GRAN TRAIL DE COLLSEROLA 2018 última !!

46é aniversari !!!!

Volia acabar aquest molt bon any, tret de l'error de la UTMB, amb una cursa final, ja amb menys entrenament i amb menys exigències, estava clar o la GTC o la UTTGNA, ambdues amb distàncies molt similars, 77km , i poc desnivell positiu, es a dir , corredores.


Decantat per la Gran Trail de Collserola, al costat de casa, bé casa...la actual la meva Barcelona, sortida i arribada al Velodrom d'Horta, per tant, econòmicament molt viable.

Inicialment aquesta cursa havia de ser amb relleus, amb la ,meva amiga Marta Prats Llorens, però un fatídic accident a Vacarisses acabaria amb la vida del seu cunyat, motiu pel qual, evidentment , va ser impossible córrer plegats. Es va parlar amb la organització i em van deixar córrer sol, els 77km de distància i els 2890+. La cursa es cara 90€, si la fas sol, a mi em van cobrar només 42€, el preu de relleus, pel que va succeir. Des d'aquí novament el meu consol, Marta.


Sense vosaltres, altre cop...i amb la intendència del meu cunyat el Xavi Reyes, encara esta verd, jajaja però millorarem. El vaig recollir a Montgat, després cap a Horta i a esperar que arribes l'hora.


Molta gent en aquestes curses, "prop de ciutat", quasi 400 participants modalitat "solo", finalment 398, el meu pitrall havia canviat era el 498, i sincerament em conformava en estar entr eels 100 primers, bé i acabar-la es clar.





Matís important, sense bastons, amb menys entreno i amb tres quilets de més, tot i així som-hi. Es nota molt que es una cursa corredora, la gent va sortir molt i molt ràpid, jo reservant per no punxar, sortim ruc per arribar cavall. Les pujades no van ser fortes ni besties però vaig trobar a faltar uns bastons, ufff siii. Vaig seguir menjant fuets i pernil, i picant dels avituallaments, que per cert no estaven bé, molt justets. El recorregut tampoc el recordaré com a espectacular, perquè hi havia moments que passàvem per lloc on hi havia deixalles, camins sense desbrossar, i a partir del km 61, poques marques. A banda em coneixia part del recorregut de les vegades que vaig anar amb els CMR.


24 de novembre de 2018...el meu aniversari , i corrent una ultra , i a Barcelona, que més es pot demanar? sempre es pot demanar més, però segueixo, estava o intentava estar alegre, pensant que feia 46 anys aquell mateix dia vaig néixer, bonic no? vaig caure un parell de cops, les baixades havien de fer-se amb compte, perquè vaig curt de sabatilles bones i ja les que tinc estan tocadetes, llisses.


Durant la segona part de la carrera, vaig portar una samarreta de la independència de Polònia, detall d'un conegut polac Andrzej.

El Xavi va estar assistint allí on li havia dit, i en el km 47, després de canviar de samarreta, i avituallar-me vaig a pels últims 30kms. Correr i córrer, i amb fred, però aquest cop no m'ha afectat gaire, es nota que no estem a 2000 metres d'alçada oi?


Al km 68 anava mort i el Xavi em va dir vas el 13!, coi...com podia ser això? vaig apretar els últims kms, de fet del 70 al 77, com una bala. Entrant a meta amb un crono de 8 hores i 51 minuts, com un cavall, abraçant-me a meta amb el personal que em penjava la medalla, FINISHER !!!! una altre a la saca, patint com sempre però més sencer que d'altres vegades i essent el meu aniversari, si torno a fer això , aquesta coincidència tindré més de 50 anys...podrà ser? veure'm.

Bravo per la intendència, Xavi

Gracies Xavi, i altr ecop gracies "mama"...sense tú no hagués estat possible arribar a fer aquestes bogeries, sé que pateixes però ara per ara es així, gaudeixo.







Ultres? ens veiem a la Ultra Trail Corredor del Montnegre...febrer de 2019.

ULTRA GUARA SOMONTANO 2018...ARA SI !!!!

• Quasi un més després tornem a una altre ultra, Ultra Guara Somontano, de 104km i 5400+. En un entorn preciós, provablement una de les carreres més boniques que mai he fet. Un deu per a la organització, una molt bona bossa del corredor, ambient preciós, bons avituallaments i molt rebé els voluntaris.
  Sortida a les 06:00 del matí, STOP!!! Aquest cop amb la Ciara, el Xavi, la Martina i en Roc, emocionant en tota regla, la primera vegada que la meva germana venia, i li va encantar!! El divendres a primera hora de la tarda, direcció Alquezar, un dels pobles més bonics d’Espanya. Estàvem en un apartament, en un altre poble, on vam estar molt còmodes. Seguim...06:00 sortida, de nit, i amb un grandíssim ambient.

Tenia por, ho confesso, després de la derrota dels Alps, que passaria? Podria acabar una altre ultra? Ja sense entrenador, des de fa temps, però amb les mateixes ganes de tornar-hi, d’anotar una més, una de les importants a nivell nacional. El ritual, pasta per la nit...i nervis, abans de dormir, com no.

Vaig provar quelcom nou, no barretes , i només dos gels en tota la cursa, i que portaria ? vaig portar petits troços de pernil serrà i fuets petits, juntament  amb nous, i molta aigua, per tal de no deshidratar-me.

Em van bé les curses que no comencem a les 24:00 hores, i vaig marcar un ritme constant, suau, però amb molt respecte i por. Es la primera vegada que feia fotos en mig d’una cursa, digne de fer-ho, per l’espectacle visual de la sortida del sol. Els paratges eren pel ben mig de la serra del Somontano, pre pirineu d’Osca.

La meva germana i la família esperaven en els llocs on havíem pactat, anava un pel més ràpid del que havíem planejat. A partir del km 30 comença el dolor al peu dret, concretament al dit petit, les sabatilles SCOTT Kinabalu, feien mal, no vaig canviar fins el km 68, bossa de vida, el canvi va ser amb unes Joma, i uff que va van anar, juntament amb el canvi de mitjons, més gruixuts, seguim en cursa i bé!

Molts abandonaments, la calor va fer mal, a mi menys, a mi em fa mal el fred, recordeu? Vaig posar-hi ganes. Il·lusió i força, sense canviar de roba (primer cop que em passa). Passar per passarel·les precioses, veure goles, llocs que et deixaven boca badat, agraït per haver vingut. Sentint cada pedra que es clavava a la meva planta dels peus, dolor i dolor, però sempre aguantes, diuen que tot es mental, que coi, feia mal. Gent que en altres curses m’havien “pentinat”, aquest cop no ho havien  fet.

pujar i pujar, com no

Només volia acabar la cursa, ser Finisher, vaig enganxar-me al tram final amb un noi del País Basc Francès, que fort, un nanu de 29 anyets. Al km 95 vaig començar a flaquejar, i els últims 6 km, em va costar moltíssim, fotut de cames, i amb l’estomac que començava a fer mal.

