Aquest va ser el meu primer objectiu com a cursa llarga. 83km amb un desnivell acumulat no molt complicat, però si per a mi que el màxim que havia fet fins aquell moment eren 30km. Sortida a les 18:17 hores de Collformic, sortim un grup de Diedre, en Marc Erra, l’Angel Farras, l’Albert Lapeira, l’Edu Sola i jo. Com sempre el meu complement la meva dona la Sandra, punt important en els meus objetius (en fi ja dedicaré un post a ella, s’ho mereix). Em vaig enganxar al ritme d’en Marc i l’Angel, donat que l’Albert i l’Edu van sortir bastant forts. En Marc em deia que anés amb ell si volia fer 12 hores, i ho vaig fer. Però just al final de la baixada, abans d’arribar a Aiguafreda, vaig decidir anar al meu ritme juntament amb l’Angel, en Marc es va quedar enrrere, perquè? Coneix tanta gent que sempre l’aturaven.
Aiguafreda, tot de gent animant feia goig, però alli estava la Sandra amb isotonics i platans, quina empenta veure-la!! Quan vem deixar Aiguafreda i varem encarar la primera pujada seria, em vaig quedar sol, l’Angel em va dir que seguis jo sol al meu ritme, i ho vaig fer. El proper avituallament, vora Sant Feliu de Codines, era una avituallament total!! Brou, entrepans, fruita de tot i molta gent, estava content perquè estava superant els 31 kms i anava molt bé. Segurament hauria d’haver entrenat més les sortides de nit, perquè tota la cursa era nocturna. Aquella sensació d’anar sol, superar quilometres, corredors, avituallaments, es únic. En mig de la negror i direcció Sant Llorenç Savall, meitat de la cursa, vaig aprofitar per correr més i més però…no trobava a ningú! Perdut. Perdut durant 25 minuts, sense llums de frontals, només sorolls de la muntanya, vaig donar mitja volta i a trobar les marques (verdes i vermelles), un cop trobades a seguir corrent. El seguent avituallament es a Sant Llorenç Savall, la gent esperant i apluadint, la Sandra amb la furgo novament esperant-me, ufff es genial. Alli vaig veure a l’Albert que estava una mica tocat i varem decidir anar junts. Jo estava molt bé i vaig seguir al mateix ritme. A uns 10 km de Sant Llorenç, vaig enganxar amb un grup de tres persones, moment que l’Albert anava quedant més enrrer. Aquest grup erem en Dimas, en Francesc, en Fernando de Castellò i jo. Vaig voler anar amb grup, i aixì ho vem fer fins Vacarisses, nou avituallament amb la Sandra donant-me anims, i en Marc quan arribar va decidir abandonar. Abans d’arribar a Monistrol vaig decidir anar-me’n sol. Monistrol i al fons Montserrat. Quedava el desnivell més dur, tot un seguit de blocs de pedra en forma d’escala, i l’últim control. Em va costar però en 39 minuts ho vaig fer, JA HI ERA! Finisher amb 11hores 25 minuts. Ja tenim la primera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada