dijous, 20 de desembre del 2012

Finisher...sis mesos després !

Sempre he dit que la fe, la volnutat i les ganes mouen muntanyes, aquest cop més que mai ha estat així. Penso que no hauria d'aver fet aquest trail, però finalment el desitg de tornar-hi ha estat massa gran.

Dissabte de bon matí, amb en Santi, gran company varem anar a Santa Cristina d'Aro, amb un pel de fred la sortida a les 7:00 hores, uns 120 corredors, i jo amb els meus inseparables bastons i amb cert neguit.
La questio era clara, sortir burro però més que mai, fer bondat i no apretar més del compte per poder aguantar els 65km i 6000 metres acumulats, pot ser massa per les meves cames "no entrenades".

Vaig marcar un ritme i no el vaig deixar anar, caminant a les pujades i trotant com podia, com sempre, vaig tornar a fer curt pel que fa a el menjar però tampoc va ser un gran impediment, rés de marejos, ni rampes, ni coses rares, suposo que quan vas a assegurar ja es això.

Em va ser impossible acabar els ultims 12 km apretant com acostumo a fer, el més important era acabar, sense en Roc fisicament, però sí al meu cap (i com no als bastons també), al final 7 hores 59 minuts el 34 de la general.

El resultat es el de menys, però sempre pregunta tothom com vas quedar aqui era una altre cosa, era novament provar-me si podria o no fer -ho, i ...sí! Com sempre el més important es superar-se a un mateix i simplement vaig intentar això, passar-ho bé? no...vaig patir es clar, i a la arribada vaig caure rodo, tot fos això només.

En tot moment m'has recolzat així que gracies pels anims...amb el pitrall amb el número 3 només puc dir una cosa...Layaore Eleggua !! Seguim ballant.

Tú decideixes Sergi.

dimarts, 4 de desembre del 2012

Marato de l Ardenya 2012...63km






 
 
 
Marato de l Ardenya 2012, aquest cop amb distancia nova 63 km. L any passat anava ben preparat i va ser un autentic malson, segurament vaig sortir massa rapid i aixo es paga.
 
Fins dos dies abans de tancar les inscripcions la meva participacio era totalment una incertessa, ara si, estic inscrit. Si hagues de consultar si estic en condicions de fer-la, em dirien que no! si ja vaig passar penuries a la marato, que passara amb 63km? jo ho se, i en soc conscient un suicidi esportiu en tota regla. Des de principis de juny no competeixo, descans primer i despres problemes personals, d aquests que et fan ballar i tremular tot. Els entrenaments han estat intermitents i com a maxim 23 km, a mes petites lesions fruit de no estar be mentalment, pero quan s esta be del tot? no ho se. Dissabte sera un abans i un despres en la meva vida com a corredor, pot ser em servira per dir-me a mi mateix "punt i final" o pel contrari "no em pot aturar res ni ningu".  Nomes se que li posare ganes com sempre he fet, que quedare tocat es evident pero nomes espero no perdre el cap, i acabar, perque penso que pot ser el primer no finish.
 
 
Diumenge escriure el resultat...si o si, fins aviat Sergi.






 

divendres, 16 de novembre del 2012

TORNAR A COMPETIR O SIMPLEMENT TORNAR A CORRER?



Ser o no ser?

Tornar a competir o tornar a correr?...gran dilema el meu ara. Fa uns mesos que estic intentant tornar a estar amb un nivell de forma correcte, pero les situacions personals de vegades son incontrolables, nous canvis que tot i ser bons, poden modificar entrenaments o pautes, però diuen que tot es voler. He intentat entenar a bon nivell, però segurament no he tingut la calma adequada, petites lesions s'han transformat en mal de caps que m'han obligat a aturar-me. Intentar recuperar els 5 dies d'entrenaments seria, ja, un primer pas i aquesta es la meva fita ara mateix. Sense el mister "el Sergi" donant-me pautes tot es més complexe, tot i que ell (bon amic) m'hagi ofert els seus serveis i que em digues que no em preocupes pels diners, la dedicació i la feina s'ha de recompensar, i actualment ja no m'ho puc permetre, pot ser en un futur...

Vaig voler-me marcar un gran repte les "24 hores en pista " a Can Dragó, em va motivar ...però no puc tenir constància i no hi ha temps per preparar una competició d'aquest tipus, tot i haver entrenat per asfalt, cosa que odio, el cos envia senyals sempre ho he dit i aquest cop en forma de petites lesions m'ha avisat..."no facis aquest repte".

Sempre hi ha reptes, de moment estic en un molt important, ser feliç...