Els últims quilometres tires de ganes, il·lusió i del que pots, una pujada suau que ja no podia córrer, va donar pas a una baixada de pista de 3km, que portaven a 1,5km de baixada tècnica que feien ensumar l’arribada, el majestuós monestir il·luminat d’Alquezar. La força va tornar qual Samsó. L’arribada amb la meva germana esperant, metres enrere, i la entrada pèr primer cop amb la meva família, Ciara, Martina i Roc, i en Xavi gravant l’escena, et dec una princesa, faltaves tú. Finalment  finisher amb 16 hores i 06 minuts, el 37 de la general i el 14 de iaios.

Molt i molt content, per la fita. No serà la ultima de l’any, vull acabar amb quelcom diferent, GTCollserola per relleus?

PD: Tot passa, si vols que passi, sempre arribes si vols arribar, soc llegenda!

UTMB 2018...EL FRACÀS

Ja ha passat més d'un mes, 01 de setembre de 2018, en els  alps francesos Sant Gervais, a 14 minuts de Chamonix, el bressol del trail, diuen.


No vaig poder gaudir rés de rés de l'entorn, no era el moment, per fer aquesta aventura, la mateixa que em motivava per tornar a córrer, i tenir reptes, el UTMB. Vaig aconseguir ser-hi, però no el meu cap, pot ser sí el meu físic, però va ser un suïcidi esportiu en tota regla. Tota la meva vida he tingut una passió, l'esport, per moltes coses que ja he anat explicant sobre mi, però des de el 2013 en cos anima i passió per una persona, que no s'ho mereixia, però que jo vaig apostar tot, inclús la meva passió. Tenint una nova passió, ella, que em podia fer elevar si ella hagués volgut, que em podia donar més que una simple cursa, però no, no va servir absolutament per rés, per patir, per sentir-me rebaixat i humiliat, i tot això i més m'ho vaig endur a un apartament petit sol en mig dels alps, amb una fita de collons 170km i més de 10000+.






Vaig tenir en marc, el meu super heroi i seguidor especial, amics d'aquells que fan que et sentis afortunat, el vaig fer anar de bòlid pobre, i em va cuidar, em quedo amb això.


Una fira del corredor, es l'únic que vaig veure, sense calers per gastar ni renovar rés de rés, vaig quedar sobtat del gran negoci del Montblanc, del "postureo", del consumisme, al qual no hi vaig caure, però em vaig endur una encaixada de mans amb el gran Marco Olmo, Gracie Marco!!  no em sentia ubicat allí, pluja, cues i cues d'espera, i sol.






Vaig entrenar un dia per allí, que bonic es la veritat! però no vaig saber -ho gaudir sol, una llàstima, en aquell moment volia que hi fossin més persones, ara ja no.


Poc més diré, el primer KO en la meva vida de corredor, el cap , la ment, la ràbia, la decepció de lo poc agraïdes que son les persones, quan més dones pitjor et tracten, però sempre ho diré cadascú té el que es mereix, i tu no et mereixies el Sergi, cec i massa desesperat per qui no havia de desesperar, tant fa si estàs trist, si estas passant mals moments, si t'obres el cap, tant fa si et suïcides esportivament parlant , sol vas estar...es el que em mereixia.






Al gra, sense ganes despres de més d'una hora de ser a la linea de sortida plovent, amb 2300 corredors, no vaig sentir cap ganes de córrer...així doncs...sortida!! plovent, passo els kms i veig que no haig de ser allí, que no val la pena rés! que patètic oi? així han aconseguit que em senti, doncs prou...després de 53km i 2800+ plego, els francesos queden parats, "vas bien de tiempo, y estas fuerte", pot ser, però el meu cap esta malalt, o tot jo. "Marc, vine si us plau a buscar-me" el meu amic, que allí tenia darrera meu, ho va tornar a fer, al rescat del Sergi, GRACIES amic meu, per això per la tornada junts, per animar-me, sempre amb deute amb tu. Per cert, va ser un bon dia per veure com persones a les que has ajudat, van a la seva punyetera bola, y que viva a Peru, lección aprendida también.

Aquesta es la trista historia no cal més, ni el vídeo, ni el reportatge fotogràfic, ja no se on aniré a parar, temps de borrasques venen. Només et desitjo que la vida et tracti com tu m'has tractat, ni més ni menys.


" el Montblanc no em deu rés, ni jo a ell...no hi tornaré, a la merda el trail-negoci, a la merda el materialisme, seguiré la meva essència "


Fins mai més !

PRE UTMB presagi de ...

PRE UTMB  Agost 2018

Ahir vaig arribar a Saint Gervais (Alps francesos), vaig sortir a les 04:20 del mati de Barcelona, de la casa on vaig créixer, de casa de me mare, vaig arribar a destí a les 13:55 hores. Vaig fer tres aturades, per estirar cames, anar al bany, menjar i beure i descansar una mica.

Al arribar al apartament, ja per instal·lar-me, em va envair una soledat i una tristor, molt gran, la setmana abans vaig estar amb els meus dos fills, tots els dies, ara, en aquell instant els trobava a faltar a rabiar, i es que no ser estar sol, ho odio! Ni el moment , ni l’entorn, soc així de simple, tant que he necessitat un xic de descans i ara sense ells s’ha fet dolors. Perdoneu-me.

Ja soc aquí, aquí tot es professional, gent d’altre mena, “a gaudir” “a disfrutar”...cert, l’aposta es gran, entrenaments, diners, temps, sacrificis, es per això que s’ha d’intentar gaudir com sigui, fotut quan no tens ni un clau, per visitar glaciars, fer àpats o si més no un apat com deu mana en un restaurant o prenent alguna cosa en una tranquil·la terrassa, quedo reclòs en el meu apartament, pensant, concentrat, meditant si s’escau, visualitzant tot allò que em vindrà per davant.

Tinc absolutament tot, gracies a varies persones per ajudar-me, per tant no estic sol aquí, però m’hagués agradat ser-hi amb algú més, a part dels meus fills, però amb qui? La meva vida personal esta essent desastrosa, tot i així mirada sempre endavant. Em queda acabar d’aclarir quina roba utilitzaré en cursa,  canvio d’estratègia, tindré pernil i ànec per ingerir salat, veurem com va.

 Avui es dia 28 d’agost, sortiré a rodar suau, uns 40 minuts, dijous 25 minuts amb algun canvi de ritme, però descansaré després dels rodatges i posaré fred a les cames. Dijous 30 arriba en Marc Parra, li dec moltíssim, vé a fer-me la intendència, fills meus, envolteu-vos d’amigues i amics, dels de veritat! Em salva la vida i de pas aquest repte de ser aquí, sense ell, penso que patiria més del que patiré, si!, puc, se que puc, perquè no em tomba qualsevol cosa, perquè soc esparta, però em faig gran i costa recuperar, m’hagués costat tornar sol en cotxe 8 o 9 hores després de dues nits en carrera, ja no ho faré sol, ell vindrà amb mi...gracies per cuidar-me!! No ho oblidaré amic.

No només per a mi si no per totes aquelles persones, que d’una manera o un altre, han estat particeps que jo avui sigui aquí, a totes elles gracies.

