Roc, encara hi ha coses que no pots entendre i no et toquen, m'hagués omplert de joia que hi fossis, ja no ets tant petit, i veuret com em crides i t'alegres de veurem seria la ostia...aguanta, ho farem tard o d'hora, ho tornarem a fer, si cal aguantaré fisicament fins que ho poguem gaudir junts. Ena...la meva petita, encara no saps que faig i menys perque ho faig, porto la cinta blanca, del teu arrullo que vas tenir al neixer, lligat a la motxil·la, quan bufa el vent m'acaricia, i penso que són els teus dits, per tant hi ets, a parts iguals que el teu germa, no oblideu mai això...sou germans!!!

Llegireu això, espero d'aqui uns deu anys un i pot ser més l'altre o pot ser plegats, reconec que arribareu a dir-me boig, però he patit i gaudit com un cabrò, m'he superat un cop i un altre, feu el mateix en la vida, feu allo que volgueu fer, anims a tots dos, no sigueu egoistes no val la pena.

Navegareu i ballareu, n'estic segur i espero poder veure-ho, estic convençut. Ús demano perdo per les vegades que no m'he cuidat i que d'alguna manera, m'he fet mal, de vegades ho veig tot complicat. A dos dies de fer 102km i 6760 metres posoitius, estic despert escrivint, el Sergi Cinca, em fotria bronca, però avui m'he inspirat, intento ja no ser tan excentric i penjar les meves fites, només aqui, i pensant en vosaltres dos, Roc, Ena...ha estat per passió, no per excentricitat, per amor a l'esport, per dir SI, que podia fer-ho quan la resta em deien que no, metges, familia, amics, desconeguts, si que es pot si es vol, i sempre he volgut, però el merit més gran el va tenir ella...la meva mare, la vostre avia, la persona que mai en aquesta vida m'ha fallat, una persona a la que he arribat a mentir, a fer patir, a no atendre com calia...però tot i això mai una mala cara, sempre el "tete" per davant de tot, doncs simplement ella encara hi es per tant, li penso agrair molt més el seu amor per a mi.

Papa. joder et dec una, aviat serà, et trobo a faltar i molt, parlar de la vida, de nosaltres, de la felicitat, de perque fem el que fem, aquesta etapa esta essent durissima, però ja no hi ets, i haig de sortir-ne jo mateix, fina molt aviat valent.

Sergi et veig a l'arribada, només et prometo una cosa, entrar amb el cap ben alt...passi el que passi.

Supertramp

Un amic...

Per tu amic meu

Avui m’agradaria escriure sobre una persona important en la meva vida, no es ni germa, ni pare, mare, o parella, un amic, d’aquells que valen la pena, tranquil amic això es un blog, simmplement un diari personal que voldria que el dia de dema, els meus fills poguessin fullejar, revisar, i saber un xic més de mi, per tant, no pateixis, quedaras en l’anonimat.
Fa molts anys que et conec, i em viscut moltes coses, moltes etapes de la nostre vida, de vegades més units i de vegades menys, però sempre amb una complicitat máxima. Sempre que ens confesem entre nosaltres, com estem o simplement ens posem al dia l’un de l’altre, pensó que t’he jutjat, perque? Ostres de vegades pensó com dues persones tan diferents, hem pogut arribar a ser el que som , pensant de manera tan diferent. Mentre jo soc practic,  calculador, i realista ,tú, pensó (i em permetre el luxe de dir el que pensó de tú) que ets d’allo que no queda, encara no has obert els ulls, no es pot ser tant bó, ni pensar en que tens algú que es la teva meitat, (la teva meitat es l’altre part del teu cos i punt). Ets un romantic, un somiador, una persona de familia, pot ser un idealista, algú que abandera sempre perque no s’aplica el sentit comú, estimat amic, ets un cocktel perillós, una barreja de la qual ja no hi ha cura, fixat ni jo mateix ja et podré ajudar, perqué tornás a caure en les tevés tesis, has de ser practic i mirar per tú mateix, ho has fet algún cop?penso que no i si algún cop ho has fet, mai m’ho has dit.
Conec  els teus pares de fa temps, anys oi? I sempre m’han semblat fantastics, no se si són d’aquells que envelliran junts, saps ? de vegades he pensat que no estaven enamorats, però tant fa, com els meus o els del veí, el món al final es així, viure el moment i punt. No com tú amic, perfeccionista d’arrel, que vius aquí en aquest món que es així i que no arreglarem mai, i menys tú, ho sentó peró t’ho haig de dir, ets perfeccionista i obsessiu, pensó que amb tot, i aquí radica el problema al final, perqué sempre ho donés tot. Recordó quan varem jugar junts a futbol, eras la ostia, sé que mai vas arribar a rés peró hi anavés com si t hi anés la vida, resultat , si no recordó malament has estat a l’hospital diverses vegades i al final m’ho vas fer pasar malament , allí em tenies, sempre al teu costat, que vull dir amb tota la parrafada? Que t’has abocat en relacions d’una manera desmesurada pot ser. Conec la teva faceta d’enamoradis, i aqui si et diré que aquest cop et vas lluir, quan vaig coneixer la teva parella, vaig pensar com aquella canço de Fito (bon nom) “escogiste a la mas guapa y a la menos buena”, que perqué et vaig jutjar? Coi , perqué sempre ho faig, no comentaré rés d’ella, perqué era la persona que vas escollir, com anteriorment vas fer, i al final el resultat es el mateix, soc padri per partida doble (que m’encanten tots dos ehh!! Però es raro hauries d’haver agafat un pel teu fill i un altre per la teva filla, pensó), però jo saps que encantat. Mai abans t’havia vist així, d’enamorat. No amic meu, pensó que en aquesta ocasió vas superar-te a tú mateix, o pot ser vas superar el limit, si es que existeix, se que sempre ho donés tot, però aquest cop, deu meu, em sembla que només he vist a algú rebre d’aquesta manera, i es en una pel·licula de nom “Rocky”, amb això ho dic tot.
Mesos després , m’he asseventat de coses que no em volies explicar, després d’haver viscut, com vas viure allí en aquella casa de l’any 1650, collons alli em va semblar que començaves a perdre el cap, perque tornavés a donar-ho tot, aquest cop més encara i jo et repetia “val la pena?” i la teva resposta…Sí. Okay doncs, som-hi, al final ho vas aconseguir estar amb qui volies, però ostres …estimat amic, has bategat, has clavat genoll, has cuidat més que mai, d’una manera molt digne i pensó que bonica, joder si em vas enssenyar fotos pujant muntanyes (segueixes essent un boig), inclús saps l’any que vaig deixar de correr i d’entrenar amb tú? Doncs et confeso  que em vaig allunyar de tú, perqué vaig arribar a tenir gelos de tú, ja veus, et veía emocionat, esperançat,amb més que magia que mai, vaig arribar a creure que no t’aturaria ningú, que per fí tenies un  equip i bó, i el pitjor…no era amb mi, sí, sé que es egoísta per la meva part, però…s’ha de ser egoísta.
He vist i valorat la teva evolució, d’aquest ultims anys i justament d’evolució rés, com sempre hem dius “ens compliquem la vida”, i tú n’ets l’expert, resultat? Padri altre cop, ehhh que no em queixo, d’una nena preciosa que saps que l’estimaré com si fos meva, però i tú? Aquest cop tornés a superar-te, no ets conscient encara del que em tocarà recollir, més enllà de cendres, de raneixer un cop més, aquest cop…mort i no se si et podré resucitar, perque quan un no vol,  no vol. T’he vist patir, t’he vist amb rabia i ira, de vegades m’has arribat a fer por, i molta llastima, però segueixes essent un romantic, penses en l’amor i això es fictici, passa pagina et vaig dir ahir, cal agenollar-se i baixar el cap constantment?, val la pena? El teu idealisme et fa pensar que la gent reaccionarà com tú ho faries, t’equivoques, som diferents per deu. Sé, perqué et conec, que esperaras una espurna, un canvi…abans de marxar cap a la foscor, quelcom que et revifi com mai abans has fet, desperta!!!...facis el que facis, “compte amb mi”… com sempre ens haviem dit…”SI TU YO, SI YO TÚ…SENSE TÚ JA NO SERIA JO”. Per acabar et podria dir que pensó de tot plegat, et podría donar la meva solució…acosta la teva orella, i si et convenç el que et dic…

PD. Encara segueixes igual amb la teva germana, oi? Collons, cuida a la teva mare ah per cert, estimo com no t’imagines als teus fills, mai pensis que diferencio a cap, ELS ADORO a tot dos.
Ah, no ve a cuento, però saps amb qui treballo ara? Amb el paio aquell que et segueix el teu blog, bé l’únic seguidor que tens no?

Supertramp

divendres, 31 de març del 2017

UTBCN 2017 La primera al sac!!!!

Últim dia de març de 2016.


