Ja ha passat més d'un mes, 01 de setembre de 2018, en els alps francesos Sant Gervais, a 14 minuts de Chamonix, el bressol del trail, diuen.
No vaig poder gaudir rés de rés de l'entorn, no era el moment, per fer aquesta aventura, la mateixa que em motivava per tornar a córrer, i tenir reptes, el UTMB. Vaig aconseguir ser-hi, però no el meu cap, pot ser sí el meu físic, però va ser un suïcidi esportiu en tota regla. Tota la meva vida he tingut una passió, l'esport, per moltes coses que ja he anat explicant sobre mi, però des de el 2013 en cos anima i passió per una persona, que no s'ho mereixia, però que jo vaig apostar tot, inclús la meva passió. Tenint una nova passió, ella, que em podia fer elevar si ella hagués volgut, que em podia donar més que una simple cursa, però no, no va servir absolutament per rés, per patir, per sentir-me rebaixat i humiliat, i tot això i més m'ho vaig endur a un apartament petit sol en mig dels alps, amb una fita de collons 170km i més de 10000+.
Vaig tenir en marc, el meu super heroi i seguidor especial, amics d'aquells que fan que et sentis afortunat, el vaig fer anar de bòlid pobre, i em va cuidar, em quedo amb això.
Una fira del corredor, es l'únic que vaig veure, sense calers per gastar ni renovar rés de rés, vaig quedar sobtat del gran negoci del Montblanc, del "postureo", del consumisme, al qual no hi vaig caure, però em vaig endur una encaixada de mans amb el gran Marco Olmo, Gracie Marco!! no em sentia ubicat allí, pluja, cues i cues d'espera, i sol.
Vaig entrenar un dia per allí, que bonic es la veritat! però no vaig saber -ho gaudir sol, una llàstima, en aquell moment volia que hi fossin més persones, ara ja no.
Poc més diré, el primer KO en la meva vida de corredor, el cap , la ment, la ràbia, la decepció de lo poc agraïdes que son les persones, quan més dones pitjor et tracten, però sempre ho diré cadascú té el que es mereix, i tu no et mereixies el Sergi, cec i massa desesperat per qui no havia de desesperar, tant fa si estàs trist, si estas passant mals moments, si t'obres el cap, tant fa si et suïcides esportivament parlant , sol vas estar...es el que em mereixia.
Al gra, sense ganes despres de més d'una hora de ser a la linea de sortida plovent, amb 2300 corredors, no vaig sentir cap ganes de córrer...així doncs...sortida!! plovent, passo els kms i veig que no haig de ser allí, que no val la pena rés! que patètic oi? així han aconseguit que em senti, doncs prou...després de 53km i 2800+ plego, els francesos queden parats, "vas bien de tiempo, y estas fuerte", pot ser, però el meu cap esta malalt, o tot jo. "Marc, vine si us plau a buscar-me" el meu amic, que allí tenia darrera meu, ho va tornar a fer, al rescat del Sergi, GRACIES amic meu, per això per la tornada junts, per animar-me, sempre amb deute amb tu. Per cert, va ser un bon dia per veure com persones a les que has ajudat, van a la seva punyetera bola, y que viva a Peru, lección aprendida también.
Aquesta es la trista historia no cal més, ni el vídeo, ni el reportatge fotogràfic, ja no se on aniré a parar, temps de borrasques venen. Només et desitjo que la vida et tracti com tu m'has tractat, ni més ni menys.
" el Montblanc no em deu rés, ni jo a ell...no hi tornaré, a la merda el trail-negoci, a la merda el materialisme, seguiré la meva essència "
Fins mai més !
No vaig poder gaudir rés de rés de l'entorn, no era el moment, per fer aquesta aventura, la mateixa que em motivava per tornar a córrer, i tenir reptes, el UTMB. Vaig aconseguir ser-hi, però no el meu cap, pot ser sí el meu físic, però va ser un suïcidi esportiu en tota regla. Tota la meva vida he tingut una passió, l'esport, per moltes coses que ja he anat explicant sobre mi, però des de el 2013 en cos anima i passió per una persona, que no s'ho mereixia, però que jo vaig apostar tot, inclús la meva passió. Tenint una nova passió, ella, que em podia fer elevar si ella hagués volgut, que em podia donar més que una simple cursa, però no, no va servir absolutament per rés, per patir, per sentir-me rebaixat i humiliat, i tot això i més m'ho vaig endur a un apartament petit sol en mig dels alps, amb una fita de collons 170km i més de 10000+.
Vaig tenir en marc, el meu super heroi i seguidor especial, amics d'aquells que fan que et sentis afortunat, el vaig fer anar de bòlid pobre, i em va cuidar, em quedo amb això.
Una fira del corredor, es l'únic que vaig veure, sense calers per gastar ni renovar rés de rés, vaig quedar sobtat del gran negoci del Montblanc, del "postureo", del consumisme, al qual no hi vaig caure, però em vaig endur una encaixada de mans amb el gran Marco Olmo, Gracie Marco!! no em sentia ubicat allí, pluja, cues i cues d'espera, i sol.
Vaig entrenar un dia per allí, que bonic es la veritat! però no vaig saber -ho gaudir sol, una llàstima, en aquell moment volia que hi fossin més persones, ara ja no.
Poc més diré, el primer KO en la meva vida de corredor, el cap , la ment, la ràbia, la decepció de lo poc agraïdes que son les persones, quan més dones pitjor et tracten, però sempre ho diré cadascú té el que es mereix, i tu no et mereixies el Sergi, cec i massa desesperat per qui no havia de desesperar, tant fa si estàs trist, si estas passant mals moments, si t'obres el cap, tant fa si et suïcides esportivament parlant , sol vas estar...es el que em mereixia.
Al gra, sense ganes despres de més d'una hora de ser a la linea de sortida plovent, amb 2300 corredors, no vaig sentir cap ganes de córrer...així doncs...sortida!! plovent, passo els kms i veig que no haig de ser allí, que no val la pena rés! que patètic oi? així han aconseguit que em senti, doncs prou...després de 53km i 2800+ plego, els francesos queden parats, "vas bien de tiempo, y estas fuerte", pot ser, però el meu cap esta malalt, o tot jo. "Marc, vine si us plau a buscar-me" el meu amic, que allí tenia darrera meu, ho va tornar a fer, al rescat del Sergi, GRACIES amic meu, per això per la tornada junts, per animar-me, sempre amb deute amb tu. Per cert, va ser un bon dia per veure com persones a les que has ajudat, van a la seva punyetera bola, y que viva a Peru, lección aprendida también.
Aquesta es la trista historia no cal més, ni el vídeo, ni el reportatge fotogràfic, ja no se on aniré a parar, temps de borrasques venen. Només et desitjo que la vida et tracti com tu m'has tractat, ni més ni menys.
" el Montblanc no em deu rés, ni jo a ell...no hi tornaré, a la merda el trail-negoci, a la merda el materialisme, seguiré la meva essència "
Fins mai més !
Ànims amic. És un plaer. Sempre al teu costat en qualsevol fita que et proposis.
ResponElimina