Noto, com em concentro, com visualitzo la cursa, com passaré moments durs, que els assumiré , la calor, la soledat, la nit, el cansanci i inclús el fred, ja no tinc por, tombem si pots.

Tinc unes vistes envejables dels alps, que més vull o necessito? A tu.

 

Penso que mai havia assolit una empresa com aquesta, 5 ultres en un any, i de nivell, he guanyat dos combats CSP, UTSN, ara toca UTMB la reina de les reines, allà on tot corredor somiar ser-hi algun cop, ho he aconseguit, des d’aquell 1 de gener de 2017, on em vaig proposar això i desprès d’estar 4 anys sense competir, enrere queden UTBCN, BASTIONS, i UTSM, elles amb els seus punts em van portar al sorteig, i la sort va fer la resta, torno a dir-ho, ja soc aquí! No al cent per cent mentalment, com sempre oi Sergi? La meva vida personal fa aigües, però els sacrificis per estar aquí, s’han fet, els pensaments volen entrar en mi, senzillament no haig de deixar que entrin dins meu. Que fàcil seria, si estigués bé o en equilibri, pot ser podria guanyar i tot...jajaja. No! Però segurament , llavors si gaudiria una experiència així , ho sento, tenim el que ens mereixem en la vida, alguna cosa no vaig fer bé, o pot ser em vaig enamorar quan no tocava. L’amor es la força més gran de la que disposem les persones  i jo hi crec, amb tot el que em passa i m’ha passat però hi crec.

Veig la entrada a Chamonix, tocat, però entrant com un cavall, un cavall de tir, que sempre es queixa, que bufa (encara), ferit, mig defallit...però entra amb tú Marc, perquè em faràs entrar perquè a part de no decepcionar-me a mi mateix, tampoc et vull decepcionar...Marc.

Em queixo, sí, però ara assegut aquí escrivint, imagino el moment de l’entrada, i m’emociono, els meus pels del meu cos s’aixequen, ja volen sentir-ho, lluny de posició, de guanyar, el que busco...sabeu que es? Com vaig llegir fa poc, “impressionar-me a mi mateix, del que soc capaç”...demostrar-me que puc fer, amb les meves limitacions.

 

Ara Sergi ! es el moment, l’hivern fred i de pluja, fent canvis de roba en carrers, a fosques, moll, amb fred, i sempre bufant (això haig de canviar-ho), anant a dormir tard...aquí tens la teva recompensa, la resta...es cosa meva. Fins la propera entrada POST UTMB.

L'ELEFANT I LA BELLA FORMIGA ( la llegenda )

L’ ELEFANT I LA BELLA FORMIGA ( la llegenda)

Vet aquí un gran elefant, no només de tamany, sinó de cor, tot ell era ben gros, li agradava estar en forma i inclús era presumit, a la seva manera, no era com la resta del elefants, de fet, alguns dels seus companys el miraven i li deien que semblava d’una altre espècie. Ni cas els feia, saltava, corria, i com no, somiava i molt. Somiava estimar, i també somiava, a qui estimaria ell. De vegades es passava llargues temporades immers en els seus somnis, un dia mentre es ruixava amb aigua fresca, acabada de caure del cel, va veure un cau de formigues. Que pesades va sospira l’elefant, i es que elles, les formigues, i els seus caus estaven arreu, ja sigui al ben mig de la selva, com allà on no hi havia vegetació, si no era per superfície era per sota terra, però sempre hi eren.

Aquell dia una d’elles, es movia i removia com ninguna, digne de la mateixa reina formiga del cau, això va pensar l’elefant, deu ser la reina rumiava. La manera de bellugar-se d’ella no passava desapercebuda ni tant sols amb les de la seva pròpia espècie, sempre tenia d’altres “formiguetes” al seu voltant, però mai ninguna d’aquestes es va fer digne.

Un dia la bella formiga, estava trist, havia perdut  qui li va donar la vida, va estar sola, inquieta, mig perduda, i va topar amb una pota del nostre amic elefant. Ella el va mirar, d’una forma especial, i ell, que tants cops l’havia observat es va quedar bocabadat. Al veure-la sola , sense el seu “sequit”, va pensar que pot ser tenia fam, va mirar el seu entorn i amb la seva forta esquena va fer trontollar un arbre, fent caure un fruit tropical molt dolç i amb una olor que encisava , li va apropar. La bella formiga no li va fer un lleig i va tastar aquella fruita, mai abans havia provat res tant exquisit, però va seguir cap baixa, moment en el que va començar a ploure amb força, i aquí pateixen alguns animals , entre ells les formigues i més si ets bella. El nostre amic elefant amb una fulla preciosa amb un verd estrident va fer-li servir de paraigües, allí van estar immòbils els dos, cadascú a la seva manera reia, ella a aixopluc i ell mullant-se tot el seu gran cos, es seguien mirant, de forma estranya, però amb dolçor. Va parar de ploure, i l’elefant va ajupir el seu enorme cos, per gaudir de la bellesa de la bella formiga, renoi, que n’era de bella. La bella formiga, havia de marxar, sense saber el motiu, i va aprofitar per tocar amb les seves pinces una part de la boca de l’elefant, aquest, va tancar els ulls i va tenir una sensació de “formigueig” prop del seu llavi, va fer-hi passar la seva llengua poc atractiva, i va quedar perplex, amb el sabor que va notar, un gust tropical, al obrir els ulls , ella ja no hi era, però ja era tard, va quedar tocat o enverinat o senzillament captivat d’amor.

A l’endemà l’elefant va tornar content al mateix lloc, i va esperar per veure si hi seria ella, la bella formiga, però no, ella no hi va anar més.

L’elefant va seguir amb la seva vida, amb la seva espècie, seguia mirant caus de formigues, però no la va tornar a veure. De tant en tant, la bella formiga deixava trossos de fruita tropical, per on passava amb l’ànim de poder algun dia tornar a coincidir amb aquell animalot, gran enorme i de bon cor, el nostre elefant. Ell vagava per la seva vida tranquil·la, amb la seva espècie, i de vegades trobava petits tresors,  en forma de rastres que la bella formiga deixava, ell deixava coberts amb fulles, per quan plogués, pensava que així ella no es mullaria amb la pluja i a mes...pot ser el recordaria.

Van passar anys i panys, i al final cadascú li toca estar amb la seva espècie, fer la seva vida, gaudir-la a la seva manera, la bella formiga seguia envoltada de formiguetes, a la cort de la reina, gaudia de certs privilegis. El nostre elefant, seguia el seu camí sense córrer, de vegades perdut, perquè feia començar a treballar el seu cervell i aquest li deia que no encaixava en aquella espècie, descontent una mica de tot, ja no va tornar mai més a aquell indret on es van trobar dos especies diferents, però seguia trobant rastres. Somreia mentre la seva vida lenta i ociosament tranquil·la passava.

