Ja en son 48, cada cop queda menys pels 50, fer una lectura d'aquest any no es fàcil, tenim una farsa, perdó una pandèmia, que certament s'esta enduent a molta gent, personalment penso que tot això ha estat una provatura, un veure que passarà. Els meus i jo estem bé...i això es el que compte.
Fa ja quatre mesos que estic amb una persona, d'origen africà i francesa d'acollida. M'agrada i molt, però ara comencen a haver desavinences, sincerament? no se pas com acabarà, pensava que seria "la persona", però no acabo de tenir-ho clar. Segurament les meves vivences, les mentides i desconfiances que he rebut, no ajuden en res a poder iniciar cap relació, visc amb temor i amb desconfiança, visc amb manca d'afecte i "campant" sol, com el que he fet els ultims anys. Aquesta persona ajuda i molt, i estima, però novament he hagut de mostrar que es una parella, advertint accions que poden fer mal a l'altre, advertir...però no demanar, si demanes afecte o desconfiança, estas venut, significa que quelcom no rutlla, i aqui es on vull anar, jo mateix faig una reflexió..."vols dir que no estic tocat, i contaminat?" pot ser ja no me'n sortiré més, m'he acostumat a fer jo sol, a patir-ho sense ajut de ningú, i això no es bò.
Ahir, des de Vilanova i la Geltru, fins a Barcelona, a més de 160km/h, despres Sabadell ràpid per arribar a la feina, sortir de la feina i a Barcelona, acompanyar a me mare a fer analitiques a Sant Pau, ràpidament a Vallromanes a recollir en Roc, prèviament han recollit a la Ena per mi, (no arribava), un cop a l'escola d'en Roc, no el veig i vaig a casa del seu aví, no hi es alli. Mal entes i fa que el temps demori, vaig a buscar a la Ena a casa d'un amiguet seu, porto en Roc al Handbol, i no dona temps a portar a la Ena al atletisme...poso la excusa que plou (mentida piadosa estava el temps fatal), anem a la biblioteca a llegir. Deixo a la Ena, recullo en roc al handbol i el porto on em diu la seva mare, a la piscina de Vallromanés, on esta el seu avi...arribem, i no hi es, torno a portar-lo a casa del seu avi...agafo el cotxe, l'autopista direcció Barcelona, no vull més cues avui, poso musica d'en Bruce Springstien..."I'm fire"...arribo a Barcelona, fos...una mica de flexions, dutxa, un plat de verdura i marxo a dormir...aquesta no es la historia del corredor de fons, aquest es un dels meus dies, trist, ràpid, no paris, mai seras un bon pare...aquest segueixo essent jo.
Tinc 48 anys...visc a casa de me mare en una habitació petita i dormo en un llit de nen.
"encara tinc sort"