En ment esta tornar a fer el GR10 EXTERM i La Ultra Trail de les Fonts, sense preparador i amb uns entrenaments una mica anarquics, serà dificil, però semblaque estic abonat a les coses complexes ultimament, aixi que ....seguiré entrenant, i tornant a buscar l'ona bona, el repte oportú per tornar.

Mentre...segueixo ballant, amb tú....







Properament tocara presentar-te...

JA EN FAS 3 !!!

Tornada al blog, després de uns quants mesos de no escriure hi. L'últim cop va ser el juliol i vaig estar recordant el meu pare, el 07 de novembre de 2012 haguessis  fet 65 anys, t hagués trucat i t'hagués felicitat, en pocs dies el meu aniversari i ja no podràs dir-me aquell "felicitats valent", ara tot ha canviat Ferran però et vaig prometre que el teu net no t'oblidarà mai, t'estimo.

...Roc aquesta entrada podria dir-se que es una petita explicació molt curteta, pero nostre. El pare va prendre una decisió va uns mesos, se que pot ser arà no etnens gaire el perquè , principalment perquè ets petit, però més endavant t'hauré d'explicar si ho vols, el perquè de tot plegat. De vegades el món dels grans es dificil, sí, i encara nosaltres mateixos el fem més complex. Jo he pres una decisió, que segurament no ha agradat i ha sobtat, però també es la meva vida, t'estimo encara més si cap, però també vull que em vegis feliç. Em tens ara i sempre al teu costat, seguirem fent l'aprenentatge junts, amb alguns matiços però no deixaré d'estimar-te per rés del món, m'estimés i t'estimo i t'ho aniré demostrant cada dia.

El 13 de setembre de 2012...el tercer aniversari del meu "petit", aqui et poso unes fotografies de les dues festes que vas tenir, aquest any va anar així, compte perquè va venir un convidat especial...el pallaso "FITO", algún dia t'explicaré perquè es diu aixi, ara gaudeix d'aquests instants....
















 La Patri et va muntar una Gincana de peixos, uns animals que ara per ara et treuen al son!!
Gracies Patri i Heura. (estaves preciós i et va encantar)


Vas gaudir moltissim també a la festa de casa, inclús vas tenir un pallasso saps qui era? no perdis mai el somriure, perquè et portarà arreu!!




Bufant un dels dos pastissos que vas tenir, aquest de la teva tieta la Ciara que t'estima amb bogeria, la iaia Isa que per ella ets el net preferit (perquè ets nen es clar), la Martina (la neta preferida de la iaia) i la teva gran amiga Heura, la nena més dolça que conec.






FITO...saps qui es?



Els altres pastissos que va fer la teva mare i que jo vaig ajudar un xic...com sempre entorn de peixos, t'encanta !!

Intentaré per la part que em toca que mai perdis la magia, que penso que vaig tenir jo, aprofita-la tot el que puguis perquè d'això no hi ha estudis.

                                                      T ' E S T I M O  R O C  !!!!!!!

diumenge, 22 de juliol del 2012

I la vida continua...(segona part)

La propera setmana farà quatre mesos que ja no hi ets, pot ser no tinc els baixons que pensava, o sencillament vaig massa atavalat. Mai pensis que t'oblido, pot ser arà m'haguessis fet molta falta, ja veus a vegades ens compliquem la vida i de quina manera oi? potser només busquem ser feliços i necessito ser feliç i estar en pau, primer per mi...i després pel meu fill.

Que puc dir-te? curiosament anys després, reconeixen la meva feina, em feliciten i estan molt contents amb mi, que extrany tot, ara quan treballo amb una feina que no magrada o no em crec, arriba això. Sempre em vas enssenyar a ser un bon profesional i aixi seguiré, sempre al màxim! això transmetre en Roc, perquè sigui millor que jo.

Saps? torno a fer un gran canvi a la meva vida...però això no ho escriure aqui t'ho diré quan et parli mirant al cel, així que para l'orella ehh !

Intento estar més tranquil que abans, afrontar les coses de mica en mica, i em costa, no vull canviar però si millorar i en això estic.

El teu últim regal, ho sento, no podrà ser per en Roc. Ho necessito jo, espero que m'entenguis i estic segur que sí.

T'estimo ara i sempre.

SERGI 1-VCUF 0




Tornarem?...



La cursa més llarga feta fins ara, 190 km i un desnivell de pujada de 9000 metres positius, perquè aquest títol? sona a xuleria?...no! simplement vaig guanyar a la cursa, perquè? ...aquesta es la meva historia.

...penso que ha estat de les curses o la cursa que pitjor he anat mentalment, massa nervis aliens a la carrera, massa inquiet, masses pensaments em van envair. Per altre banda, la cama dreta, em molestava i només podia que creuar els dits, i fer cas a gent que m'aprecia i que em deia que si foclitzava i jo mateix em donava energía la cosa milloraria...i aixi va ser.

