JUNTS ESTIU 2017

Estiu del 2017, un més, i junts ús estimo en totes les estacions de l'any, però aquesta es pot ser més especial perqué gaudiu de més temps junts. No se que depara el futur, no pinta bé la veritat, però faré el possible perqué pogueu estar junts tot el que pugui, de tota manera el temps passa i passa, i de vegades no tots els records s'esborren, la primera platja, la primera capbussada, la primera excursió, el primer riu junts, tot suma, però el que suma es la estima que ús teniu i que ús tinc.

Porto un any, que per circumstàncies  empenyo del teu cotxet els caps de setmana, han estat quasi bé tots, reconec que amb nervis, sí, tinc els meus defectes tot i que et ben juro petita que els intento pulir, ganes no en falten i aquest es el camí. Un any sense gaudir pelnament del que jo havia volgut, una familia, fem coses els dos, i en ocasions els tres, també busco temps per a mi, perque si no no em queda rés. Que vull dir amb tot això? que només necessito que sigueu bones persones i alegres, que no tot a la vida es tenir exit, torno a repetir-me, barrejeu-vos de bona gent, sense rabia ni ira, no porta en lloc, estimeu i estimeu.

junts !!!!

Ena, ets aqui, la meva petita i això ja no ho canviarà ningú, saps? avui revisava imatges del teu neixament, uf, enganxada al meu pit, avui mateix feies el mateix mentre em miraves amb això tinc prou. Segur que no faig les coses perfectes, però intento que estigueu els dos bé. Has tingut el teu primer parc d'atraccions, la teva primera platja salvatge, el teu primer riu, els teus primers gelats, queda molt encara, però mica en mica. Petons petita.

Valent segueix igual, tard o d'hora farás el canvi, i seguiré estant al teu costat, no et sentis culpable pels canvis que vindran, no ploris d'amagat, no has fet rés dolent, i ets com ets, mica en mica milloraras en tot i acabaras essent mi llor que el teu pare, i tant!! estimés amb bogeria a la teva germana i m 'encanta. Segueixo d'aprop la teva innocéncia, per res dolenta, així ho prefereixo, protegeix a la teva germana sempre, ara encara et costa d'entendre però tindras moltes ocasions de fer-ho, confio en tú valent.

Ena...ets aqui sense avis, nomes la iaia Isa, que intentaré que vegis sovint, de tota manera en sortirem, tens una avia aqui, un nom que t'honra i de l'avi Ferran doncs ja t'explicarem. Ets tan gran Ena, quan anem al parc sempre treus tres dits a la resta, jajaja, m'encanta saps? t'imaginava preciosa, però no s'ha fet l'adjectiu per dir lo tremendament guapa i riallera que ets, i em desfaig. Tot arribarà Ena, creix, posat forta, experimenta, somriu i estima a tothom per igual, perque al final es això tothom t'estima, quedat amb això.

No oblidaré aquest estiu, se m'acumula la feina, però heu fet...hem fet coses precioses plegats, i que no parin, perque encara has de jugar amb el teu pallasso preferit, amb el teu pare noel...i fins que no arribi el definitiu seré el teu cavaller que esatrà pendent de tú.

ULTRA TRAIL DE BASTIONS

Mes de dos mesos després torno a escriure, però es que volia escriure en fred la petita cronica de la Bastions, i he anat deixant passar el temps, però ja torno a escriuré.

Em llevo molt d'hora, i surto de Tiana, sol, preparat? no ho se, la mateixa setmana, dijous vaig haver d'anar al fisio perquè quasi anava coix, jo mateix em vaig fer una ferida interna a la musculatura de la cama dreta, propi dels nervis o de que se jo. Vaig haver de buscar i buscar fisios sense hora , sense cita, ves per on, en un dels entrenaments vaig coneixer en Josep un home gran d'esperit, una passada de persona que ara, ja puc dir que certa amistat tenim, em va recomenar un metge, Toni Morral, ma de sant, però realista, em va dir...si sents dolor deixa ho perque  podras anar fent. A banda com ja es un costum, anar sol, el meu cap no "barrufava" gens , els problemes a casa persisteixen, per tant, no estas alegre ni content ni del tot animat, però tenia el segon dels tres reptes, el més dur (penso). A Ribes ambient de pel·licula, i alli vaig trobar en Josep, si la persona que he mencionat anteriorment, quina alegria!! Senzillament volia acabar com fos.

Sortida i endavant!! bé vaig anar amb cap, sense forçar, fent el que se m'havia dit, i dolor no vaig tenir, em vaig sentir amb falta d'entrenaments de pujada, perque a les puajdes patia una mica, de tota manera, va ser una cursa de menys a menys, jajajaja, sí, segueixo essent massa sentimental i em vaig sentir sol, per tant penso ara que ja han passat dos mesos, que vaig baixar els braços a Nuria, veure l'ambient i tornar a estar sol, no em fa bé, si que es cert que després vaig rebre algun missatge i trucada, però no es el mateix.

Per tant no puc relatar gaire, a 25km del final em vaig juntar amb un noi de Mallorca i un de Madrid, maquissims, però els ultims 8 km vaig poder apretar allò que no vaig fer antriorment, la part final va ser amb tormenta, i pluja, però ja no em parava ningú. Cap caiguda ni torçament, imagineu-vos, reservon total, però finisher, i perdò peró no recordo ni el temps fet, peró posició 85 de la general...ja esta ho he mirat 17 hores 15 minuts, més que tractor però acabada i sense prendre mal.

