A falta de 4 dies ja esta tot fet, o no?

                                                                 Ultra trail 215 km


 
 
He entrenat, amb neu, amb pluja, amb sol, de nit i de dia...esta tot fet, i el destí m'espera alli a la Cerdanya, el meu camp de batalla.

Els meus soldats (cames i peus) estan forts, quasi milor que mai diria, els meus capitans (els braços) a punt per recolzar els soldats, el meu general (el cap) ha d'estar seré i em preocupa, perque em fa pensar massa, però la meva bandera (el meu cor) estarà més amunt que mai, onejarà com si la tramuntana li bufés amb força, i el meu camp de batalla...la Cerdanya pugui disfrutar d' una bona disputa, entre la muntanya i jo.

Tinc una petita contractura a la cama dreta que m esta fent la guitza, la resta esta bé, les ultimes dues setmanes no han estat com jo voldria, però que vols Sergi, tens familia, feina (gracies a deu), casa...i aquells problemes o complicacions que nosaltres mateixos ens busquem en el dia a dia.

Dijous recolliré al Salvador, bon amic de Valéncia i juntament amb la meva familia anirem a Puigcerdà. Sortirem junts i tant de bò també hi arribem plegats, serà dificil però veurem.

Roc tornés a estar alli amb mi, que pensaràs el dia que llegeixis aquestes bogeries del teu pare? portés des de el primer mes de vida venint a les curses, bé, et porta la teva mare i té merit molt i sempre li agrairé. Quan et vegi em faràs revifar i elevar-me, quan escolti el "papi papi", apretaré les dents i espero que algun dia puguis llegir això.

Es curiós pot ser sempre necessitaré que algú estigui orgullós de mi? desitjava saber si el meu pare ho estava , i ara em vull avançar per saber si el meu fill ho estarà de mi, pot ser això només es un sentiment d'una persoan mediocre que necessita autoconfirmar-se constantment, o sencillament es una (perdo) palla mental meva.

Tinc un espai per recordar a dues persones a part de familia i amics, Pepo...un tio gran, un amic, et vaig dir que aquest any seria per a tú, per la teva superació i aqui en va una altre, l'altre persona es per tú pare...

Pufis i Monica, moltes gracies per deixar-me l apartament a Llivia, recuperar amics després de no veure-us durant sis anys i que tingueu aquests i d'altres gestos amb mi, m'omple. Gracies amics!!

I gracies a tots aquells amics que us enrecordeu de mi, perque m anima i molt, les vostres paraules...

L'equip en aquesta cursa, esta ben estudiat, roba, aliments etc...intentaré no dormir, i acabar la prova, la aventura fins ara més gran mai realitzada....

...sort Sergini...

TRAIL DEL CAP DE CREUS...un bon test

La intenció d'aquest trail o marató, sencillament era agafar xispa de competició i un bon entrenament.

El desnivell era bò, el paisatge més...i la incognita era correr, a prop on descansa el meu pare.

Em vaig mentalitzar en sortir ase per arribar cavall, com sempre dic, i si es podia intentar millorar les 4h 44 mint millor. Vaig trobar-me amb una garn amiga, la Marta de Girona, el seu home en Narcis i els seus nanus, després de xerrar durant una estona, varem marxar a dormir a Lloret de Mar, millor passo aquest detall...

150 corredors a la marató...i el gegant de 1,90 alli com sempre com un estaquirot, es tractava de fer al meva cursa, la sortida suau i anar pujant i pujant, realment les vistes eren maravelloses, i rapidament la carrera estaba totalment estirada, aquest cop sense lesions ni pors...sencillament era deixar-me anar.

Vull dedicar unes frases a un noi, que en la zona més tecnica va caure,i em vaig aturar on ja hi havia uns deu corredors, es va fer mal, i el van evacuar en helicopter, esgarrifa pensar que a tú també et pot passar...sort Edu (van ser uns punts i esta recuperat).

 

Aquest cop he anat amb musica, si, finalment he caigut escolto musicae n curses relativament més curtes. No serà així a la Cerdanya alli ens veurem les cares sense rés artificial.

Regulant cada pas, els quilometres cauen, i curiosament a partir del quilometre 20 em començo a troabr millor i millor, i veig que en les zones tecniques d'alta muntanya alli, em sento molt bé.

 

Amplio aquesta imatge, que per desgracia meva no recordo el nom de l'indret, erà preciós...esta patejant la muntanya i de cop al pujar veus el mar...amb un blau fort una barreja de blaus, entre el cel, el mar. A partir d'aqui les vistes s'accentuaven més i més, Port de la Selva, Cadaques...i defons les meves Illes Medes, que per a mi son tant importants, semblarà una burrada, però es com si alli, al seu Estartit ell, em digués "segueix valent, no afluixis" i així vaig fer.

Sempre blau com el mar


A mida que anava passant el temps, em trobo amb algun company i companya de viatge, i s'agraeix.

La part final es curiosa perque no veig absolutament a ningú, i la meva obsessió baixar el temps, i com em trobo bé apreto i apreto, encara abans d'arribar passo a una persona no sense abans preguntar-li s anava tot bé.

Com a les boens curses els ultims set quilometres son vertiginosos de correr i correr, com m agrada, sabent que mai seré un kilian, ni un Heras, ni un Kuprika...ni el meu idol Marco Olmo, però em deixo portar, l'arribada 4 hores i 30 minuts fantastic !!! el 15é de la general. De moment tot rutlla...gracies !!

 PD: No només posaré les fotos artistiques o de pose, o en aquelles que pugui dir wow quina planta oi? soc el que soc, amb cara de babau quan corro, quan m esforço crido bufo i gemego..aixi que Sergini en pura esencia.