Un dia qualsevol, l’elefant va tenir una pensada, anar arbre per arbre d’aquell apreciat fruit tropical, pot ser seria allí on podria retrobar a la bella formiga, i així ho va fer, va passar molt temps, però al final un mig dia, d’un dia molt calorós va observar com un grup de formigues estaven més alterades del normal, es va acostar i ajupir el seu gran cap, era ella!!!! La bella formiga, si n’estava segur, però ara semblava... com dir-ho? Com si fos una reina, anava agafada per les seves dolces potes per una altre formiga. En aquell instant, ella, la bella formiga es va adonar que aquell esser enorme no era un més d’aquell paratge, era ell!! Aquell que la va protegir, aquell a qui va pessigar dolçament, aquell a qui havia deixat tants rastres, de sobte va deixar anar al seu acompanyant, i es va mirar a l’elefant. Era ell, després de tant temps, ella i ell allí, junts, cadascú al seu mon, amb la seva espècie totalment diferents l’un amb l’altre. El bram del nostre elefant es va fer sentir per tota aquella selva, en aquell moment ell ajupint-se novament la va convidar a pujar al seu cim, ella, la bella formiga no s’ho va pensar (i no sabia el que anava a fer ), i per la orella dreta d’ell va començar a fer camí, ell reia, era el millor formigueig que mai abans havia sentit, a excepció d’aquell tan dolç que anys enrere va sentir.

La bella formiga, estava al llom del nostre elefant, ell es girava i la mirava, sí era allí al seu cim, allò va ser màgic, però com podrien els nostres amics comunicar-se entre ells? Essent tant diferents, l’amor es un sentiment universal que tot ho pot, i va ser en aquell instant quan la bella formiga va guiar a l’elefant, encara mai se sabrà com ho va fer, a un bosc especial o màgic, diu la llegenda que durant la nit es produeix una pluja de cuques de llum, que ja de per si es especial però que de vegades, quan hi ha sentiments purs, pot arribar a ser màgic es pot demanar un desig. Sí, el van trobar, plegats, era un lloc ja de per si, preciós, tots dos van esperar i observar, de cop una llumeta va caure flotant d’un gran arbre, aquella llum era d’una cuca de llum, que a l’instant va donar lloc a una pluja de cuques de llum impressionant, la més gran que mai abans havia succeït. Presagi d’un gran sentiment, la bella formiga ràpidament, va encomanar el desig, vull estar durant aquest instant amb ell, i poder parlar els dos el mateix idioma! Dit i fet, “hola elefant”, “hola bella formiga”, ella va ballar al cim del seu enamorat elefant, ell reia i reia, es van dir moltes coses els dos: quedat amb mi li digué l’elefant, jo no tinc cort, ni riqueses, però sempre que tu vulguis t’acostaré la lluna, cantaré cançons, i et portaré la fruita més alta que trobi i...sempre et protegiré. La bella formiga va riure, i li va dir que si, que no li calien corts, només que estiguessin per ella, la única cosa que li va dir ella va ser aquesta, “vull que sempre estiguem junts”. El nostre elefant estava tant content i no parava de caminar i donar voltes, sense adonar-se’n va sortir del bosc, vaja, va tornar enrere i les cuqués havien marxat, van desaparèixer. Van sortir del bosc plegats, no van tornar a comunicar-se mai més, tot i així, van anar plegats durant temps, de vegades perduts, però junts, ell no la entenia a ella, i ella ja no el guiava en lloc.

El temps va fer que ella es tornés a mirar els seus caus, la seva anterior vida, on ella abans era la cort, i ara l’havien oblidat, valia la pena? Es preguntava. Ell segui protegint a la bella formiga, però pot ser ja era massa tard, les direccions i les especies eren totalment diferents.

La bella formiga volia que l’elefant l’entengués, però aquest no podia, tot i que s’estimaven, cadascú a la seva manera, finalment l’elefant va ajupir-se, la bella formiga baixava d’ell però no ho va poder fer, el bassal de llàgrimes de l’elefant feia impossible que ella baixes, i això va durar algun temps. La bella formiga, ja no gaudia del nostre elefant, ferit d’amor aquest va cercar un lloc diferent, sec, amb pols, es va prometre no tornar a plorar, i així va ser, sense basals de llàgrimes, la bella formiga va baixar, es van mirar i van voler refer la seves anteriors vides.

De vegades, encara es pot veure un elefant en un bosc que havia estat màgic, bramant amb força, fent silenciar la resta d’espècies inclús la seva pròpia, i els caus de formigues, encara brilla una d’elles que sense estar en la cort, l’admiren dia rere dia.

I bet a qui una bella formiga i bet aquí un elefant, aquest conte...s’ha acabat

LA MEVA GERMANA CIARA !!!

LA MEVA GERMANA...CIARA

Porto deu anys amb aquest blog, aquest diari, mai abans havia dedicat una entrada a algú que en certa manera hauria d’haver estat aquí com a mínim en una ocasió, tú, Ciara, la meva germana.

Em porto cinc anys amb ella, amb la meva germana, i no ha estat una gran relació mai, només una relació “normal”. Ens barallàvem molt de petits , la veritat, i quan la enveja no la rebia jo, la rebia ella en forma de gelos, però estima sempre hi ha hagut.

Als 18 anys vaig fer la primera sortida de casa dels meus pares, i ara penso, que des d’aquell temps, pocs records tinc de tú, que malament! Perquè? Doncs perquè jo anava a la meva, em preocupava dels meus temes, tu eres petita, però pot ser mai em vaig adonar si necessitaves ajut o no. Aquest anar a la meva i tu a la teva ha estat així, mai has confiat amb mi com a germà, jo tampoc com a germana i quan ho he fet, fa relativament poc, explicant com em sento, penso que tu no has fet el mateix, perquè pot ser es tard, però mai es tard Ciara.

Ella es la lluna, ha estat nocturna , ho segueix essent a un altre nivell, amb d’altres responsabilitats, però ella brilla de nit, il·luminés i atraus a la gent, la nit pot ser perillosa o no, depèn de quin tipus de lluna, fa temps que la lluna que brilla en tu, es encisadora, captives a grans i petits, ja no veig aquella lluna on serveix per amagar-s’hi , la lluna amiga de la nit que tot ho podreix, però es clar, aquesta es la visió del sol, el teu germà, el que segueix normes i creu que tot s’ha de fer bé, per tal de no caure en la foscor, no tot es dia i nit, es més complexa amb matisos.

Ens ha tocat viure una separació dels nostres pares, rara, diferent, dolorosa, i cadascú la portar com va poder, cadascú es va refugiar amb qui i on va poder, mai vaig pensar en tu, i tu ja t’havies perdut, oi? Mai et vaig preguntar com estaves, mai et vaig dir t’estimo, que trist, veritat? Però mai es tard.

La teva espirall no va ser bona, perquè a més la vas viure sola i quan no estaves sola, al teu costat no hi eren les persones adequades, quan tot es va saber, vaig actuar com el que he estat molts cops, com un poli, vaja merda d’ajut oi? Cridant, perdent els papers, i no essent empàtic ni estant al teu costat, com ho sento Ciara, et vaig deixar anar més de dos anys, fins tornar-te a veure en un hospital el dia que va néixer el teu nebot, que fort. Allí després de tant temps, veig que seré tiet, buf.

