FELICIDADES

De mil maneras distintas havia pensado como y que poner en esta entrada, en este escrito, però todo es mas fàcil de lo que parece, lo difícil lo hacemos las persones, asi que hagamoslo fàcil...FELICIDADES.


Hoy es tu aniversario, haces 41 años, recuerdo los 35, contenta , risueña  pienso incluso que feliz, los 36, los recuerdo feos, con nerviós en medio de una mudanza, muy malas caras, los 37 no los recuerdo, los 38 si, embarazada y recuerdo que se quiso inmortalizar pintando tu barriga, los 39 no los recuerdo, los 40 , el año pasado fue un recuerdo no muy bueno, ahora es uno mas, este si lo recordaré, puesto que es aquel en el que no se conto nunca, ni para pasarlo acompanyada, ni celebrarlo, ni recordandolo, "es solo un fecha", asi mismo me lo dejaste claro, que curioso. Todo se esfuma, cierto, el recuerdo, la estima , el amor, como no, las fechas también.


Por mi parte borro fechas con significado, porque es absurdo recordar, anhelar, esperar, sobre todo esperar a algo, que jamas llega, es bonito tener il·lusiones, però cuando siempre estas ilusionado esperando, y jamas llega, creo que es el momento de...no perder las ilusiones, eso nunca! però enfocar o dirigir a otro lado.


Deseo con todo mi corazon que pases un dia agradable, con las persones que quieras que esten a tu lado, sinceramente no es solo una fecha, es mas , asi lo veo yo.


Por motivos distintos, no se si volveran a repetirse, pinta que si, llegue a decirme a autoconvencerme que al final solo son fechas, però no por ello dejar de remarcarlas, de vivirlas, de disfrutarlas, aunque a uno no le hayan dejado...solo son fechas, però nunca deben pasarse por alto y menos tan señaladas.


Cuando no se quiere, no se quiere...acabo este escrito citando a un emperador:


" La sabiduria es el arte de aceptar aquello que no puede ser cambiado, de cambiar aquello que puede ser cambiado, y sobre todo de conocer la diferencia".


Marco Aurelio

HUMANITAT I EGOISME

Un títol clar i contundent, últimament penso molt en la humanitat, en com ens ho carreguem absolutament tot, de vegades assegut en un banc penso i analitzo, cap a on vaig o millor cap a on va la humanitat, intento centrar-me en aquells més propers, però de vegades es inevitable anar més enllà.


Soc egoista, sí, suposo que en el moment que mirem per nosaltres mateixos o cerquem aquell reclam perquè es fixin en nosaltres ja ho som, curses, curses i curses...ho he fet durant anys, la prova esta en aquest diari, oi? cert que les persones no canvien, i mira que m'intento convèncer que sí es pot canviar o millorar però no, per tant em multiplico per ser el menys egoista possible...així em va, te la foten per tot arreu, però aquí també entra un factor convidat, ser bona persona, "allò que sempre ús dic fills" , sigueu bons. Intento ser el menys egoista possible si!


Fa uns dies, tu petita meva, mentre et duia en braços, acaronada pel meu pit caminant per la platja, et deia..."la Ena guapa, estimes al papa?", i em deies "si"...em vas dir "estimo papa, estimo mama, estimo tete (vas fer un silenci), tata no"...significatiu, hauria d'haver reaccionat i haver dit la tata guapa, però no ho vaig fer, malament. Però certament mai t'he parlat de la teva germana i pot ser no vaig voler tocar aquell moment que vam tenir. Reacciono ara i et dic , estima-la.


El egoisme es pot mostrar de moltes maneres, essent petit, adolescent i ja en adult, però es fotut que pugis essent egoista, es allò que t'enduràs, tu i només tu. Pensa que et van portar al món, algú va patir perquè tu estiguessis en aquest món, pensa que algú ha rebut dolor i llàgrimes per criar-te, inclús en ocasions humiliacions, i ha seguit, pensa que s'ha sacrificat per tu posant la teva persona, la teva vida, el teu dia a dia, per sobre de tot allò o aquell que aparegués en escena, pensa que pot ser econòmicament han fet peripècies, i han passat nervis, penso que inclús persones que no eren de la teva sang es van buidar per tu, per intentar que estiguessis bé, cuidant com si fossis d'ell, pensa en els moments que has plorat, que has estat malament, que t'has sentit sola, que has odiat, que no podies més, en tots aquells moments, estaves acompanyada, mereixes seguir essent egoista? parat a pensar, només una mica...cert que la humanitat va directe al egoisme total, quina pena que siguis així, perquè t'asseguro que es va lluitar i es va comptar amb tu, cuidant , estimant, i fent concessions que ara em penedeixo, una llàstima, però millor ara que més tard.


Quin es el preu? petita meva, Ena, em perdo de tu, cert! i molt temps, em perdo evolucions teves, cert, però soc el teu pare, i faré que hi hagi qualitat quan estiguem junts, es una pena. No siguis rancorosa, fuig de qui sigui egoista, senzillament tu no ho siguis, no siguis com jo, sigues millor que jo.


T'estimo princesa

ULTRA SIERRA NEVADA 2018

Segona de les batalles del 2018, Ultra Sierra Nevada. Sí, a Granada, casi na!