Divendres a la matinada vaig llevar-me per anar al bany, i em va costar obrir els ulls, producte de la son, de la mandra, dels nervis potser...sense importància vaig seguir dormint. A les sis trenta del matí en peu, i la sorpresa es que no puc obrir els ulls, estan total ment botits, realment semblava un boxejador, i que havia passat? encara avui no ho se...

Aqui a la sortida amb el meu amic Salva i en Kilian.







 ...els ulls em van fer mal durant una estona i la inflamació va baiaxr del tot al cap de 12 hores, pero que haviem de fer, plegar?...no.

Vull mencionar que només erem 34 valentes i valents, i el més valent de tots un home de 74 anys de nom Paco, tal cual com qui fa una petita caminata, es va presentar. Va acabar-la amb 48 hores, impressionant i prenent uns gels molt especials, "huevos fritos y callos"...olé ! I dic olé perquè poca gent sap que aquest home i jo, tenim certa relació. Aquest impressionant home es de Cartama (Malaga), d'on es la meva estimada mare, i per tant sí la meitat de mi es andalús, del mateix indret que aquest Super Paco...va por ti !


...a partir de aqui quiero seguir mi cronica en castellano, para aquellas personas que a veces me animan o muchas veces diria yo, para gente de fuera e incluso de otros paises.



HOKO como no!! Salva y yo hubiera querido hasta el final pero...


La salida no podia ser mejor, alli en al linea de salida como siempre mi familia, Sandra (gracias) y mi hijo Roc, pero esta vez alguien muy especial "PEPO", mi gran amigo que ya totalmente recuperado decidio hacerse un monton de quilometros solo para estar ahi, te lo agradezco de corazon, es mucha la fuerza y las ganas que senti en aquel momento, aunque él se asustase de ver a un semimonstruo con esos ojos hinchados.

...una salida sin mucha gente pero a la vez la mas importante para cada uno de nosotros, todo en familia juntos y directos a la aventura.

Rapidamente un grupo de siete corredores, perdonarme si me dejo nombres, un corredor andaluz jose, teres, cots, eugeni, oriol, salva y yo, que aunque ibamosjuntos yo no dejaba de pensar que el ritmo era demasiado alto, y lo notaba puesto que jadeaba demasiado, pero ibamos los siete primeros, todoun lujo. Y como los lujos se pagan vuelvo a pensar en que es preferible volver a ser burro para llegar caballo, aminoro y el digo lo propio a Salva, el grupo se escapa pero siempre lo tenemos en vision.


Salva y yo...juntos, el grupo a distáncia

Encarando la estación de esqui de La Molina, en mi cara se dibujaba una leve sonrisa, porque? alli habiaestado entrenando solo diez dias antes, y fue alli donde poco a poco perdimos vision del grupo, y también donde Salva se descolgo, creo que ahi ya andaba algo tocado del estomago. Subir y subir, una delicia para los ojos, no tanto para las piernas. Alli senti la necesidad de llamar a mi madre "mama estic bé i gracies perqué soc qui soc gracies a tú"...prosigo.

Danke



Arriba a la derecha...a 2400 metros ...TU


La bajada ya la hice totalmente solo sin el grupo de delante ni Salva...por lo tanto se trataba de hacer y hacer quilometros. Los ojos se podian abrir cada vez mas y eso era un alivio.

En el km 42 vuelvol a encontrarme a la familia, que gran gel...ver a los tuyos. Alli aproximadamente en el 44 km , coincido con Oriol, compañero inseparable de viaje hasta...







Tot va bé...

Y todo iba bien, ahora con compañero de viaje...Oriol, quizas todo seria mas ameno, aunque en numerosas ocasiones él me dijera que tirará, para que? quedaba tanto, que es preferible a veces ir acompañado. Juntos, charlando, poniendonos al dia de quien somos, de cuando nos habiamos visto antes, de las carreras, incluso de la vida. Todo el mundo deberia compartir una experiencia igual, una aventura con alguien a quien costara olvidar, alguien que llorara contigo, que te ayudara, que sonreira y que se emocionara...vale la pena.



Antes de llegara a Estana, cazamos a un corredor del grupo delantero, Eugeni, grandisimo corredor pero que en esta ocasion iba tocado, su rodilla fallo, y abandonaba la prueba. Tres corredores por delante, Oriol y yo. Tentador dar caza al grupo?...sí, a que precio? fui tirando porque Oriol quiso pararse, y auqnue le dije que me quedaba con él...insistio para que me fuera y asi lo hice.

Martinet, 80km y alli la familia, esta vez con mis primos, el subidon es maximo, remarcar que el gran Kilian Jornet me rellenaba los bidones, un lujo.