No entro en detalls, en la teva espirall, en mentir, en tapar, en no afrontar, perquè tots tenim part de culpa, i em poso al cap de la llista. Però em poso en el teu lloc ara i penso el pes que havies de portar, deu meu.

Confessaré que som de caràcters molt diferents, que jo no faria les coses com tu les afrontes, que tenim formes diferents, però els valors no, son molt semblants, Ciara, jo em gasto els diners com ara, en curses que pot ser només serveixen per alimentar l’ego o senzillament per que em donen vida, tu fas el mateix vius el moment, i d’això es tracta, saps? Només cal veure les persones que entren al teu lloc de treball, al bar, i no parlo de les persones “rares”, parlo d’aquelles que t’estimen!!! No només vaig a veure’t, que vegis els teus nebots, o prendre un gelat, observo com t’aprecien , com t’estimen, i es bonic, i d’admirar, aquesta ets tú.

Mereixes que em disculpi, perquè m’he passat mitja vida jutjant, i a tú a una de les primeres persones, PERDONA, no he sabut fer-ho millor, saps? Confesso que em va trencar que mai tinguessis un detall amb la Ena, al néixer,  i ho vaig arrossegar, després les circumstancies ens porten a un any més de silenci, ho sento!!S’ha de parlar, no tinc cap dubte del que estimes als meus fills, en soc conscient, i ja no hi penso en allò, perquè em commou quan la meva nena diu “tieta”. De vegades estem cecs , o no volem veure més enllà.

Donés alegria quan hi  ets, amb un tó un pel alt de veu, jajaja, però ets tu i ets així, m’he queixat molts cops Ciara, i no hi vull tornar. Saber de tú em fa bé, som sang de la mateixa sang, i es molt important, i es més important saber de tu, i respectar els silencies ocasionals que de vegades son necessaris sense jutjar, perquè d’una manera o altre, acabes estant allí.

Hi ha temps per tot, per recuperar, per construir, per entendre, fins i tot si ens equivoquem, però no per separar, i per distanciar, i en això jo soc especialista , sembla.

Sergi, com definiries a la teva germana, Ciara?

• La meva germana es un VOLCA, es gran, majestuosa , bonica, misteriosa, de vegades solitària, de vegades descansa molt, però les seves erupcions es fan notar, son dignes de veure, de vegades difícils de comprendre, incontrolables també...però ús convido a conèixer-la, a admirar i així comprendre una mica més que Ciara, es especial, es la meva germana.
   
  T’estimo

FELICIDADES

De mil maneras distintas havia pensado como y que poner en esta entrada, en este escrito, però todo es mas fàcil de lo que parece, lo difícil lo hacemos las persones, asi que hagamoslo fàcil...FELICIDADES.


Hoy es tu aniversario, haces 41 años, recuerdo los 35, contenta , risueña  pienso incluso que feliz, los 36, los recuerdo feos, con nerviós en medio de una mudanza, muy malas caras, los 37 no los recuerdo, los 38 si, embarazada y recuerdo que se quiso inmortalizar pintando tu barriga, los 39 no los recuerdo, los 40 , el año pasado fue un recuerdo no muy bueno, ahora es uno mas, este si lo recordaré, puesto que es aquel en el que no se conto nunca, ni para pasarlo acompanyada, ni celebrarlo, ni recordandolo, "es solo un fecha", asi mismo me lo dejaste claro, que curioso. Todo se esfuma, cierto, el recuerdo, la estima , el amor, como no, las fechas también.


Por mi parte borro fechas con significado, porque es absurdo recordar, anhelar, esperar, sobre todo esperar a algo, que jamas llega, es bonito tener il·lusiones, però cuando siempre estas ilusionado esperando, y jamas llega, creo que es el momento de...no perder las ilusiones, eso nunca! però enfocar o dirigir a otro lado.


Deseo con todo mi corazon que pases un dia agradable, con las persones que quieras que esten a tu lado, sinceramente no es solo una fecha, es mas , asi lo veo yo.


Por motivos distintos, no se si volveran a repetirse, pinta que si, llegue a decirme a autoconvencerme que al final solo son fechas, però no por ello dejar de remarcarlas, de vivirlas, de disfrutarlas, aunque a uno no le hayan dejado...solo son fechas, però nunca deben pasarse por alto y menos tan señaladas.


Cuando no se quiere, no se quiere...acabo este escrito citando a un emperador:


" La sabiduria es el arte de aceptar aquello que no puede ser cambiado, de cambiar aquello que puede ser cambiado, y sobre todo de conocer la diferencia".


Marco Aurelio

HUMANITAT I EGOISME

Un títol clar i contundent, últimament penso molt en la humanitat, en com ens ho carreguem absolutament tot, de vegades assegut en un banc penso i analitzo, cap a on vaig o millor cap a on va la humanitat, intento centrar-me en aquells més propers, però de vegades es inevitable anar més enllà.


Soc egoista, sí, suposo que en el moment que mirem per nosaltres mateixos o cerquem aquell reclam perquè es fixin en nosaltres ja ho som, curses, curses i curses...ho he fet durant anys, la prova esta en aquest diari, oi? cert que les persones no canvien, i mira que m'intento convèncer que sí es pot canviar o millorar però no, per tant em multiplico per ser el menys egoista possible...així em va, te la foten per tot arreu, però aquí també entra un factor convidat, ser bona persona, "allò que sempre ús dic fills" , sigueu bons. Intento ser el menys egoista possible si!


Fa uns dies, tu petita meva, mentre et duia en braços, acaronada pel meu pit caminant per la platja, et deia..."la Ena guapa, estimes al papa?", i em deies "si"...em vas dir "estimo papa, estimo mama, estimo tete (vas fer un silenci), tata no"...significatiu, hauria d'haver reaccionat i haver dit la tata guapa, però no ho vaig fer, malament. Però certament mai t'he parlat de la teva germana i pot ser no vaig voler tocar aquell moment que vam tenir. Reacciono ara i et dic , estima-la.


El egoisme es pot mostrar de moltes maneres, essent petit, adolescent i ja en adult, però es fotut que pugis essent egoista, es allò que t'enduràs, tu i només tu. Pensa que et van portar al món, algú va patir perquè tu estiguessis en aquest món, pensa que algú ha rebut dolor i llàgrimes per criar-te, inclús en ocasions humiliacions, i ha seguit, pensa que s'ha sacrificat per tu posant la teva persona, la teva vida, el teu dia a dia, per sobre de tot allò o aquell que aparegués en escena, pensa que pot ser econòmicament han fet peripècies, i han passat nervis, penso que inclús persones que no eren de la teva sang es van buidar per tu, per intentar que estiguessis bé, cuidant com si fossis d'ell, pensa en els moments que has plorat, que has estat malament, que t'has sentit sola, que has odiat, que no podies més, en tots aquells moments, estaves acompanyada, mereixes seguir essent egoista? parat a pensar, només una mica...cert que la humanitat va directe al egoisme total, quina pena que siguis així, perquè t'asseguro que es va lluitar i es va comptar amb tu, cuidant , estimant, i fent concessions que ara em penedeixo, una llàstima, però millor ara que més tard.