Ja han passat 6 dies de la cursa de UTBCN2017 , 100km i 4600+, finisher amb 14 hores i 35 minuts, molt i molt content, entrenat pel meu amic i entrenador Sergi CINCA, amb només 50 dies, ha estat capaç de donar-me entrenaments estudiats i ajudar-me mentalment i creurem que SI ho podia aconseguir. Per si voleu dades el 40 de la general.


Curiós perquè el dia abans no vaig tenir nervis, ni els típics trons a l'estomac, penso que no vaig descansar el que corresponia, però es pot descansar? quan duus una vida que es una muntanya rusa, perquè la vida es això un dia ets a dalt i l'altre a baix, es tracta de seguir i seguir,  però tot i així em vaig llevar d'hora i vaig sortir cap a Begues.


Vaig arribar sol, i amb tota la marea de gent estava la Marta Prat, gran corredora i amiga, i amb ella em vaig enganxar, es una persona amb molta experiència que havíem compartit curses. Amb pluja i fred, això deia la meteo, es a dir, em va fatal per deu!! vull calor asfixiant!!...però el que realment volia era acabar-la, aconseguir 5 anys després una altre fita, perquè es això una fita, es posar-te al límit, gaudir, patir, plorar, somriure, pensar tot un ventall un cúmul d'emocions que et passen pel cap una vegada i un altre. Havia d'intentar no pensar gaire en la meva vida personal, en mi, per no obsessionar ni viciar la cursa, havia de gaudir...però espot quan et portés tú mateix al límit? difícil.


El meu plantejament era fer unes 18 hores, es a dir ,acabar-la però amb aquest temps. No es l'any 2012 on estava tant fort, es el 2017, més gran i més tocat de cames, amb més mal de caps pot ser , però penso que amb més persones que passarien pel meu cap. Tocaria patir? parlaven del tal "bucle" els últims 30km, va...si ja n'has fet 70, que vol dir? que serà tan dur?...doncs SI. Però anem a pams, vaig anar amb al Marta fins el km12, al km 18 per girar-me per trobar-la em torço el turmell dret, ostres, la por m'envaeix intento no posar-me nerviós esperar que s'escalfi i prendrem un ibuprofè al km 30. Vaig anar tirant i tirant, descomptant quilometres i amb l'intenció d'arribar a la platja del Garraf , km30, i hi vaig arribar, tothom tenia gent allí, jo vaig fer canvi de roba, recarregar i...sortir altre cop, vaig trobar a faltar "gent" estimada. Però no imagineu la de gent que em va engrescar amb missatges de veu, escrits ufff, en Jordi Bes, Francesc, Xavi de Begues, i el fabulós grup "G4", com no el meu gran amic Victor...allí estava quasi tothom.


aigua i més aigua


A partir del km 30 , vaig trobar-me amb en Victor de Sant Climent de Llobregat, l'any passat ho va deixar al km 70, li vaig dir : " agafa el meu pas, fes-me cas i et portaré al km 70 mínim" dit i fet. Alli ens varem plantar, pel camí vaig ajudar a una noia de Peru, Marta resident a Madrid, venia sense dormir li vaig deixar gels de cafeïna, estava molt i molt agraïda, com corre aquesta noia, i no entrena uf. En aquest punt el km 70, penso que es basic si hi tens gent, fills , dona , amics...jo seguia sol retallant quilometres i en aquell moment vaig barrejar pasta amb estimulador muscular, cosa que em va fer anar com un tro, però que també em va fer caure empicat, moment en que rés entrava al meu estomac, ni gels ni menjar solament taronges, deu meu.


tatoine? noooo el Garraf pur i dur


Passat el km 70 em vaig sentir fort i com una bala, vaig trucar a la meva mare i vaig parlar amb en Roc això em va donar ales "SI" ah, vaig utilitzar els bastons durant tot el recorregut, sí, els del LIDL de 16 euros, amb roba que el gran Joaquin CID de HOKO em va donar, amb motxil·la de 30€ de segona mà, amb sabatilles adides que el meu amic Victor em va treure fa anys per meitat de preu, es a dir, tot ajuda sí, però has de tenir el que has de tenir o rés! Vaig fer una pujada a una torre de guaita, i no eren com les meves del barcelonès i maresme, penso que estava a uns 5000 metres d'alçada, i dret com una mala cosa, però tot arriba i el seu cim també.