Aquest cop semblava que tornava a marxar sol, i la sorpresa va ser quan el meu cosí Manel, em va dir que ell i la seva dona m’acompanyarien en aquesta aventura, ostres!!! Cal destacar que la Maria (M-M) , la seva dona venia de viatjar 34 hores des de Nova Zelanda, i acte seguit seria capaç de “cascar-se” 9-10 hores més de viatge en cotxe, brutal.

Que grans sou !!!!!

Bé...comencem, segons organització 103km i uns 6000 metres +, amb pujada al cim Veleta 3395 metres, que després realment serien 3100 metres, donat que no van deixar fer cim.

La sortida de la Ultra al ben mig de Granada a la Plaza del Salón, nosaltres teníem un apartamentet al ben mig, a 10 minuts caminant de la sortida. Aquest cop, sense nervis, sense tenir el cap a un altre lloc, descansat, i sobretot mentalitzat que tot havia de sortir bé, havia fet els deures, entrenat, descans, i les pautes de menjar que tocaven, puntualitzo mai compleixo estrictament les pautes nutricionals ni de complements vitamínics, a tot no arribo. Juntament amb en Manel i la Maria, vàrem passejar per la ciutat, i de com seria l’assistència, cosa que mai abans havien fet. Ja ús avanço que la nota es de 11 sobre 10, chapeau!

Tal com he mencionat la sortida era a les 24:00 hores del divendres a dissabte, sí, altre cop com a Castelló, però aquest cop descansant molt. A la línia de sortida començaven certs nervis, aquells que entren dins la normalitat, molta gent, un bon ambient, i tot a punt més de 415 corredors preparats per aconseguir allò tant desitjat, ser Finisher!

Amb la música de fons de ACDC, tot a punt, el Manel i la Maria animant, fent fotos, sobretot estant allí amb mi. Sortida!!!!!

Cal destacar que coneixia la prova per mitja de vídeos del youtube, penjats per Neorider, Pablo Castillo i la seva dona Irene de Haro, dos runners granadins, que em van ajudar durant la cursa amb la estratègia seguir, gracies des d’aquí per l’ajut!

Sortida pels carrers de Granada, un munt de gent animant, barris preciosos, i com no córrer pels jardins de l’Alhambra de nit, veient-la totalment il·luminada, un goig, també vàrem  passar pel barri d’Albaicin, preciosos carrers estrets amb un puja i baixa que convida a córrer. Com sempre has de dosificar, sortir ase i arribar cavall, oi?

Respecto la nit i tinc por al fred, ja es conegut, així que seny durant els kms nocturns, l’anterior cursa al km 20 ja tenia son, i al km 42 anava grogui, no va ser el cas, anava...bé. Passen les hores i els kms, i es que a partir de Fuente la Teja , comença la cursa de debò al km 57. Passat aquest punt pujada al Calar, un autèntic mur, que l’amic Pablo em va dir “tomatelo con calma, que es durillo”, i així vaig fer. Després arribaria a Gujear Sierra allí tenia el meu team, M-M esperant. Canvi de roba, massatge a les cames, omplim bidons, menjar, begudes de recuperació, va ser tenir un autèntic “box”, allí anava bé però em vaig adonar que la gent no parava gaire, que volia dir? Que la gent anava fresca. Les hores de calor arribaven, i ara un cop he reflexionat sobre tot allò, penso que potser a partir d’aquí vaig beure poc...no ho sé.

Sierra Nevada en estat pur

Km 80 , i l’estomac comença a passar factura, dolor, l’objectiu es arribar a Pradollano, a l’arribada, seria el km 90 allí hauria de menjar i beure molt, per poder fer front als últims 12km, 5 de pujada amb 1000+ i els 7 de baixada fins l’arribada. Destacar que les cames anaven bé, el cap també i la calor...bé suportable. Aqui em vaig estar força estona rumiant que havia de fer, retirada? Encara no ho he fet mai, però quedava el més dur, però a l’hora quedava tan poc. Carregat d’aigua em decideixo a afrontar les rampes de la estació d’esqui de Pradollano, amb el Veleta al fons, el pas es lentíssim, pujo i pujo pel dret , sense ziga zagues, en tota la pujada em passen uns 10 corredors, ja no importa qui et passa. En aquesta pujada, miro el braçalet que duc, i em repeteixo “Roc Ena Maritza”, un cop i un altre, per donar-me forces a mi mateix. En Roc em va dir que quan estigues cansat penses en el meu pare, que curiós, es l’ostia en Roc, així ho vaig fer. Es fa etern, duríssim, i ja no em marco un temps per fer meta, un cop veiem una caseta, hi ha un avituallament, l’últim, allí veig sis corredors acabant d’agafar forces, em diuen si vull una cola o aigua, dic que no i no m’aturo surto, a tot el que puc, son 7 km de baixada.

A 200 metres de l’arribada...ja ho tinc !! una altre batalla guanyada, a l’arribada els meus cosins, la Maria ajudant-me , donat que al creuar la arribada vaig mig marejat.

Aconseguit!! FINISHER amb 17 hores i 16 minuts, no puc demanar més, podia haver rebaixat una hora? Deixem-ho així.

FINISHER !

Donar les gracies una i altre vegada al Manel i la seva dona Maria, sense vosaltres ho hagués passat molt malament. Roc , Ena...una altre bogeria més del vostre pare, no hi eres físicament però em vas acompanyar en tot moment, espero veure’t als Alps...

Ens veiem als Alps.