ULTRA TRAIL ANDORRA 2009

 

Per aquest any el primer objectiu, UTA 2009 105km i uns 7500m+ de desnivell. Sortiem de nit des de pistes, estavem alli divendres a les 23:40 hores per sortir a les 24:00 hores. Alli trobo en Dimas i en Francesc aquells companys de viatge de la MM. Quedem en surtir junts i fer la cursa plegats. També em trobo al gran Jordi Martin, del meu club Diedre, es un dels favorits per quedar entre els deu o quinze primers. Vam sortir iniciant una baixada on desenas de llums dels frontals il·luminaven el camí. Els tres juntets per no perdrens de vista, la primera rampa va ser infernal! Caminant i intentant seguir als meus dos companys.

A punt d'abandonar.

Com tot el recorregut fortes pujades i después…forts descensos. Quan haviem d’encarar la pujada al poderós Comapedrosa va començar la tormenta, llamps i trons i molta pluja. Els corredors acceleraven per entrar en zona boscosa i amagar-se dels llamps que queien a banda i banda, realment semblava dantesc, tothom va aturar-se a posar-se l’impermeable, tots menys jo, NO en vaig dur només duia un paravent, i vaig quedar totalment xop. En el primer control km18 van neutralitzar la cursa més de 45 minuts sota la pluja, mulat i amb fred, vaig trucar a la Sandra i li vaig dir que volia abandonar. En Francesc i en Dimas em van convencer per seguir i un cop superat el Comapedrosa abandonar ja que en Francesc tampoc estava molt fi. Després de negar m’hi em van convencer i tot i la pujada que hi havia, varem superar-la i començava a sortir el sol, salvat, vaig molt millor amb sol que no amb fred. Si miraves a munt veies una llarga filera de companys amb frontals com anaven pujant poc a poc, i de fons, just al cim un escoces amb un sacde gemecs tocant musica, molt autentic, suposo per trure ferro de la imatge dantesca que haviem viscut anteriorment. A Pal (les pistes) estava la Sandra preocupada per si ho volia deixar, però… noi sembla que vaig carrergar piles i estava a tope. Varem seguir els tres junts, el recorregut es va haver de modificar, i escoltaves com anava abandonant la gent. El recorregut final seria de 90km i uns 5500m+ de desnivell, tot i aixì seria un gran éxit acabar. Haviem de baixar molt, fins arribar a meitat de cursa al Pont de la Margineda, aquí amb un glorios avituallament, la gent i com no la meva Sandra esperant i animant-me. Després de fer quilometres ens obliguen a fer uns quants d’asfalt, tremendo, la gent molt fotuda però arribem a l’equador de la cursa. En Francesc no va poder més, va ser un cumul de circumstàncies, la desavinensa amb el seu company en Dimas, el cansanci, i les baixades les quals no li van gens bé. Aquí vaig aprofitar per fer-me jo mateix massatges, i la veritat es que hi vaig estar més temps del que hauria d’haver estat, en Dimas em va fer una proposta, "si baixes el ritme, jo em comprometo a anar amb tú", dit i fet , no es que ell anaés molt bé, però aixì ho varem fer. Vam anar superant desnivells, grups de gent, avituallaments, sota la pluja, jo cada cop més foro, però un pacte es un pacte, tot i que els últims 5 km de baixada els meus genios em picaven i molt. Finalment FINISHER amb 20 hores 25 minuts arribem en Dimas i jo a Ordino. Ja tenim feta una de les que en un futur serà un clàssic.

La sortida, amb molta il·lusió