Torrelles, km 88, només quedaven 12 !! arribava una mica fos, i desanimat, vaig pensar que ho tenia fet, va ser llavors, al sortir de l'últim avituallament quan em va venir al cap la meva mare, si mama tú, uff ple de llàgrimes i preguntant-me perquè ho faig? com tantes vegades em diu ella, "ho faig perquè tú em vas ensenyar a lluitar de petit , quan ens van dir que mai podria fer esport", i allí era, intentant superar 100km. Plors, rabia, tristor...en mal moment, perquè els últims 12 eren els més forts, i no ho tenia present, no vaig poder fer la meva premissa d'apretar els últims kms, impossible, anava mort, fos, era un cos sense anima, a falta de 2 km per asfalt, ja ho tenia, preu alt , perquè els quàdriceps estaven a punt per esclatar, els bessons, soleos, tot jo diria...arribada a Begues, amb els anims dels companys via telèfon emmagatzemats al terminal, però quan tenia a deu metres la línia d'arribada, sorpresa en Xavi de Begues allí estava el valent felicitant-me...però hi havia algú més, algú especial que havia estat necessitant...




gracies per ser-hi...al darrera tú Ena


molt i molt mort




Aquestes línies pel meu amic Jordi BES, publico el que em vas enviar amic, gracies de tot cor, i et retorno l 'entrenament quan desitgis. Em va anar enviant per mòbil la meva situació constantment.


En definitiva molt i molt content, pel final, estava tot ben fet, però no em vaig fixar que la ultima pujada era criminal, resultat? entrenar més pujades de cara a la propera.


Ens veiem a Bastions...el segon repte! ressorgir i ressorgir sempre endavant.



dimecres, 15 de febrer del 2017

RUMBO AL UTMB'18

Esta entrada serà escrita en castellano, no seamos criticos, ni veamos coses rares, simplemente es una entrada mas y quizas pueda llegar a mas gente, aunque repito que este es el diario que preparo para ellos, mi hija Ena y mi hijo Roc.


Bueno pues hace dies que queria escribir una buena entrada, explicar sensaciones, contar coses que me han ocurrido durante los primeros meses de este 2017, creo que mi unico , humilde y gran seguidor IRONFLIX, me comento: "este serà tu año veras, animate vovleras a córrer y mucho"...pues aquí estoy. El dia 01 de enero de 2017 empece a córrer nuevamente, con nerviós, però sali a trotar 42 minutos, lo recuerdo perfectamente, despues de los 61 dies de miedos, nerviós, temores, cobardias etc. Pero fue el segundo dia, 02 de enero de 2017, que me hice el siguiente planteamiento..."porque no fijar una meta, una nueva proeza, algo que me motive que me haga remover por dentro , que me ilusione de una manera desenfrenada (hay algo que lo hace cada dia, cuando despierto, però se merece una entrada entera, te lo prometo),". Recuerdo uno de los pocos libros que he leido, de Dean Karnaces el mito americano, en él reflejaba una de las experiències mas grandes que havia vivido, la Western States, una ultra en territorio Norte americano, de 100 milles (160km), una pura aventura !!! me informe sobre ella, però los tiempos cambiaron, hay miles de persones que quieren tenir sueños, carreres, metes...y es muy difícil, ganar los puntos, el viaje, en fin...però entonces surgio la idea y la UTMB? la Ultra Trail del Montblanc, la carrera de las carreres por excel·lència, el campeonato del mundo , si es que hay alguno, años atras tuve oportunidad de assistir, dado que tenia todos los puntos, los entrenos, y el fisico para hacerla, no lo hice y me decante por el Grand Rayd du Pyrinees también de 100 millas.


QUIERO CORRER LA UTMB 2018 !!! tendre 45 años, ufff, però de golpe mis ganes han vuelto, se ha llenado el recipiente de tal manera, que cuando hay ganes , cuesta mucho pararlas.






Quiero hacer una breve explicación o contar algo importante, en numerosas ocasiones las persones pas amos por baches, a veces nos cegamos, a veces tenemos una venda en los ojos, otras simplemente no queremos ver mas allà, a veces cobardes, a veces los nerviós se alian con otro tipo de sentimientos y podemos acabr autodestruyendonos. Pues, hoy 15 de febrero de 2017 puedo decir con la cabeza bien alta que llevo mas de tres meses con ayudas externes, una persona que me ayuda y ayuda, que me hace ver, reflexionar, abrirme, liberarme, ser yo mismo, que me dice que no mire atras, que me valore, que me quiera y quiera...y sobretodo me ha tenido que ensenyar coses que pensava que yo era capaz de hacer solo, estas frases van dedicades a ti, Yolanda M., moltes gracies per l'ajut!.


