BERGA-SANTPEDOR 2009

Berga-Santpedor 55km i molt poquet desnivell 650m+, per què fer aquesta cursa? Esun puntet més per fer la UTMB, i vaig voler fer-la per posar en practica petits detalls, com correr a una velocitat constant de creuer, provar aliments, motxilla nova. Per aquesta cursa va venir en Gerard, amic de Moià (el seu fill en Sirac, i en Roc seran els futurs campions de curses de muntanya...ja veureu). La mateixa setmana em vaig fer mal al peu dret i anava lñiteralment coix, a més des de Sant Llorenç Savall, encara estava amb forts dolors al cap i mareigos, ara sé que el que tenia era una fuetada a les cervicals, tot i aixì a correr.

Varem sortir a les 07 hores i 15 minuts de Berga, vam rodar junts fins al km 40, lloc on vaig deixar al Gerard que km abans ja anava tocat del genoll (lesió que tenia i el va impedir fer millor temps). Que més puc dir d'aquesta cursa? vaig acabarf fatal, per què ? novament l'entrenador, una preparació nefasta, i un estat fisic totalment passat de voltes a conseqüéncia d' un sobre entrenament, vana fer que agunates la cursa i finalitzes amb 05 hores i 12 minuts. En Gerard va entrar més tard molt tocat, com ell deia "dels dos en farem un". Per cert segona cursa que veel meu fill, gracies Roc i Sandra.

MARATO SANT LLORENÇ SAVALL 2009

Per segon any consecutiu em decideixo a fer la marato de Sant Llorenç. Amb més preparació que l'any passat segons el meu entrenador (aixì vaig acabar), l'objectiu es millorar el temps del passat any, però atenció el recorregut no era el mateix era més exigent, i em vaig confiar, perquè? Perque em vaig pensar que ja ho tenia tot fet, que si feia llargues distancies (pobre de mi només n'he fet tres), les maratons estarien xupades, gran error. Segurament vaig sortir més fort de lo normal, a més a mitja cursa, abans de la mola, tenia mareigos i mal de caps. Passada la mola ja em vaig adonar que ho passaria malament, però l'acabaria. Vaig rodar molta estona amb un tal David un triatleta del CNCaldes. Sobre tot els últims deu quilometres van ser un infern, sed, calor (que acostumo a aguantar-la bé), dolors al cap, en fi...arribo a meta en 4 hores 46 minuts, juntamernt amb en David. NOI! menys mal que em vas donar aigua...mercie nano.

Sap greu parlar malament de la gent, em reservo la opinió en un altre entrada pel que fa a l'entenador.

JA HA ARRIBAT!!!

Un cop finalitzats els grans reptes, el més gran de tots estava a punt d’arribar el nostre fill en ROC, la Sandra va trencar aigües el 12 de setembre de 2009 pel matí, rapidament a deixar els gossos i cap a l’hospital. Desprès d’un llarg dia a l’hospital en ROC va neixer el 13 de setembre de 2009 a les 03:45 hores de la matinada, 3kg500grams. La cosa més bonica que mai he fet, el repte més gran que mai he assolit i assoliré, ni la reina de les ultres ni quedar campió del món, ara tinc la cosa més gran … EL NOSTRE FILL. "abans sempre havia lluitat per a mi, com em van enssenyar els meus pares, els teus avis, desprès per la teva mare que es el meu complement, ara per tú…perquè algun dia et sentis orgullos del teu pare, i puguis apendre molts valors de la vida que juntament amb la teva mare t’enssenyarem"…t’estimo ROC.