Quin es el preu? petita meva, Ena, em perdo de tu, cert! i molt temps, em perdo evolucions teves, cert, però soc el teu pare, i faré que hi hagi qualitat quan estiguem junts, es una pena. No siguis rancorosa, fuig de qui sigui egoista, senzillament tu no ho siguis, no siguis com jo, sigues millor que jo.


T'estimo princesa

ULTRA SIERRA NEVADA 2018

Segona de les batalles del 2018, Ultra Sierra Nevada. Sí, a Granada, casi na!

Aquest cop semblava que tornava a marxar sol, i la sorpresa va ser quan el meu cosí Manel, em va dir que ell i la seva dona m’acompanyarien en aquesta aventura, ostres!!! Cal destacar que la Maria (M-M) , la seva dona venia de viatjar 34 hores des de Nova Zelanda, i acte seguit seria capaç de “cascar-se” 9-10 hores més de viatge en cotxe, brutal.

Que grans sou !!!!!

Bé...comencem, segons organització 103km i uns 6000 metres +, amb pujada al cim Veleta 3395 metres, que després realment serien 3100 metres, donat que no van deixar fer cim.

La sortida de la Ultra al ben mig de Granada a la Plaza del Salón, nosaltres teníem un apartamentet al ben mig, a 10 minuts caminant de la sortida. Aquest cop, sense nervis, sense tenir el cap a un altre lloc, descansat, i sobretot mentalitzat que tot havia de sortir bé, havia fet els deures, entrenat, descans, i les pautes de menjar que tocaven, puntualitzo mai compleixo estrictament les pautes nutricionals ni de complements vitamínics, a tot no arribo. Juntament amb en Manel i la Maria, vàrem passejar per la ciutat, i de com seria l’assistència, cosa que mai abans havien fet. Ja ús avanço que la nota es de 11 sobre 10, chapeau!

Tal com he mencionat la sortida era a les 24:00 hores del divendres a dissabte, sí, altre cop com a Castelló, però aquest cop descansant molt. A la línia de sortida començaven certs nervis, aquells que entren dins la normalitat, molta gent, un bon ambient, i tot a punt més de 415 corredors preparats per aconseguir allò tant desitjat, ser Finisher!

Amb la música de fons de ACDC, tot a punt, el Manel i la Maria animant, fent fotos, sobretot estant allí amb mi. Sortida!!!!!

Cal destacar que coneixia la prova per mitja de vídeos del youtube, penjats per Neorider, Pablo Castillo i la seva dona Irene de Haro, dos runners granadins, que em van ajudar durant la cursa amb la estratègia seguir, gracies des d’aquí per l’ajut!

Sortida pels carrers de Granada, un munt de gent animant, barris preciosos, i com no córrer pels jardins de l’Alhambra de nit, veient-la totalment il·luminada, un goig, també vàrem  passar pel barri d’Albaicin, preciosos carrers estrets amb un puja i baixa que convida a córrer. Com sempre has de dosificar, sortir ase i arribar cavall, oi?

Respecto la nit i tinc por al fred, ja es conegut, així que seny durant els kms nocturns, l’anterior cursa al km 20 ja tenia son, i al km 42 anava grogui, no va ser el cas, anava...bé. Passen les hores i els kms, i es que a partir de Fuente la Teja , comença la cursa de debò al km 57. Passat aquest punt pujada al Calar, un autèntic mur, que l’amic Pablo em va dir “tomatelo con calma, que es durillo”, i així vaig fer. Després arribaria a Gujear Sierra allí tenia el meu team, M-M esperant. Canvi de roba, massatge a les cames, omplim bidons, menjar, begudes de recuperació, va ser tenir un autèntic “box”, allí anava bé però em vaig adonar que la gent no parava gaire, que volia dir? Que la gent anava fresca. Les hores de calor arribaven, i ara un cop he reflexionat sobre tot allò, penso que potser a partir d’aquí vaig beure poc...no ho sé.

Sierra Nevada en estat pur

Km 80 , i l’estomac comença a passar factura, dolor, l’objectiu es arribar a Pradollano, a l’arribada, seria el km 90 allí hauria de menjar i beure molt, per poder fer front als últims 12km, 5 de pujada amb 1000+ i els 7 de baixada fins l’arribada. Destacar que les cames anaven bé, el cap també i la calor...bé suportable. Aqui em vaig estar força estona rumiant que havia de fer, retirada? Encara no ho he fet mai, però quedava el més dur, però a l’hora quedava tan poc. Carregat d’aigua em decideixo a afrontar les rampes de la estació d’esqui de Pradollano, amb el Veleta al fons, el pas es lentíssim, pujo i pujo pel dret , sense ziga zagues, en tota la pujada em passen uns 10 corredors, ja no importa qui et passa. En aquesta pujada, miro el braçalet que duc, i em repeteixo “Roc Ena Maritza”, un cop i un altre, per donar-me forces a mi mateix. En Roc em va dir que quan estigues cansat penses en el meu pare, que curiós, es l’ostia en Roc, així ho vaig fer. Es fa etern, duríssim, i ja no em marco un temps per fer meta, un cop veiem una caseta, hi ha un avituallament, l’últim, allí veig sis corredors acabant d’agafar forces, em diuen si vull una cola o aigua, dic que no i no m’aturo surto, a tot el que puc, son 7 km de baixada.

A 200 metres de l’arribada...ja ho tinc !! una altre batalla guanyada, a l’arribada els meus cosins, la Maria ajudant-me , donat que al creuar la arribada vaig mig marejat.

Aconseguit!! FINISHER amb 17 hores i 16 minuts, no puc demanar més, podia haver rebaixat una hora? Deixem-ho així.

FINISHER !

Donar les gracies una i altre vegada al Manel i la seva dona Maria, sense vosaltres ho hagués passat molt malament. Roc , Ena...una altre bogeria més del vostre pare, no hi eres físicament però em vas acompanyar en tot moment, espero veure’t als Alps...

Ens veiem als Alps.

 

BOGERIES, PSICOLEGS I...ARGENTINA

De bogeries, psicolegs i Argentina.

11 de juny de 2018, de moment l’any no esta essent per tirar coets, però em de ser positius oi? De fet aquest escrit va d’això, de ser positius, de ràbies, de bogeries, de l’actitud envers a la vida, de fer el bé. Com diu el senyor Victor Cuppers, tenim situacions a resoldre, mal anomenats problemes, però aquest cop penso que sí, la vostre avia ha estat operada i ha estat una operació greu, de fet, ja un cop operada en una de les revisions i un cop a casa, es va infectar la ferida, resultat, dos dies ingressada a l’hospital, dos dies que no t’he vist petita, disculpem.