Con menos nerviós, con mas animo e intentando no cambiar, sinó mejorar, me planteo este grandisimo reto, però hay una persona que es necesaria que me acabe de dar el empujon, tú Maritza, en su momento me dijiste que no hiciera grandes carreres , porque no querias verme acabar en mal estado, ahora llevas tiempo animandome, y sabes? solo falta que tu me animes, que tu me animes a querer, y entonces son cien aves fènix que se alzan y mueven sus ales con mas fuerza que nunca. Se por todo lo que pas amos, y lo que queda, però me he despertado y estas a mi lado, asi pues...vamos? SI...gracies princesa.


Mas menciones, una especial, Sergi Cinca, gran amic i millor persona, y sobretodo un professional excepcional, con él llegue a hacer coses que jamas pense que conseguiria, la premisa era fàcil, "haz lo que te diga", y lo hice. Ahora le he planteado este reto, y sin interès economico, però con todo el animo del mundo me ayudara, de hecho ya ha empezado, su plan estrategico que seguiré fiel como siempre nos llevara a recuperar la forma física. Con él aprendi y ahora vuelvo a tenerlo cerca, intentaré molestarte lo justo, però para mi eres una persona muy importante Sergi, he recibido sus primeros entrenamientos y me parece un poco de locos, y unes cargas que en un inicio pense que no podria , sinceramente no estoy como en el 2012, però...increiblemente  lo estoy haciendo y quiero hacerlo. Gracies petit guardiola !!!!





He seguido contactando, buscando, y pensando en persones que en su momento estuvieron a mi lado o fueron importantes para mi, no podien faltar els teus consells, i la teva experiéncia, Marc Erra de Diedre. Un gran equipo al que estuve ligado y de que manera, a veces uno no sabe porque se acaban las amistades, porque nos separamos de elles, a veces...Bueno pues te busque nuevamente, volvi a entablar contacto, y planteandote mi reto, me has apoyado, correré nuevamente con Diedre un grandisimo club de Osona, cuna de los mejores runners de Catalunya, es mi humilde opinión. Gracies Marc, perquè amb tú, farem la inscripció a la UTMB 2018.



He corrido en muchas carreres, he hecho ultras, maratones, carreres de corta tirada, però he entrenado muuuuucho, y como no sudado y desgastado Prendas deportivas. En 2010, y de casualidad, encontre HOKO sport, una pequeñisima empresa de Mataro, donde un senyor de nombre Joaquin empezaba a crear una marca, un camino a recórrer , un futuro. Pedi que me patrocinara, jajaja, a mi, se que no soy nadie , perodurante tiempo corria muchas carreres y era cuestion de lucir sus prendas, pasar del boca a boca lo bueno de estas prendas, asi lo hice. No me patrocino, creo que fue major, me brindo su amistad y su apoyo. Le probe prendas, me regalo otras muchas, le compre otras, però ya han pasado siete años, y aquel humilde Tejedor de Mataro, ha creado un imperio con su marca y buen hacer. Me siento comodisimo, con su ropa, me gusta y es divina, sabeis? en ocasiones me llamaban Spiderman en algunes carreres, divertido verdad? el pasado sabado, me volviste a tratar de forma excelente. Espero aconseguir un Finisher en al UTMB18, y poder regalarte nuevamente un agradecimiento por lo que has hecho por mi. Millones de gracias Joaquin !!!







Bien llegados aquí faltava informarse de como ir a la UTMB 18, fàcil, aconseguir 9 puntos de los antigues en 3 carreres, ufff. Todavia no estoy fuerte para ir a alta montaña a ganar esos buscados puntos , asi que en un año o menos debò aconseguir acabar en el cort ede tiempo tres grandes carreres. Estas seran mis batalles, hasta llegar a la UTMB:


25 març 2017 100km 4570m+


4 juny de 2017 75km 5760m+

octubre de 2017 100km 4500m+





Intento estar tranquilo, entrenar con cabeza, cuidarme todo lo que puedo, cuidar a los mios, però ya no puede pararse esto, tengo la mente fijada en la UTBCN , faltan 36 dies! ... me animo a diario, porque no siempre es todo animo, a veces la vida o los inconvenientes coquetean contigo, y se que debe superarse y lo hago, però si estas acompañado todo es major, y tú estas conmigo. Positivo, alejando las coses malas. Pero si mi mente esta viendo como sujetare a mis dos hijos en la meta , y tu sonrisa allí...QUI EM POT PARAR? solo yo....y no quiero parar.

La pròxima entrada serà pronto, "territori Sergi"...mis entrenos, mis paisajes, salidas y puestas de sol, oleajes de nuestro mediterraneo, las subidas , las montañas, la pura vida que tenemos que disfrutar.