Astana...un antes y un despues pero con Oriol

Pasado Martinet, veo que viene Oriol, fuerte muy fuerte, y...porque no esperar e ir juntos? asi lo hicimos, y fue un acierto. Quiero mencionar que ya hacia mucho rato que no tomaba Malto, porque al orinar me dolia, y recorde lo que me ocurrio en Valencia, por lo tanto....solo agua !! algun gel y comida.

Con Oriol, pudimos gozar de la muralla del Cadí siempre majestuoso maxime cuando cae la tarde-noche, digno de ver. Y cae la noche...y sin productos, solo con algun gel, necesito de mi aliado para las rampas que se avecinan, y para subir al refugio de Cap de Rec. Alli debo tirar de musica, coloco los auriculares y como si me hubiera recargado al instante subo y subo sin cesar, Oriol queda atras, y empiezan mis fantasmas ...las marcas? me perderé? será este el camino?...digo esto porque estube un rato medio perdido saltando vallas de madera porque el viento tapo algun señal. Ese tiempo hizo que volviera Oriol y nuevamente juntos hasta Cap de Rec...gran atención alli, un caldo...que me sento fatal, dado que ya iba "jodido", con tanto producto en el cuerpo. A las tres de la mañana, Prullans y grandes subidas. Alli pare, hable por telefono ... y despues, quise tomar un gel y vomite dos veces, a partir de entonces nada de geles ni productos energeticos, una locura? viva los locos pues.

Quiero destacar aqui a Oriol, me espero y se preocupo, eso es este deporte, nobleza pura y dura de él hacia mi, "gracies Oriol!, ets un tio collonut i aixi li vaig fer saber als teus pares".

Se que cuando sale el sol, siempre me da un subidon, porque como acostumbro a decir la noche es para dormir no para correr, ni trabajar, ni salir de fiesta...quizas sea que la noche me confunde. En el 145km nuevamente encuentro a mi familia, nuevo subidon de todo. Alli solo tomo galletitas saladas, y una bebida gaseosa de limon, uffff mi estomago lo agradece ! ahh y un bocadillito de jamon,,,nada mas.

Oriol tiene algo entre manos, un pacto con un amigo suyo que le acompañara los ultimos casi 50 km, se disculpa porque le digo que deberiamos acabar juntos, por todo lo hecho hasta ahora..."no Sergi, no puc...queda pendent", lo respeto este chico esta hecho de gestos, y lo entiendo. Salgo disparado, creo que demasiado, alli vuelvo a gozar del sol, del dia, de las montañas...y de mi baño de rigor me meti en una acequia de agua helada, wow, fantastico!

Remarco que a partir de ahi, solo con agua !! 45km finales a ritrmo. Cerca de Llivia dos chicos de un control, hartis de esperar que no pasará nadie me acompañan y animan un buen rato, y como liebre, acompañante y corredora, Emma Roca sí esa misma, corriendo a mi lado wow otra vez, queda poco y mis fuerzas se gastaron hacia rato.

Tramo final, Llivia para despues encarar Puigcerdà...todo llano hasta una subida al pueblo. En Llivia me flaquea todo y los ocho km finales se hacen eternos, mal calculo...50km sin comer solo agua, pero al final el corazon, la mente, y la voluntad que tenemos todos los locos que hacemos esto hacen que llegue a meta, Puigcerdà...en 31 horas y 50 minutos, no pudo ser un podium, quizas algun dia se reconozca esa posicion como un podium por todo, o no.

Creo que como siempre la mejor foto es ver a mi hijo.

"veure´t a tú,,,Roc i que m'agafis de la má i entrar junts es el millor dels podiums que podia tenir, gracies Sandra"

   
                                                                    Aixi vull arribar

            

SEMPRE JUNTS PRINCEP MEU !!!!


Per acabar graciesa totes i tots, soc afortunat perque sempre em segueix gent i aixó uf es massa, ara ve una aturada forçosa, i no se fins quan, aixi que fins aviat.

dilluns, 4 de juny del 2012

A falta de 4 dies ja esta tot fet, o no?


                                                                 Ultra trail 215 km


 
 
He entrenat, amb neu, amb pluja, amb sol, de nit i de dia...esta tot fet, i el destí m'espera alli a la Cerdanya, el meu camp de batalla.

Els meus soldats (cames i peus) estan forts, quasi milor que mai diria, els meus capitans (els braços) a punt per recolzar els soldats, el meu general (el cap) ha d'estar seré i em preocupa, perque em fa pensar massa, però la meva bandera (el meu cor) estarà més amunt que mai, onejarà com si la tramuntana li bufés amb força, i el meu camp de batalla...la Cerdanya pugui disfrutar d' una bona disputa, entre la muntanya i jo.

