ULTRA GUARA SOMONTANO 2018...ARA SI !!!!

• Quasi un més després tornem a una altre ultra, Ultra Guara Somontano, de 104km i 5400+. En un entorn preciós, provablement una de les carreres més boniques que mai he fet. Un deu per a la organització, una molt bona bossa del corredor, ambient preciós, bons avituallaments i molt rebé els voluntaris.
  Sortida a les 06:00 del matí, STOP!!! Aquest cop amb la Ciara, el Xavi, la Martina i en Roc, emocionant en tota regla, la primera vegada que la meva germana venia, i li va encantar!! El divendres a primera hora de la tarda, direcció Alquezar, un dels pobles més bonics d’Espanya. Estàvem en un apartament, en un altre poble, on vam estar molt còmodes. Seguim...06:00 sortida, de nit, i amb un grandíssim ambient.

Tenia por, ho confesso, després de la derrota dels Alps, que passaria? Podria acabar una altre ultra? Ja sense entrenador, des de fa temps, però amb les mateixes ganes de tornar-hi, d’anotar una més, una de les importants a nivell nacional. El ritual, pasta per la nit...i nervis, abans de dormir, com no.

Vaig provar quelcom nou, no barretes , i només dos gels en tota la cursa, i que portaria ? vaig portar petits troços de pernil serrà i fuets petits, juntament  amb nous, i molta aigua, per tal de no deshidratar-me.

Em van bé les curses que no comencem a les 24:00 hores, i vaig marcar un ritme constant, suau, però amb molt respecte i por. Es la primera vegada que feia fotos en mig d’una cursa, digne de fer-ho, per l’espectacle visual de la sortida del sol. Els paratges eren pel ben mig de la serra del Somontano, pre pirineu d’Osca.

La meva germana i la família esperaven en els llocs on havíem pactat, anava un pel més ràpid del que havíem planejat. A partir del km 30 comença el dolor al peu dret, concretament al dit petit, les sabatilles SCOTT Kinabalu, feien mal, no vaig canviar fins el km 68, bossa de vida, el canvi va ser amb unes Joma, i uff que va van anar, juntament amb el canvi de mitjons, més gruixuts, seguim en cursa i bé!

Molts abandonaments, la calor va fer mal, a mi menys, a mi em fa mal el fred, recordeu? Vaig posar-hi ganes. Il·lusió i força, sense canviar de roba (primer cop que em passa). Passar per passarel·les precioses, veure goles, llocs que et deixaven boca badat, agraït per haver vingut. Sentint cada pedra que es clavava a la meva planta dels peus, dolor i dolor, però sempre aguantes, diuen que tot es mental, que coi, feia mal. Gent que en altres curses m’havien “pentinat”, aquest cop no ho havien  fet.

pujar i pujar, com no

Només volia acabar la cursa, ser Finisher, vaig enganxar-me al tram final amb un noi del País Basc Francès, que fort, un nanu de 29 anyets. Al km 95 vaig començar a flaquejar, i els últims 6 km, em va costar moltíssim, fotut de cames, i amb l’estomac que començava a fer mal.

Els últims quilometres tires de ganes, il·lusió i del que pots, una pujada suau que ja no podia córrer, va donar pas a una baixada de pista de 3km, que portaven a 1,5km de baixada tècnica que feien ensumar l’arribada, el majestuós monestir il·luminat d’Alquezar. La força va tornar qual Samsó. L’arribada amb la meva germana esperant, metres enrere, i la entrada pèr primer cop amb la meva família, Ciara, Martina i Roc, i en Xavi gravant l’escena, et dec una princesa, faltaves tú. Finalment  finisher amb 16 hores i 06 minuts, el 37 de la general i el 14 de iaios.

Molt i molt content, per la fita. No serà la ultima de l’any, vull acabar amb quelcom diferent, GTCollserola per relleus?

PD: Tot passa, si vols que passi, sempre arribes si vols arribar, soc llegenda!