Porto quasi dos mesos de relax esportiu, fent muntanya, rodant...hem mantinc bé de pes...i el 21 d'octubre atacaré la ultra trail del montsant, aquesta espero estar més fort que les altres dues, segur que si.

A més pobre de fotos...només disposo d'una...que ara mateix no tinc, per tant...fins la propera 10 punts, falten 5 pel Montblanc, però el meu cap comença a buscar plans "B", per si no puc fer-la...però això serà lletra d'una altre entrada. 

Salut i Bastions

CRESTA DEL PERDIGUERO...7 CIMS DE 3000

Sant Joan de 2017, en comptes de passar la revetlla en familia, ho faig sol, programant una sortida, també sol a Benasc, el meu estimat Benasc. Passen els anys i Benasc es com un baluard, un lloc que sigui la etapa de la meva vida que sigui sempre hi és...el visito sempre que puc, i m'agrada, el poble, l'ambient, la vall, les seves mntanyes...tot.

Torno alli on el 2011 vaig fer el meu primer 3000, el Perdiguero, un cim de 3222 metres. Aquest cop amb un xic més d'experiencia, només una mica més. Vaig sense gps, el meu estimat foretrex s'ha espatllat i dubto que es recuperi mai més, tinc moltes ganes de fer muntanya i escapar-me de mi mateix, de sentir, de patir un xic i de sentir la crida de la muntanya, de beure del desglaç, notar les cames com cremen, suspirar, veure i admirar animals, paratges, roques, vaig sol...com de costum, tot i que ultimament trobo a gent interessant a la muntanya.

Surto de casa, de moment es Tiana, a les 03:50 hores del mati, escolto gent cel·lebrant la revetlla, es curiós tenir familia i no només sentir-te sol sino estar sol en dies aixi, xibarri pels carrers, pero pujo a la meva llauneta, m'esperen tres hores i mitja de camí. A les 07:30 hores arrenco per pujar al Perdiguero i a tota la seva cresta. Apreto fins arribar al ibonet, solsament una hora de temps, i freno, perque correr tant, encara estic recuperant una lesio i havia quedat amb mi mateix que aniria a gaudir, per tant  com dic, freno. Passo un noi i una noia, i els pregunto si els fa rés que els acompanyi, "no endavant" , també feien la cresta del Perdiguero. Lidia i Jacint, quins maquines els dos, però sense coneixe'ls semblen bona gent, tenen experiencia en muntanya, allò que em fa falta a mi, així doncs els tres entre xerrades i rialles, pugem i pugem. Roc, Ena...barrejeu-vos de gent maca, aqui a la muntanya quasi sempre serà així, estimeu la natura no ús oblideu mai, d'acord? Aqui ús escriureé el que jo sento al pujar-les, però es una cosa que haureu d'experimentar quan estigueu preparats, tú Roc ja comences, i aviat farem algun vivac i serem part de les estrelles, imagines? sota mil·lions d'elles, sense sorolls, sense contaminació, aviat.

Tornem a l'ascens, el primer en caure va ser el Hito del Perdiguero, vaig pujar-lo francament bé, tot i que em va ballar el cap, si fa 6 anys havia pujat aquest o el Perdiguero, entre somriures amb la resta del trinomi, varem fer el Perdiguero, amb boira però els seus contrastos de colors, com deia el Jacint, eren increibles paro i paro fent imatges, però si no arriben a ser-hi ells, el vostre pare es torna a perdre, per variar, el Perdiguero Occidental, estava per una altre direcció, ja tenim tres!!...ara toca crestejar, sense passos aeris o això em va semblar però sempre contemplant la immensa bellessa de la zona, de cada pic , de cada roca, de cada passa, agraeixo poder arribar alli i veure el que vaig veure, van caure un darrere l'altre els de literola el royo...fins l'agulla de literola. Els tres junts en tot moment, la baixada va ser més feixuda, amb molta neu , però amb l'expert del Jacint tirant dels tres, no problem. Va ser una experiéncia diferent, sense crampons ni piolet, reconec que a la baixada vaig tenir moments de excesiu relax, la son i el cansanci s'aliaven i ho notava. No em vaig banyar a cap ibon, queda pendent, ja en tinc 20, de més de 3000 metres, seguiré amb el meu repte personal, arribar als 50 anys amb 50 cims de 3000 metres.

pensa Sergi

Perque ? perque les persones ens movem per fites , reptes , o simplement per somnis, i aquests ens fan sentir vius, quan tot sembla mort, acabat, quan inclús ets sents trait, quan el teu cap et juga males passades, respira, tanca els ulls , traslladat al estat pur a la innocencia de quan erem petits, perque no?
aqui dalt no hi ha diners, les coses materials estan en segon lloc o en útlim millor dit, aqui ets tú i la natura, aqui deixo la meva ira...aparcada i surt l'altre jo, la serenor el meu NH1, tomba i guanya a la ira, la ira aqui no té res a fer, ni l'egoisme, la teva esencia brolla.

Em quedo amb moltes coses, amb marmotes, bultors, neu, cims, nuvols, ibons glaçats, flors precioses, aigua que m'enamora, roques, colors, nactarines (gracies Lidia)...em quedo amb mi mateix, cansat però amb pau...GRACIES Lidia i Jacint, quina troballa, desitjo tornar-vos a veure.

Lidia, Jacint i jo...fent els 7 

Torno a casa.