Tinc una petita contractura a la cama dreta que m esta fent la guitza, la resta esta bé, les ultimes dues setmanes no han estat com jo voldria, però que vols Sergi, tens familia, feina (gracies a deu), casa...i aquells problemes o complicacions que nosaltres mateixos ens busquem en el dia a dia.

Dijous recolliré al Salvador, bon amic de Valéncia i juntament amb la meva familia anirem a Puigcerdà. Sortirem junts i tant de bò també hi arribem plegats, serà dificil però veurem.

Roc tornés a estar alli amb mi, que pensaràs el dia que llegeixis aquestes bogeries del teu pare? portés des de el primer mes de vida venint a les curses, bé, et porta la teva mare i té merit molt i sempre li agrairé. Quan et vegi em faràs revifar i elevar-me, quan escolti el "papi papi", apretaré les dents i espero que algun dia puguis llegir això.

Es curiós pot ser sempre necessitaré que algú estigui orgullós de mi? desitjava saber si el meu pare ho estava , i ara em vull avançar per saber si el meu fill ho estarà de mi, pot ser això només es un sentiment d'una persoan mediocre que necessita autoconfirmar-se constantment, o sencillament es una (perdo) palla mental meva.

Tinc un espai per recordar a dues persones a part de familia i amics, Pepo...un tio gran, un amic, et vaig dir que aquest any seria per a tú, per la teva superació i aqui en va una altre, l'altre persona es per tú pare...

Pufis i Monica, moltes gracies per deixar-me l apartament a Llivia, recuperar amics després de no veure-us durant sis anys i que tingueu aquests i d'altres gestos amb mi, m'omple. Gracies amics!!

I gracies a tots aquells amics que us enrecordeu de mi, perque m anima i molt, les vostres paraules...

L'equip en aquesta cursa, esta ben estudiat, roba, aliments etc...intentaré no dormir, i acabar la prova, la aventura fins ara més gran mai realitzada....

...sort Sergini...

TRAIL DEL CAP DE CREUS...un bon test

La intenció d'aquest trail o marató, sencillament era agafar xispa de competició i un bon entrenament.




El desnivell era bò, el paisatge més...i la incognita era correr, a prop on descansa el meu pare.

Em vaig mentalitzar en sortir ase per arribar cavall, com sempre dic, i si es podia intentar millorar les 4h 44 mint millor. Vaig trobar-me amb una garn amiga, la Marta de Girona, el seu home en Narcis i els seus nanus, després de xerrar durant una estona, varem marxar a dormir a Lloret de Mar, millor passo aquest detall...

150 corredors a la marató...i el gegant de 1,90 alli com sempre com un estaquirot, es tractava de fer al meva cursa, la sortida suau i anar pujant i pujant, realment les vistes eren maravelloses, i rapidament la carrera estaba totalment estirada, aquest cop sense lesions ni pors...sencillament era deixar-me anar.

Vull dedicar unes frases a un noi, que en la zona més tecnica va caure,i em vaig aturar on ja hi havia uns deu corredors, es va fer mal, i el van evacuar en helicopter, esgarrifa pensar que a tú també et pot passar...sort Edu (van ser uns punts i esta recuperat).



Aquest cop he anat amb musica, si, finalment he caigut escolto musicae n curses relativament més curtes. No serà així a la Cerdanya alli ens veurem les cares sense rés artificial.

Regulant cada pas, els quilometres cauen, i curiosament a partir del quilometre 20 em començo a troabr millor i millor, i veig que en les zones tecniques d'alta muntanya alli, em sento molt bé.

 
Amplio aquesta imatge, que per desgracia meva no recordo el nom de l'indret, erà preciós...esta patejant la muntanya i de cop al pujar veus el mar...amb un blau fort una barreja de blaus, entre el cel, el mar. A partir d'aqui les vistes s'accentuaven més i més, Port de la Selva, Cadaques...i defons les meves Illes Medes, que per a mi son tant importants, semblarà una burrada, però es com si alli, al seu Estartit ell, em digués "segueix valent, no afluixis" i així vaig fer.









































Sempre blau com el mar


A mida que anava passant el temps, em trobo amb algun company i companya de viatge, i s'agraeix.














La part final es curiosa perque no veig absolutament a ningú, i la meva obsessió baixar el temps, i com em trobo bé apreto i apreto, encara abans d'arribar passo a una persona no sense abans preguntar-li s anava tot bé.

Com a les boens curses els ultims set quilometres son vertiginosos de correr i correr, com m agrada, sabent que mai seré un kilian, ni un Heras, ni un Kuprika...ni el meu idol Marco Olmo, però em deixo portar, l'arribada 4 hores i 30 minuts fantastic !!! el 15é de la general. De moment tot rutlla...gracies !!







