Carros de Foc, recorrer nou refugis, en menys de 24 hores i corrent gran part del recorregut per sobre de 2000 metres d’alçada, 60 km amb 4500m+ de desnivell. Portava estudiant bé el recorregut des de feia mesos i el moment s’acostava. Vaig decidir sortir des de Restanca, per encarar de dia i fresc el punt més dur el Contraix.
Vaif arribar divendres a la tarda a la Restanca i alli em vaig trobar en Manolo, les jugades de la vida, veí meu de Collbato que feia més de quatre any que no veia, vem decidir sortir junts, a l’hora del sopar també vaig coincidir amb en Gabriel gran adversari meu quan feiem Canicross. Ell l’havia fet en dos ocasions i tenia experiencia, aixì doncs a les 06:15 hores del matí del dissabte varem sortir un grup de set corredors, en Gabriel, en Toni, el Manolo, en Lluís, l’Enric i jo, ah…amb en Toni i en Gabriel i anava un personatge que no anomenaré, principalment perquè la força es perd per la boca i aixì li va passar al cap de 2 km es va despenjar.
El pitjor d’aquesta cursa, pot ser l’únic, va ser que no estava degudament marcat per tant, o et coneixies el camí o anaves amb gent, per tant aventures sol…No. Después del refugi de Ventosa, anava molt fresc i amb en Manolo, Gabriel i Toni, però en Manolo i jo ens vam marxar encara més del grup, pujant el Contraix. Varem coronar i seguir junts fins el Blanc, on es va sumar a nosaltres en Lluis, un bomber del Prat que feia triatlons i Ironmans, molt fort. Direcció al Mallafre per la pista vaig marxar-me sol amb ganes de rodar, tant que corria per sota de quatre minuts el quilometre, cosa que vaig pagar molt car quan vaig dirigir-me sol al refugi d’Amitges, no caminava, vaig enganxar-me amb uns bascos, però el ritme el vaig haver de baixar. Novament em vaig trobar en Lluís i aquesta seria la bona varem encarar junts els últims tres refugis. De Saboredo a Colomers encara estava "empajarat", del esforç de correr per sota de quatre, ara hi penso…una bogeria, però de tot s’hi apren. En aquests tres últims refugis un nou company de cursa en Juan de Tarragona, els tres finalitzariem la cursa junts amb 15 hores i 55 minuts.
Un cop passat tot i analitzant la cursa, he tret varies conclusions;
En els foros la gent xerra i xerra, només era dur el Contraix??? Per deu NO, els colls que anaven coronant eren també importants.
Sense marcar i sense coneixer el recorregut, tenies molt risc a perdret.
Sobreesforços es paguen i més en curses llargues, tot i que es pot arribar a recuperar, menys mal.
Recordo correr per la nit, sota els estels, amb silénci, intentant retallar el temps per tornar a la Restanca ja no en menys de 24 hores sino ser sub16, quan la lluna plena es reflexava als ibons, IMPRESSIONANT, feia l’efecte visual com si algú estés acampat, realment no ho oblidaré mai. Ja tinc Carros de Foc, sense la Sandra perquè ja estava de mes de vuit mesos i en Roc li queda poc per treure el cap en aquest mòn…t’espero fill.
Vaif arribar divendres a la tarda a la Restanca i alli em vaig trobar en Manolo, les jugades de la vida, veí meu de Collbato que feia més de quatre any que no veia, vem decidir sortir junts, a l’hora del sopar també vaig coincidir amb en Gabriel gran adversari meu quan feiem Canicross. Ell l’havia fet en dos ocasions i tenia experiencia, aixì doncs a les 06:15 hores del matí del dissabte varem sortir un grup de set corredors, en Gabriel, en Toni, el Manolo, en Lluís, l’Enric i jo, ah…amb en Toni i en Gabriel i anava un personatge que no anomenaré, principalment perquè la força es perd per la boca i aixì li va passar al cap de 2 km es va despenjar.
El pitjor d’aquesta cursa, pot ser l’únic, va ser que no estava degudament marcat per tant, o et coneixies el camí o anaves amb gent, per tant aventures sol…No. Después del refugi de Ventosa, anava molt fresc i amb en Manolo, Gabriel i Toni, però en Manolo i jo ens vam marxar encara més del grup, pujant el Contraix. Varem coronar i seguir junts fins el Blanc, on es va sumar a nosaltres en Lluis, un bomber del Prat que feia triatlons i Ironmans, molt fort. Direcció al Mallafre per la pista vaig marxar-me sol amb ganes de rodar, tant que corria per sota de quatre minuts el quilometre, cosa que vaig pagar molt car quan vaig dirigir-me sol al refugi d’Amitges, no caminava, vaig enganxar-me amb uns bascos, però el ritme el vaig haver de baixar. Novament em vaig trobar en Lluís i aquesta seria la bona varem encarar junts els últims tres refugis. De Saboredo a Colomers encara estava "empajarat", del esforç de correr per sota de quatre, ara hi penso…una bogeria, però de tot s’hi apren. En aquests tres últims refugis un nou company de cursa en Juan de Tarragona, els tres finalitzariem la cursa junts amb 15 hores i 55 minuts.
Un cop passat tot i analitzant la cursa, he tret varies conclusions;
En els foros la gent xerra i xerra, només era dur el Contraix??? Per deu NO, els colls que anaven coronant eren també importants.
Sense marcar i sense coneixer el recorregut, tenies molt risc a perdret.
Sobreesforços es paguen i més en curses llargues, tot i que es pot arribar a recuperar, menys mal.
Recordo correr per la nit, sota els estels, amb silénci, intentant retallar el temps per tornar a la Restanca ja no en menys de 24 hores sino ser sub16, quan la lluna plena es reflexava als ibons, IMPRESSIONANT, feia l’efecte visual com si algú estés acampat, realment no ho oblidaré mai. Ja tinc Carros de Foc, sense la Sandra perquè ja estava de mes de vuit mesos i en Roc li queda poc per treure el cap en aquest mòn…t’espero fill.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada