I passen les setmanes i passen els mesos, i al cap i a la fí només desitjo trobar pau. Realment el dia que llegiu tot això i reflexioneu, pot ser acabareu dient: "el nostre pare estava bé del cap?" realment es turmentosa la vida tal qual la porto. Amb una feina que no em crec des de fa anys, si es una pena, però no hi congrego, passo el dia a dia com puc, i així subsistir, amb cap futur ni il·lusió, perquè es vergonyós les coses que he arribat a veure, i viure. Quasi bé als 49 anys visc sol, molts diran "millor sol que mal acompanyat", doncs no!! cert que he tingut persones que m'han estimat, i molt...però ho sento, vaig madurar, evolucionar, equivocar (soc humà), i quan vols reparar tot allò que vas fer malament, sembla que ja no hi ets a temps. Ús tinc a vosaltres dos...amb els inconvenients i situacions que ús toca viure i que intentem solventar, m'estimeu i ús estimo, i això es el que tinc, i no es poc...gracies.
Novament enganyat, i espatllat, sense reparació, per al moment, moment que pot ser hauria d'afrontar tot sol, i mica en mica aixecar cap. Sap greu quan tornés a tenir il·lusions i tornen a tirar terra pel mig. Imagineu, el setembre del 2021, m'havia de casar, wow, això va ser un pensament-decisió de fa molts mesos enrere, però segur? les mentides no tenen cabuda, jo vaig ser mentider i no porta en lloc, es dolent i fas mal, mai més tornaré a ser així. Es llavors quan intentés fer bé les coses, quan algú (no fisic) t'observa i xiuxiueja, ara et toca patir a tu, et toca navegar sol, et toca passar el que altres han passat per culpa teva. Ho assumeixo, però penso que vaig a prendre la lliço.
Estic sol, a Montornès del Vallés, un lloc lleig, però que em puc permetre pagar, tot sol, els somnis s'esvaeixen, i toca fer la travessa sol, amb vosaltres ROCENA, però tampoc amb custodia compartida, penós, recullo les trencadisses que de persones que no han sabut gestionar soles.
Seré breu perquè només et mereixes això, quan la mentida arriba, la desconfiança cap baixa ...marxa, i es difícil que torni. M'envaeix la pena de que surti la meva pitjor versió, quan em falten al respecte, quan no es sap calmar, es una tristor tan gran, tornar a començar...de nou.
Fa uns anys em preguntava, que es l'amor? definit amb una paraula..."bategar"...vaig dir en el seu moment, i bategar costa, perquè l'escut el tinc, a tothom li faig explicacions i lliçons, de no tancar-se, però i jo? sense adornar-me em vaig tancar fa temps, el Sergi ha creat unes necessitats, pors, i desconfiances, que no deixen veure més enllà, estic carregat de merda, i histories...i em costa, m'esta costant la vida en sortir-me'n. Cada cop reflexiono més, i soc conscient dels errors que he comés, però no tot ha estat culpa meva, " t'has d'estimar més" acaba dient una psicòloga de la Generalitat, a la qual porto mesos mentint, perquè soc jo qui no hi confia en ella, i ja no puc expressar ni explicar, trist.
Intento seguir motivat amb petits reptes esportius, sempre em queda això (de moment), penso en engegar la Marxa Nordica, ara que no puc estar al mar, i la Marxa Aquàtica esta aturada, no m'agrada passar fred.
Després de plorar, i anar de víctima, això m'han arribat a dir, penso estar alegre, positiu, i intentar remar amb força cap allà on vull anar, que es a trobar una pau interna per poder ser feliç.
Ús estimo.