Durant totes les estades a l’hospital (Sant Pau), sempre he anat i tornat caminant, es una manera d’esvair-se, escoltant música mentre camino, reflexionant, somiant també…però ahir, sabeu que em va succeir? Caminant pel barri, veig una noia (penso una mica més jove que jo, compte, ja vaig cap els 46) es una roda món (supertramp en angles), de vegades l’he vist consumint alcohol, dormint a l’interior dels caixers, bé la qüestió es que estava asseguda a l’accés d’una entitat bancaria, penso que serena, amb manigua curta, i es en aquell instant quan li veig els braços, concretament el braç esquerre, totalment “xinat” (argot medico-policial) ple de cicatrius de talls, esfereïdor, un pensarà que no es per tant que hi ha coses pitjors, però es que automàticament em vaig mirar el meu avantbraç esquerre, els meus dos talls, també fets per mi, quina es la diferencia entre ella i jo? En quin moment jo vaig adreçar la situació i ella no, per uns instants m’elevo i veig aquella noia en el moment d’auto lesionar-se, i em dol  Sí, jo vaig haver de demanar ajut, i m’en alegro moltíssim, des d’aquí et donc les gracies Iolanda M, i als meus caps. Porto des de novembre de 2016 anant al psicòleg, he aconseguit coses, d’altres encara no, explico i m’obro en canal, veuen el Sergi, la meva essència en estat pur. He intentat també afegir experiències autodidactes, com viure l’ara, no girar enrere ni anar més enllà, el passat es això passat, però com costa assimilar això, més quan t’han fet tant mal, principalment perquè no es just. Encara em remoc davant les injustícies, ahir llegia una “fabula” que em permeto resumir de forma rapida, ho entendreu Roc i Ena.

Fabula

Un home va veure enmig d’un bosc per on passava un rierol, com un escorpí s’estava ofegant el va ajudar a sortir del riu i aquest el va picar, al picar-lo a les mans l’escorpí va tornar a caure al riu, i l’home el va tornar a recollir de l’aigua iva tornar a ser picat per l’escorpí que per segon cop queia a l’aigua, un mussol que hi havia allí (la figura del mussol es invenció meva, cosa de la meva inventiva) li digué a l’home, però no veus que et tornarà a picar? Deixa’l estar, l’home li va dir No, mentre agafava dues fulles i amb aquestes rescatava l’escorpí que aquest cop no el va picar, l’home li va dir al mussol, la essència del escorpí es picar, i la meva es ajudar.

No deixeu que ningú ús tregui la vostre essència...jo afegiré que si se’n riuen ús critiquen o no ús volen entendré, no ús amoïneu.

He tingut moments de bogeria? Molts, quan tens la persona que més has estimat al món al teu costat, aquella per qui ho has donat tot, i ja no parlo de diners, qui em coneix sap que els diners, son això diners solament, parlo d’altres coses, la meva passió, la meva salut, la meva vida, i et fa mal una vegada rere un altre, un no ho entén i embogeix, t’atrapa la tristor, la pena, i la bogeria. Les parelles passen moments bons i de no tant bons, cert, i si veus que allò no funciona no cal allargar l’angoixa, però tot té solució oi? Per tant si es vol es pot, però com es cura la desconfiança? La mentida? La ràbia cap a un? L’insult i el menys preu?...jo tenia una petita solució...allò de “viure es provar-ho infinites vegades”, si val la pena !! (hi ha una cançó, petita, que quan siguis més gran te la cantaré) tot té un límit, per dignitat, per sentit comú, on tothom diu “plega”, la meva bogeria em fa seguir, el problema de la bogeria es quan perds la visió de la realitat, però estimats, entren més factors, si bategues i embogeixes ets mort.

Intento no mirar enrere, intento viure, no passar m ho de “puta mare”, com em diuen, trobar-me a mi, que només surti bondat, no vull ser competitiu, ni voler més i més, només et volia a tu, i no ha servit i em sap tan greu.

L’anterior escrit, la crònica de l’aventura a Castelló, escrita en castellà i resumida però molt fidel a tot allò que va succeir, va servir perquè em menyspreessin, novament insultat i focus de la ràbia i la ira, espero petita que el dia que llegeixis tot això entenguis que la meva essència es la que tinc, ajudar, parlar i segurament m’hauré equivocat en ocasions, però sempre haure demanat perdo, perquè el perdo i perdonar es clau a la vida, si més no per caminar amb el cap ben alt, i no entri en joc una altre convidada de luxe, la consciència.

En aquest moments de la meva vida, encara haig de sentir-me com si hagués fallat, malmès una relació, trencat una família, si jo hagués fet quelcom, ús asseguro que hagués fet alguna cosa, però mai insultaria, mai faria mal, mai ignoraria a ningú, i menys a qui va ser el teu somni, o la teva vida, o senzillament tot. Tot i així, ús convido a estimar, a protegir, a cuidar i mimar, a que tingueu passions, en definitiva ús convido a tenir una vida “agaporni”, amb qui vosaltres trieu a la vida, perquè es la puta ostia quan et sents així, només haver viscut aquesta sensació, ja val la pena, i no guardeu mai rengunia, no porta enlloc i pot ser ús pot dur a acabar fent una bogeria i no de les bones.

Argentina...que dimonis pinta aquí? A part de ser un país preciós, on vaig visitar i retrobar-me amb el vostre avi Ferran, es el bressol de la psicologia, i dels anàlisi de la ment, curiós no en tenia ni ideia. Una dona argentina psicòloga, després de debatre sobre l’anàlisi de la ment humana (uff que profund m’he tornat, per algú que només feia que donar patades a una pilota), em va fer una pregunta, que es l’amor per tú? Però compliquem-ho, amb una sola paraula...vaja, però vaig respondre molt ràpid, però aquesta resposta es val una nova entrada, no creieu? Fins la propera.

I FINALMENT, QUE ES L'AMOR?

Que es l’amor?

(Vaig estar més d’un any escrivint cartes i sempre les iniciava de la mateixa manera, em permeto el luxe de recordar.)

...per vosaltres

Amb música de fons, “Dsifruto” de Carla MORRISON, una cantant desconeguda, que van compartir amb mi, gracies, perquè aquest descobriment ha portat a escoltar-la molt i molt, podria dir que el que diu aquesta cançó es purament el que una persona enamorada, li diria a una altre, senzillament preciós.

Així doncs, que es l’amor, definit en una paraula? L’amor es un conjunt preciós de moltes sensacions, experiències, situacions estic d’acord, personalment he tingut relacions en la meva vida, que he estimat i ho dic de veritat, i sense faltar ni menys prear a ningú, també m’he enamorat, i en alguna ocasió doncs no he estat correspost, però que es l’amor per vosaltres ?

...

Acabo de fer una pausa, he volgut preguntar a la vostre avia Isa, que em digues que es l’amor per ella, m’he quedat assegut davant d’ella, i no m’he atrevit a plantejar la pregunta, no perquè estigui dèbil acabada de sortir d’urgències, penso que mai més creurà en aquest sentiment, quina merda no poder ho escriure. La meva germana, la vostre tieta, a ella li vaig preguntar, ja fa temps que pensa que prenc alguna cosa o senzillament que estic bevent, jajaja, em va mirar i em va dir perquè li feia aquella pregunta, però em va respondre, tot i que la vaig deixar molt pensativa, resposta: complicat. Primera de varies persones que he preguntat, algunes no m’han pres seriosament una pena, avui en dia el sentiment mes fort que existeix per a totes les persones, no son capaces o no volen respondre, llàstima. LL.G va respondre lleialtat, venint d’aquesta persona em fa rumiar si es el que aquesta persona voldria que fos l’amor, en fi, no estic per jutjar, J.P va respondre respecte, E.A i L.G van coincidir felicitat, el marit de la meva germana , el vostre tiet va respondre un sorprenent, tot, igual que M.B que també va respondre d’igual manera, V.B va respondre també respecte, M.V va respondre donar, M.C va respondre llar , S.R va respondre actitud   ,  D.B va respondre llibertat, C.R va respondre una de curiosa ...bategar.

Bé, i a on em porta tot això? Que vull dir amb aquest escrit? Que es el sentiment més fort que té l’esser humà, que tot ho pot, que tot ho cura, que es poderós, que es preciós de veritat, el dia que ho sentiu que estigueu envaïts per aquest sentiment, cuideu-lo si us plau, jo per la part que em toca ús fomentaré l’amor per les petites coses, per les situacions, després la resta serà cosa vostre.

Ah, la meva resposta? L’han dit abans...bategar...bategar de debò, es increïble quin sentiment tan pur, i tú, em vas dir tú, tan de bò.

l'amor el pots veure on menys t'ho esperes...

El temps passa i no es recupera ni es compra, s'esvaeix i amb ell moments, fracasos, victories, felicitats, o senzillament oportunitats que mai més tornaran.

PENYAGOLOSA 2018...ROZANDO EL KO

La noche del viernes al sábado, a las 24:00 horas, salida de la CSP 2018. Primer gran objetivo del año, 107 km y 5600 metros+, pues vamos...

Al final fueron 115...fantástico !!!!

Jueves día 10 de mayo, cojo fiesta para poder atender tranquilamente la visita medica con mi madre (ver post anterior), una visita rutinaria donde  se debía firmar un documento, acaba con una visita eterna de la cual salimos a las 24.00 hores, ademas me lio y voy a ver un amigo en Sant Boi de Llobregat, mal hecho, acabo en casa a las 01:30 horas. No pasa nada me digo, queda todo el viernes para recuperar ese cansancio y mas (dado que sobre el papel, tendria muuuuchas horas de descanso).

Viernes dia 11 de mayo, salgo a Castelló aproximadamente a las 10:30 de la mañana, junto con Miriam una amiga de Martha. Al llegar a destino, compruebo que el apartamento esta a tres minutos andando, de la salida de la carrera, fantastico!! todo esta preparado para descansar y recargar fuerzas. Y empieza la fiesta, primero visitar la feria del corredor, y comprobación del dorsal ( que no recojida), ahi ya me lio como siempre a ver charlar y charlar, ahh me olvidaba parte de la charla con el propietario del apartamento, seguimos, Martha llega en ave, por lo que la voy a recoger, y llega con retraso, comemos tarde però no por culpa nuestra, porque Miriam nos tiene preparada la comida, cual reyes, e incluso havia ido a comprar ella todo lo necesario, comemos tarde però tenemos pasta, salmon todo perfecto...vamos a la salida a por los dorsales, una vez ahi nos dicen que debemos llevar las bolsas de vida y la de meta, volvemos a casa, preparamos, retorno a la linea de salida, allí encontramos un CMR (Collserola Mountain Runners) Sergi SERRANO, buenisimo deportista ya experimentado, hace ilusión, presentacions, fotos, risas, y seguimos visitando la feria del corredor, las hores pasan y uno ni se entera que el tiempo se acorta, vaya!! preciós irresistibles y compro un chaleco-mochila, que pienso me ira genial, es mi inversión mi regalo. Volvemos al apartamento, y Martha se va a buscar a Karsten (Aleman) su pareja, yo me quedo en casa y sigo preparando mochila, vestuario etc...sigo sin descansar, bien Sergini!.

Llegan Martha y Karsten, presentaciones, y a descansar!!...me encierro en mi habitación, como dice Antonio Flores, allí me debato con mis fantasmas, mis miedos, mis éxitos, mis pensamientos, la moral esta tan por las nubes. Es la primera carrera sin Sergi, mi entrenador, pero he seguido su patron, sus normas...o no? he descansado? no...sigo despierto a las 21:40 cenamos todos juntos, no es que tuviera mucha hambre pero...venga! sigo sin descansar. 

A las 23:00 horas se me empiezan a cerrar los ojos, fatal!! ya en la salida con Sergi SERRANO, Martha y su pareja, mas 597 corredores y corredoras ambiente precioso, salimos!! y lo hago con mochila nueva, con los Nutri tape. Salimos demasiado rápidos, creo, y la noche empieza a matarme, a las 02:00 de la mañana tengo sueño y se me cierran los ojos , solo ruego que salga el sol y me recargue de ...vida. Dejo a Sergi, en el Km 25-30, en el km 43 ando mas que muerto, grogui, veo a Martha que va como una bala y se marcha, me siento 15 minutos, y a partir de aquí aunque con sol, no dejo de pasarlo mal, en el km 66 bolsa de vida, cambio de ropa, salta el tape, que me sirve para cubrir una de mis tres paradas para hacer mis necesidades, el estomago avisa, he comido poco y mal, se me cae uno de los bidones de la mochila nueva, horror revienta y solo tendré uno para gestionar en los avituallamientos.

Pasan los kms, no me pareció una carrera excesivamente dura, pero sin descanso fue fatal, intento ir a cola de varios corredores, pero ...no funciona, nada funciona, ni los mensajes que recibo de animo de amigos, incluso de mi pequeñita, Roc has llamado y me quede sorprendido me alegre tanto, dios mio, me pare para hablarte, "el papa va un poco cansado", el papa estaba muerto, no tiraba  nada. Pense en irme, pensé en que hago aquí? en el km 93, me siento y pierdo 30 minutos mas, lloro me mareo, y veo corredores y corredoras como sienten el aliento no solo del publico, si no de los suyos y pienso en lo que pudo haber sido, " que pena me digo una y otra vez"...y es que hay muchas ultras que van solos, lo siento, no es lo mio, quería ir contigo sentir mis hijos, pero todo cambio, quizás mejor así? de momento tendré que acostumbrarme. Recargo en cada avituallamiento, e intento animarme, aunque cuesta. Y que narices se me rompe el alma, lo confieso.

Quedando 7 km , siento otra vez aquella esencia de las grandes carreras, dos km de subida, y cinco de bajada, vuelo...y vuelo, por debajo de 04:15 cuando ya llevaba  mas de 100km, para que ? quizás para sentirme vivo, quizás por rabia...llegue con 19:00 horas justas, no me lo esperaba...el tiempo o llegar a ser finisher?

Soy invencible, pero sufro.
(una més per vosaltres Roc i Ena, el papa es boig)