 PD: No només posaré les fotos artistiques o de pose, o en aquelles que pugui dir wow quina planta oi? soc el que soc, amb cara de babau quan corro, quan m esforço crido bufo i gemego..aixi que Sergini en pura esencia.


dimarts, 17 d’abril del 2012

I la vida continua ... (primera part)

Exacte la vida continua...un mes d'abril extrany, diferent diria jo. Em sembla que estas de viatge, que ets fora però a la vegada ets a dins meu, recorda que part de la meva eséncia es per culpa teva, neguits, records, desenganys, l' escola, el primer amor, les primeres vacances, els problemes, el primer cotxe...esta essent un mes "cocktail".

Amb aquest panorama continuo entrenant, quedan menys de dos mesos per la gran aventura dels 215km a Puigcerdà, i previament farem una marató per l'alt empordà, al Cap de Creus.

Curiosament em sento més fort, més fet, amb les ideies més clares...però segueixo corrent, tinc al cap l'abandonament de Sergi COTS un grandissim corredor de llarga distància de Manresa, que va plegar l'any passat a la ultra d'Andorra de 170km (una de les més dures que hi ha). Recordo que al saber la noticia el primer que vaig dir-me es..."tant entrenar tant omplir-se la boca de sortides, copmpeticions i en el moment de la veritat va i llences la tovallola"...resulta que aquell mateix any va morir el seu pare...I va ser en una d'aquelles majestuoses muntanyes on va tenir els sentiments més vius que mai, records, vivéncies, situacions...i va haver de plegar. Quan ho vaig llegir, ufff em vaig voler morir !!

Cots, t'entenc perfectament i donat que sé que faràs l'aventura de Puigcerdà, alli em disculparé, sense coneixet de rés...tindràs les meves disculpes. Podré jo llavors sortirme'n de tal aventura? o en algun indret, els pensament i sentiments podran més?

Setmanes dures d'entrenament, amb algunes baixades de moral, però amb l'objectiu clar...seguir engrandint la meva vida, les meves inquietuts...per tú Roc.

dissabte, 31 de març del 2012

26 de març de 2012...no es un adeu, es un fina aviat !

...he pensat tantes coses per escriuret, i ara de cop, estic totalment bloquejat, aniré poc a poc desgranant els meus sentiments, les meves alegries, els meus pensaments...tot dedicat a tú.




Danke



M'ha quedat una conversa pendent amb tú, tot i que penso que he quedat en pau amb tú, no valorem les coses fins que les perdem del tot, ho sento tant papa. Volia trobar el moment per agrair-te el que soc avui en dia, he intentat fer cas de tot el que em vas enssenyar, evidentment he afegit collita propia, però la esencia alli estava...alli estaves. Passen els anys i en ocasions m'he arribat a preguntar si et sents orgullos de mi, avui la Carme m'ha dit que SI que tú li ho havies dit en més d'una ocasió, tant de bò sigui aixi.

M'as ensenyat tantes coses, com sempre em deies, saber estar a dalt i a baix, a tenir amics a tot arreu. Uns valors que he adquirit que son els que vull transmetre al meu fill, al teu net Roc. Saps? la unica cosa que vull per ell, es la que sempre m'has anat repetint, que sigui FELIÇ. i perquè no millor que nosaltres dos.

Trobaré a faltar el "hola valent"...molt de debò, el trucar-te i explciar-te com estan les coses, i que tú m'escoltessis atentament. Per a mi no has marxat, has fet un pas, un descans, que  necessitaves, i com li dic en Roc, l'avi esta al cel es aquell estel que més enlluerna.

Sempre he dit que el meu pare ha estat una persona peculiar, gran, un artista...un tio de l'ostia. Quedarà amb mi la teva creativitat, la sorpresa, la conexiò que tenies amb la gent i all'o que tinc teu; disciplina, serietat, la noblessa, ser honest, ser profesional en les coses que faci...i segureament em deixo més.

Recordo que quan vas marxar de casa, la meva rabia i ira era tan gran...però tant, van caldrà més de dos anys per tornar-te a trobar, quin parentesis, collons....temps perdut, però mai oblidaré quan anava amb el meu cotxet a retrobar-me amb tú, amb la teva nova vida, a l'Estartit, i et vaig veure tan feliç, que simplement havia d'assumir-ho. Sapigués que per a mi ara l'Estartit al igual que Colomers, serà un pas obligat alli va descansar el meu pare.

Ho sento però t'escric amb llagrimes als ulls, avui dissabte 31 de març estic molt trist, molt. Seré jo qui ensenyaré a pescar al Roc, volia que fossis tú però...no ha pogut ser. Li enssenyaré a pescar, el teu arc de fusta, les teves illes medes, el castell del montgri...i algun dia el portaré al continent que també et va robar el cor...sudamerica.

Saps? sempre he pensat que havies tingut mala sort a la vida, i així li vaig dir a la Carme. Ha estat ella qui m'ha obert els ulls , NO m'ha dit, el teu pare va ensorrar-se en alguna ocasió, però també va viure a la cresta de la ona, va poder viure a sudamerica el seu continent, va viatjar moltissim, i va poder viure alli on li havien robat el cor...a l'empordà, i alli hi descanses.

Vull dedicar unes lineas a la teva dona , Carme, pot ser mai va ser una amiga, però ara ...amb més força que mai, la respecto moltissim, ella t'ha ajudat, t'ha curat, ha rigut i plorat amb tú...Gracies Carme, tal i com et vaig dir el dia que et vaig coneixer.

Papa sapigues que hi ha moltissima gent que ha quedat dolgut amb la teva mort, he arribat a comparar el moment amb la pel-licula BIG FISH, impressionant.

També volia que sapiguessis, que la que va ser la teva dona, la mama, a la seva manera també ha patit, es inevitable, fruit del vostré amor vam sortir nosaltres la Ciara i jo, volia fer t'ho saber.

Et vull demanar una cosa, no deixis a la Ciara pot ser es la més feble, i la estimo molt papa, molt , més que mai, ja fa temps que he guanyat una germana, i ara penso que inclús una amiga, que fort oi? ajuda-la allà on estiguis, envia-li tota la teva energia, no vull que li passi rés, per mi no pateixis jo aniré fent i atambé ajudaré a la Ciara moltissim. No se, avui estem tots malament i el parlar amb ella m'ajuda.

Vull fer les coses que m'agraden, vull correr, vull pujar muntanyes, vull riure, plorar, provar coses noves que m'agradin...senzillament ser feliç, com sempre em deies.

Avui he sortit a correr després de molts dies, ufff, marejat i tot de les emocions i m'ha vingut al cap el dia que em vas portar a la cursa del Corte Ingles, quan jo tenia 14 anys, ho recordes? 25 anys després segueixo corrent, que curiós. Però també recordo tots aquells dies que em vas acompanyar al futbol, gracies també per allò !

El que més ploro es el poc temps que has gaudit dels teus nets, de la Martina i del Roc. Ara es feina meva fer que el teu net Roc, no t'oblidi i t'asseguro que ho faré no ho dubtis. Ahh en Roc mira el cel i diu ..."adeu o hola avi "....


...avui mentre corria, m'he aturat a observar montserrat de lluny i amb els ulls tancats una brisa m'envoltava tot el cos, i se que eras tú, era una abraçada teva, per favor  no deixis d'abraçar-me.......t'estimo


Roc espero que el dia que tinguis coneixement puguis llegir això i encara recordis el teu avi, i sigués feliç com em deia l'avi Ferran a mi....


                                                  ...a Colomers...amb la Ciara.....



...només fa 6 anys, aqui estaves fort i sense dolor...t'estimo...

dimecres, 14 de març del 2012

II ULTRA TRAIL DE LES FONTS ...de cavall a ase només hi ha un pas...FINISHER !!

Una prova diferent, 120km amb 6000positius però per etapes, es a dir, tres dies de competicions, a priori sembla moooooolt asequible, oi?...aquesta es la crónica:

El nostrre camp base seria l'hotel PEPO, a Benifallet a molt pocs quilometres de Xerta, lloc de la cursa. Cal dir que el paratge es preciós, imponents els ports de Tortosa, que et trasllada al pirineu, tarteres, blocs de pedres, cims, fresqueta...pot ser vaig trobar a faltar algun salt d'aigua.

En aquesta ultra hi ha noms coneguts, en Gerard, l' Angel, el Salvador...i el nostre nou company el Salvador COSO, el qual varem fer unes quantes horetes a Valéncia al GR10.

- Divendres 23km i 350 positius

Cursa rapidissima, on ja s'em va dir, que sortis a fer dues horetes o més i reservar cara el dissabte, resultat? ni cas, surto fort, cavall i acabo amb 1h 49minuts, semblava tot de rosa*.


El meu princep i jo...som LLOPS!

Arribada noi HOKO com sempre.

Acabada la primera etapa, tocava menjar alguna cosa, pa amb tomaquet i saltsitxa, no hi havia rés més, hotel i dormir perqué a les 4:30 hores tocava aixecar-se. El pobre Roc i la Sandra alli estaven esperant-me com campions.

Les cames feien una mica de figa, i un cop a l'hotel poc vaig dormir o millor dit...rés!! 

- Dissabte 70km i 4000positius


  Aqui no fa gaire por...però alli ufff.



       Companys de cursa !!!



