Sant Joan de 2017, en comptes de passar la revetlla en familia, ho faig sol, programant una sortida, també sol a Benasc, el meu estimat Benasc. Passen els anys i Benasc es com un baluard, un lloc que sigui la etapa de la meva vida que sigui sempre hi és...el visito sempre que puc, i m'agrada, el poble, l'ambient, la vall, les seves mntanyes...tot.
Torno alli on el 2011 vaig fer el meu primer 3000, el Perdiguero, un cim de 3222 metres. Aquest cop amb un xic més d'experiencia, només una mica més. Vaig sense gps, el meu estimat foretrex s'ha espatllat i dubto que es recuperi mai més, tinc moltes ganes de fer muntanya i escapar-me de mi mateix, de sentir, de patir un xic i de sentir la crida de la muntanya, de beure del desglaç, notar les cames com cremen, suspirar, veure i admirar animals, paratges, roques, vaig sol...com de costum, tot i que ultimament trobo a gent interessant a la muntanya.
Surto de casa, de moment es Tiana, a les 03:50 hores del mati, escolto gent cel·lebrant la revetlla, es curiós tenir familia i no només sentir-te sol sino estar sol en dies aixi, xibarri pels carrers, pero pujo a la meva llauneta, m'esperen tres hores i mitja de camí. A les 07:30 hores arrenco per pujar al Perdiguero i a tota la seva cresta. Apreto fins arribar al ibonet, solsament una hora de temps, i freno, perque correr tant, encara estic recuperant una lesio i havia quedat amb mi mateix que aniria a gaudir, per tant com dic, freno. Passo un noi i una noia, i els pregunto si els fa rés que els acompanyi, "no endavant" , també feien la cresta del Perdiguero. Lidia i Jacint, quins maquines els dos, però sense coneixe'ls semblen bona gent, tenen experiencia en muntanya, allò que em fa falta a mi, així doncs els tres entre xerrades i rialles, pugem i pugem. Roc, Ena...barrejeu-vos de gent maca, aqui a la muntanya quasi sempre serà així, estimeu la natura no ús oblideu mai, d'acord? Aqui ús escriureé el que jo sento al pujar-les, però es una cosa que haureu d'experimentar quan estigueu preparats, tú Roc ja comences, i aviat farem algun vivac i serem part de les estrelles, imagines? sota mil·lions d'elles, sense sorolls, sense contaminació, aviat.
Tornem a l'ascens, el primer en caure va ser el Hito del Perdiguero, vaig pujar-lo francament bé, tot i que em va ballar el cap, si fa 6 anys havia pujat aquest o el Perdiguero, entre somriures amb la resta del trinomi, varem fer el Perdiguero, amb boira però els seus contrastos de colors, com deia el Jacint, eren increibles paro i paro fent imatges, però si no arriben a ser-hi ells, el vostre pare es torna a perdre, per variar, el Perdiguero Occidental, estava per una altre direcció, ja tenim tres!!...ara toca crestejar, sense passos aeris o això em va semblar però sempre contemplant la immensa bellessa de la zona, de cada pic , de cada roca, de cada passa, agraeixo poder arribar alli i veure el que vaig veure, van caure un darrere l'altre els de literola el royo...fins l'agulla de literola. Els tres junts en tot moment, la baixada va ser més feixuda, amb molta neu , però amb l'expert del Jacint tirant dels tres, no problem. Va ser una experiéncia diferent, sense crampons ni piolet, reconec que a la baixada vaig tenir moments de excesiu relax, la son i el cansanci s'aliaven i ho notava. No em vaig banyar a cap ibon, queda pendent, ja en tinc 20, de més de 3000 metres, seguiré amb el meu repte personal, arribar als 50 anys amb 50 cims de 3000 metres.
Perque ? perque les persones ens movem per fites , reptes , o simplement per somnis, i aquests ens fan sentir vius, quan tot sembla mort, acabat, quan inclús ets sents trait, quan el teu cap et juga males passades, respira, tanca els ulls , traslladat al estat pur a la innocencia de quan erem petits, perque no?
aqui dalt no hi ha diners, les coses materials estan en segon lloc o en útlim millor dit, aqui ets tú i la natura, aqui deixo la meva ira...aparcada i surt l'altre jo, la serenor el meu NH1, tomba i guanya a la ira, la ira aqui no té res a fer, ni l'egoisme, la teva esencia brolla.
Em quedo amb moltes coses, amb marmotes, bultors, neu, cims, nuvols, ibons glaçats, flors precioses, aigua que m'enamora, roques, colors, nactarines (gracies Lidia)...em quedo amb mi mateix, cansat però amb pau...GRACIES Lidia i Jacint, quina troballa, desitjo tornar-vos a veure.