CARROS DE FOC 2009

Carros de Foc, recorrer nou refugis, en menys de 24 hores i corrent gran part del recorregut per sobre de 2000 metres d’alçada, 60 km amb 4500m+ de desnivell. Portava estudiant bé el recorregut des de feia mesos i el moment s’acostava. Vaig decidir sortir des de Restanca, per encarar de dia i fresc el punt més dur el Contraix.
Vaif arribar divendres a la tarda a la Restanca i alli em vaig trobar en Manolo, les jugades de la vida, veí meu de Collbato que feia més de quatre any que no veia, vem decidir sortir junts, a l’hora del sopar també vaig coincidir amb en Gabriel gran adversari meu quan feiem Canicross. Ell l’havia fet en dos ocasions i tenia experiencia, aixì doncs a les 06:15 hores del matí del dissabte varem sortir un grup de set corredors, en Gabriel, en Toni, el Manolo, en Lluís, l’Enric i jo, ah…amb en Toni i en Gabriel i anava un personatge que no anomenaré, principalment perquè la força es perd per la boca i aixì li va passar al cap de 2 km es va despenjar.
El pitjor d’aquesta cursa, pot ser l’únic, va ser que no estava degudament marcat per tant, o et coneixies el camí o anaves amb gent, per tant aventures sol…No. Después del refugi de Ventosa, anava molt fresc i amb en Manolo, Gabriel i Toni, però en Manolo i jo ens vam marxar encara més del grup, pujant el Contraix. Varem coronar i seguir junts fins el Blanc, on es va sumar a nosaltres en Lluis, un bomber del Prat que feia triatlons i Ironmans, molt fort. Direcció al Mallafre per la pista vaig marxar-me sol amb ganes de rodar, tant que corria per sota de quatre minuts el quilometre, cosa que vaig pagar molt car quan vaig dirigir-me sol al refugi d’Amitges, no caminava, vaig enganxar-me amb uns bascos, però el ritme el vaig haver de baixar. Novament em vaig trobar en Lluís i aquesta seria la bona varem encarar junts els últims tres refugis. De Saboredo a Colomers encara estava "empajarat", del esforç de correr per sota de quatre, ara hi penso…una bogeria, però de tot s’hi apren. En aquests tres últims refugis un nou company de cursa en Juan de Tarragona, els tres finalitzariem la cursa junts amb 15 hores i 55 minuts.
Un cop passat tot i analitzant la cursa, he tret varies conclusions;
En els foros la gent xerra i xerra, només era dur el Contraix??? Per deu NO, els colls que anaven coronant eren també importants.
Sense marcar i sense coneixer el recorregut, tenies molt risc a perdret.
Sobreesforços es paguen i més en curses llargues, tot i que es pot arribar a recuperar, menys mal.
Recordo correr per la nit, sota els estels, amb silénci, intentant retallar el temps per tornar a la Restanca ja no en menys de 24 hores sino ser sub16, quan la lluna plena es reflexava als ibons, IMPRESSIONANT, feia l’efecte visual com si algú estés acampat, realment no ho oblidaré mai. Ja tinc Carros de Foc, sense la Sandra perquè ja estava de mes de vuit mesos i en Roc li queda poc per treure el cap en aquest mòn…t’espero fill.

ULTRA TRAIL ANDORRA 2009

 

Per aquest any el primer objectiu, UTA 2009 105km i uns 7500m+ de desnivell. Sortiem de nit des de pistes, estavem alli divendres a les 23:40 hores per sortir a les 24:00 hores. Alli trobo en Dimas i en Francesc aquells companys de viatge de la MM. Quedem en surtir junts i fer la cursa plegats. També em trobo al gran Jordi Martin, del meu club Diedre, es un dels favorits per quedar entre els deu o quinze primers. Vam sortir iniciant una baixada on desenas de llums dels frontals il·luminaven el camí. Els tres juntets per no perdrens de vista, la primera rampa va ser infernal! Caminant i intentant seguir als meus dos companys.

A punt d'abandonar.

Com tot el recorregut fortes pujades i después…forts descensos. Quan haviem d’encarar la pujada al poderós Comapedrosa va començar la tormenta, llamps i trons i molta pluja. Els corredors acceleraven per entrar en zona boscosa i amagar-se dels llamps que queien a banda i banda, realment semblava dantesc, tothom va aturar-se a posar-se l’impermeable, tots menys jo, NO en vaig dur només duia un paravent, i vaig quedar totalment xop. En el primer control km18 van neutralitzar la cursa més de 45 minuts sota la pluja, mulat i amb fred, vaig trucar a la Sandra i li vaig dir que volia abandonar. En Francesc i en Dimas em van convencer per seguir i un cop superat el Comapedrosa abandonar ja que en Francesc tampoc estava molt fi. Després de negar m’hi em van convencer i tot i la pujada que hi havia, varem superar-la i començava a sortir el sol, salvat, vaig molt millor amb sol que no amb fred. Si miraves a munt veies una llarga filera de companys amb frontals com anaven pujant poc a poc, i de fons, just al cim un escoces amb un sacde gemecs tocant musica, molt autentic, suposo per trure ferro de la imatge dantesca que haviem viscut anteriorment. A Pal (les pistes) estava la Sandra preocupada per si ho volia deixar, però… noi sembla que vaig carrergar piles i estava a tope. Varem seguir els tres junts, el recorregut es va haver de modificar, i escoltaves com anava abandonant la gent. El recorregut final seria de 90km i uns 5500m+ de desnivell, tot i aixì seria un gran éxit acabar. Haviem de baixar molt, fins arribar a meitat de cursa al Pont de la Margineda, aquí amb un glorios avituallament, la gent i com no la meva Sandra esperant i animant-me. Després de fer quilometres ens obliguen a fer uns quants d’asfalt, tremendo, la gent molt fotuda però arribem a l’equador de la cursa. En Francesc no va poder més, va ser un cumul de circumstàncies, la desavinensa amb el seu company en Dimas, el cansanci, i les baixades les quals no li van gens bé. Aquí vaig aprofitar per fer-me jo mateix massatges, i la veritat es que hi vaig estar més temps del que hauria d’haver estat, en Dimas em va fer una proposta, "si baixes el ritme, jo em comprometo a anar amb tú", dit i fet , no es que ell anaés molt bé, però aixì ho varem fer. Vam anar superant desnivells, grups de gent, avituallaments, sota la pluja, jo cada cop més foro, però un pacte es un pacte, tot i que els últims 5 km de baixada els meus genios em picaven i molt. Finalment FINISHER amb 20 hores 25 minuts arribem en Dimas i jo a Ordino. Ja tenim feta una de les que en un futur serà un clàssic.