Dissabte surto amb en Salvador, i anem fent de tota manera com sempre en llarga dsitància comencen els handicaps, primer una retallada de moltissima gent abans d'arribar a Prat del Comte, jo vaig seguir les marques però quan temps van guanyar els qui no ho van fer? minim 15 minuts, però seguim, alli retorno amb el Salvador i anem fent, novament handicaps, aquest cop s'ha "volat" una cinta clau perquè marcava un trencant i això fa que ens passem quasi dos quilometres. El director de cursa ens demana disculpes i ens recull fins deixar-nos al lloc de la perdua.


Arribant a Prat del Comte avituallament



 El meu princep vol agafar-me els bastons !!!



El Coso esta inquiet , jajaja.


Apartir d'aqui vaig anar tirant com vaig poder i lentament el Salvador va qeudar una mica enrrere, es adir, sol altre cop, però cada cop es feia més dur, segurament començava a pagar la cursa ràpida del divendres. En algun moment vaig sentir formigueig al cos, i això son petits avisos. Intentava menjar i hidratar-me bé cosa que vaig fer bé. El Gerard i l'Angel anaven molt forts i més distanciats que jo, cal destacar la brillant cursa del Gerard.




Perdut per algun cim de Xerta.



Vaig venint !!


Un altre dels avituallaments...tocat.


Foto gentilessa de...


LA MILLOR ARRIBADA MAI SOMIADA...EL MEU ROC !!

Pare i fill comentant la jugada??

Final d'una etapa durissima amb un temps de 11h i 30minuts, el millor de tot ? haver arribat, ara tocava menjar bé, recuperar cames i descansar.

A l'arribada un bon plat de macarrons, dels quals en Roc em va pispar molt i molts, dutxa i a la banyera de l'hotel, massatge i sopar més pasta, però les cames feien molt però molt mal...descansar i descansar aquesta era la premisa....i dormir per favor.

- Diumenge 27km i 1650positius

Després de parlar amb el mister, l'objectiu era clar...sortir suau lent i anar fent, i aixi va ser.



Nous companys de batalles. HOKO!!




       sortida !!!

Veig com marxen de lluny el Gerard i l'Angel...i això que anaven a reservar, en fí, mai me'ls crec. El Salvador diu que sortirà amb mi i es va deixant anar endavant, jo segueixo lent amb un dolor a les cames bestial, i em planeja realment el NF(no finisher), perquè seguir ? amb  el que queda i no m aguanto...em cau el bido del cinturó fantàstic, més lent.

Agafo un ritme, es molt dificíl perquè els quadriceps estan molt carregats, per tant tot allò que sigui baixar o planejar em farà mal, només em dona descans  les pujades!!

Em col·loco darrera un petit grup i a esperar que caiguin els kms, sopresa...veig al Salvador, anem a veure si ens enganxem.


          El petit grup !


Tornem a estar els dos.

A partir dels km 10, per la meva sorpresa em començo a trobar millor i millor, l'objectiu del finisher es més a prop, i ja només penso en acabar. Comencem a baixar i arribo a l'avituallament de la font nova, l'últim!! i sorpresa la Sandra i el meu princep estan lli, fantàstic...alli em dona una pujad ade tot i accelero de menys a més.


Seguint el petit grup.


Últim avituallament !!

Queda una pujadeta i baixar i baixar...surto ràpid i distancio al Salvador...ja només em queden 5 km i el dolor marxa perquè apareix la il·lusió, la il·lusió de finalitzar.


Ultimes baixades.

Arribada amb un temps de 4h 14minuts, encara no m'ho crec de la manera que m havia trobat, finalment acabi al prova. Curiosament em disputo les tres etapes amb un navarres, German, el qual passo en els trams finals, una foto de record....i FINISHER!!!! novament agafo en Roc...Gracies Sandra i Roc.






Es dels primers cops que em passa pel cap que no acabaré, que he anat al limit, però novament em sorprenc a mi mateix. Aquest cop la lectura es clara, duis uns molt bons entrenaments, segueixo sortint massa ràpid, massa Seabescuit i no pot ser.

Semblarà massa nyonyo, però el dissabte al vespre, al hotel, en un moment que estava sol, despullat i intentant recuperar les cames a la banyera, vaig trucar a la meva mare....el resum de la conversa va ser ..." gracies mama, si no hagués esat per tu mai hagués fet tot això"...a ella li van dir que mai correria, que no podria fer esport encar no existia l 'eslogan "impossible is nothing" ...i ella ja ho va posar en practica.

                                           Gracies mama !!!

PD...aquesta cursa ha anat dedicada al meu amic PEPO el qual ha superat un cancer, que estic molt orgullos de tú i t ho dic de tot cor, gracies a tu també per la lliço que ens has donat.