Aquest mes torna a ser un d'aquells per oblidar, torno a reviure situacions del passat, enganys, traïcions, crits,
i el més penos...torno a demanar estima i carinyo. Es fotut quan s’ha de
demanar això, pensava que el passat juliol de 2020, havia conegut a “la
persona”, Isabel, bonica per fora i per dins, m’estimava, tractava bé. Per
primer cop algú m’ajudava amb els nens, em facilitava la vida, per deu!! Però
vaig veure certes coses, i missatges que no eren normals, i com sempre fa en
Sergi, ho comenta, li donen una justificació i seguim...vaig tornara avisar, i
mentre tant moments bons però sempre pensant que li passava alguna cosa, perquè
aquella cara? Sabeu? Jo començava a ser feliç, a veure-ho, per primer cop.
De vegades penso que segueixo pagant
per errors del passat, ja esta bé no? Com amb la mare de la Ena, vaig tornar a
posar tota la il·lusió del món, i les ganes, i molta passió en tot allò que
tenia a veure amb ella i amb nosaltres. Ara amb llàgrimes als ulls me’n adono
que un altre cop...no...persones que no han tancat portes, persones d’un nivell
social alt, persones que has d’anar reclamant l’estima, malament. Ena,
Roc...ens havíem de casar, sí, però ja d’inici era estrany, parlar i parlar de
casar-se sense conviure, normal no es.
Em torno a sentir traït, enganyant i
penso que perquè jo altre cop? Tracto bé, cuido, no em mereixo alguna cosa
bonica? Penso que si, i ja no vull meitats ni provar, o tot o res. Aquest cop
no he arribat a autolesionar-me, ho vaig arribar a fer anys enrere, la bogeria
es va agafar a mi, però he arribat a pensar que més val plegar veles i ja esta,
ho sento nois, però mentalment ja no soc fort, vaig quedar molt tocat. He patit
judicis, penúries, insults, agressions, dormir en cotxes...i ara, pensava que
aquesta persona m’estimava, si, a la seva manera, amb una doble vida, amb la
covardia, amb no tenir confiança per parlar, amb la mentida per davant i sobre
tot creant nervis, no puc viure amb el cor en un puny, això no es vida, ni per
a mi ni per a ningú...ho puc catalogar de calvari.
Una persona que et diu que ets l’home
de la seva vida, mai el tractés així, a crits, insults, agredint, i acabant
trucant a la policia i anant d’urgencies a l’hospital. I a l’en dema, a
denunciar tot el que ha succeït, la pena em mata, i torno a demanar ajut, a
estar de baixa, a que la meva família sapigue que ha passat, i torno a morir
per dins, un cop i un altre. Qui et menteix un cop ho torna fer o ho tornarà a
fer, segur. Es tan decepcionant donar-ho
tot, i acabar així...altre cop, abans la versió original va ser l’alemany, ara
el francès, quina gràcia de veritat.
Isabel no m’ho esperava deies que la
teva parella et tractava malament, que els últims anys no havíeu tingut sexe,
que es ficava amb tú, que com a dona t’anul·lava...i jo? T’he estimat, cuidat,
mimat...i al final he estat un rotllo d’estiu que vas allargar més del compte,
el pitjor es que deies que m’estimaves i seguies mentint i creant nervis. No
vull persones així al meu costat, no vull persones tòxiques. No tinc patrimoni,
ni diners, rés...només el meu amor, i no et va valer, bon voyage.
Tot i així...de tota experiéncia, inclús una de dolenta, se'n treu alguna cosa, des de juliol vaig tancar per sempre una porta que tenia oberta, senyal per poder coneixer a algú de forma més tranquil·la. La vida continua...amb molta decepció, però continua.
Torno a fer públic un blog que es meu!! i que poso el que em rota, i a qui li molesti, que marxi...bon vent.