La sortida, amb molta il·lusió

MARATO SANT LLORENÇ SAVALL 2008

La primera marato, Sant Llorenç Savall. Una marato de muntanya per iniciar-se, a la distància de Filipides. Penso que ho vaig preparar molt bé entrenant a Benasc i amb certa alçada.
Novament en Marc, l’Angel i jo. La meva dona la Sandra donant anims i seguint-me com sempre…es una sort tenir-te!! El Marc i l’Angel van sortir tard, entra dins de la logica, sempre li passa quelcom. Vaig sortir amb respecte, amb un power bar, i amb dolors a la planta del peu esquerre. Concretament tenia un neurinoma de morton, tumor benigne que ataca al nervi. Al km20, comencen els forts dolors, però coi, em queda la meitat SEGUIM! Els ultims 5km els faig amb un noi amb força experiencia en ultres i muntanya, junts fins els últims 500 metres, es queda enrrere, finalitzo la primera marato de muntanya, 4hores 12minuts dotzena posició!

MATAGALLS-MONTSERRAT 2008

Aquest va ser el meu primer objectiu com a cursa llarga. 83km amb un desnivell acumulat no molt complicat, però si per a mi que el màxim que havia fet fins aquell moment eren 30km. Sortida a les 18:17 hores de Collformic, sortim un grup de Diedre, en Marc Erra, l’Angel Farras, l’Albert Lapeira, l’Edu Sola i jo. Com sempre el meu complement la meva dona la Sandra, punt important en els meus objetius (en fi ja dedicaré un post a ella, s’ho mereix). Em vaig enganxar al ritme d’en Marc i l’Angel, donat que l’Albert i l’Edu van sortir bastant forts. En Marc em deia que anés amb ell si volia fer 12 hores, i ho vaig fer. Però just al final de la baixada, abans d’arribar a Aiguafreda, vaig decidir anar al meu ritme juntament amb l’Angel, en Marc es va quedar enrrere, perquè? Coneix tanta gent que sempre l’aturaven.
Aiguafreda, tot de gent animant feia goig, però alli estava la Sandra amb isotonics i platans, quina empenta veure-la!! Quan vem deixar Aiguafreda i varem encarar la primera pujada seria, em vaig quedar sol, l’Angel em va dir que seguis jo sol al meu ritme, i ho vaig fer. El proper avituallament, vora Sant Feliu de Codines, era una avituallament total!! Brou, entrepans, fruita de tot i molta gent, estava content perquè estava superant els 31 kms i anava molt bé. Segurament hauria d’haver entrenat més les sortides de nit, perquè tota la cursa era nocturna. Aquella sensació d’anar sol, superar quilometres, corredors, avituallaments, es únic. En mig de la negror i direcció Sant Llorenç Savall, meitat de la cursa, vaig aprofitar per correr més i més però…no trobava a ningú! Perdut. Perdut durant 25 minuts, sense llums de frontals, només sorolls de la muntanya, vaig donar mitja volta i a trobar les marques (verdes i vermelles), un cop trobades a seguir corrent. El seguent avituallament es a Sant Llorenç Savall, la gent esperant i apluadint, la Sandra amb la furgo novament esperant-me, ufff es genial. Alli vaig veure a l’Albert que estava una mica tocat i varem decidir anar junts. Jo estava molt bé i vaig seguir al mateix ritme. A uns 10 km de Sant Llorenç, vaig enganxar amb un grup de tres persones, moment que l’Albert anava quedant més enrrer. Aquest grup erem en Dimas, en Francesc, en Fernando de Castellò i jo. Vaig voler anar amb grup, i aixì ho vem fer fins Vacarisses, nou avituallament amb la Sandra donant-me anims, i en Marc quan arribar va decidir abandonar. Abans d’arribar a Monistrol vaig decidir anar-me’n sol. Monistrol i al fons Montserrat. Quedava el desnivell més dur, tot un seguit de blocs de pedra en forma d’escala, i l’últim control. Em va costar però en 39 minuts ho vaig fer, JA HI ERA! Finisher amb 11hores 25 minuts. Ja tenim la primera.