Torno a casa.
Torno alli on el 2011 vaig fer el meu primer 3000, el Perdiguero, un cim de 3222 metres. Aquest cop amb un xic més d'experiencia, només una mica més. Vaig sense gps, el meu estimat foretrex s'ha espatllat i dubto que es recuperi mai més, tinc moltes ganes de fer muntanya i escapar-me de mi mateix, de sentir, de patir un xic i de sentir la crida de la muntanya, de beure del desglaç, notar les cames com cremen, suspirar, veure i admirar animals, paratges, roques, vaig sol...com de costum, tot i que ultimament trobo a gent interessant a la muntanya.
Surto de casa, de moment es Tiana, a les 03:50 hores del mati, escolto gent cel·lebrant la revetlla, es curiós tenir familia i no només sentir-te sol sino estar sol en dies aixi, xibarri pels carrers, pero pujo a la meva llauneta, m'esperen tres hores i mitja de camí. A les 07:30 hores arrenco per pujar al Perdiguero i a tota la seva cresta. Apreto fins arribar al ibonet, solsament una hora de temps, i freno, perque correr tant, encara estic recuperant una lesio i havia quedat amb mi mateix que aniria a gaudir, per tant com dic, freno. Passo un noi i una noia, i els pregunto si els fa rés que els acompanyi, "no endavant" , també feien la cresta del Perdiguero. Lidia i Jacint, quins maquines els dos, però sense coneixe'ls semblen bona gent, tenen experiencia en muntanya, allò que em fa falta a mi, així doncs els tres entre xerrades i rialles, pugem i pugem. Roc, Ena...barrejeu-vos de gent maca, aqui a la muntanya quasi sempre serà així, estimeu la natura no ús oblideu mai, d'acord? Aqui ús escriureé el que jo sento al pujar-les, però es una cosa que haureu d'experimentar quan estigueu preparats, tú Roc ja comences, i aviat farem algun vivac i serem part de les estrelles, imagines? sota mil·lions d'elles, sense sorolls, sense contaminació, aviat.
Tornem a l'ascens, el primer en caure va ser el Hito del Perdiguero, vaig pujar-lo francament bé, tot i que em va ballar el cap, si fa 6 anys havia pujat aquest o el Perdiguero, entre somriures amb la resta del trinomi, varem fer el Perdiguero, amb boira però els seus contrastos de colors, com deia el Jacint, eren increibles paro i paro fent imatges, però si no arriben a ser-hi ells, el vostre pare es torna a perdre, per variar, el Perdiguero Occidental, estava per una altre direcció, ja tenim tres!!...ara toca crestejar, sense passos aeris o això em va semblar però sempre contemplant la immensa bellessa de la zona, de cada pic , de cada roca, de cada passa, agraeixo poder arribar alli i veure el que vaig veure, van caure un darrere l'altre els de literola el royo...fins l'agulla de literola. Els tres junts en tot moment, la baixada va ser més feixuda, amb molta neu , però amb l'expert del Jacint tirant dels tres, no problem. Va ser una experiéncia diferent, sense crampons ni piolet, reconec que a la baixada vaig tenir moments de excesiu relax, la son i el cansanci s'aliaven i ho notava. No em vaig banyar a cap ibon, queda pendent, ja en tinc 20, de més de 3000 metres, seguiré amb el meu repte personal, arribar als 50 anys amb 50 cims de 3000 metres.
 |
| pensa Sergi |
Perque ? perque les persones ens movem per fites , reptes , o simplement per somnis, i aquests ens fan sentir vius, quan tot sembla mort, acabat, quan inclús ets sents trait, quan el teu cap et juga males passades, respira, tanca els ulls , traslladat al estat pur a la innocencia de quan erem petits, perque no?
aqui dalt no hi ha diners, les coses materials estan en segon lloc o en útlim millor dit, aqui ets tú i la natura, aqui deixo la meva ira...aparcada i surt l'altre jo, la serenor el meu NH1, tomba i guanya a la ira, la ira aqui no té res a fer, ni l'egoisme, la teva esencia brolla.
Em quedo amb moltes coses, amb marmotes, bultors, neu, cims, nuvols, ibons glaçats, flors precioses, aigua que m'enamora, roques, colors, nactarines (gracies Lidia)...em quedo amb mi mateix, cansat però amb pau...GRACIES Lidia i Jacint, quina troballa, desitjo tornar-vos a veure.
 |
| Lidia, Jacint i jo...fent els 7 |
Torno a casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada