Últim dia de març de 2016.
Ja han passat 6 dies de la cursa de UTBCN2017 , 100km i 4600+, finisher amb 14 hores i 35 minuts, molt i molt content, entrenat pel meu amic i entrenador Sergi CINCA, amb només 50 dies, ha estat capaç de donar-me entrenaments estudiats i ajudar-me mentalment i creurem que SI ho podia aconseguir. Per si voleu dades el 40 de la general.
Curiós perquè el dia abans no vaig tenir nervis, ni els típics trons a l'estomac, penso que no vaig descansar el que corresponia, però es pot descansar? quan duus una vida que es una muntanya rusa, perquè la vida es això un dia ets a dalt i l'altre a baix, es tracta de seguir i seguir, però tot i així em vaig llevar d'hora i vaig sortir cap a Begues.
Vaig arribar sol, i amb tota la marea de gent estava la Marta Prat, gran corredora i amiga, i amb ella em vaig enganxar, es una persona amb molta experiència que havíem compartit curses. Amb pluja i fred, això deia la meteo, es a dir, em va fatal per deu!! vull calor asfixiant!!...però el que realment volia era acabar-la, aconseguir 5 anys després una altre fita, perquè es això una fita, es posar-te al límit, gaudir, patir, plorar, somriure, pensar tot un ventall un cúmul d'emocions que et passen pel cap una vegada i un altre. Havia d'intentar no pensar gaire en la meva vida personal, en mi, per no obsessionar ni viciar la cursa, havia de gaudir...però espot quan et portés tú mateix al límit? difícil.
El meu plantejament era fer unes 18 hores, es a dir ,acabar-la però amb aquest temps. No es l'any 2012 on estava tant fort, es el 2017, més gran i més tocat de cames, amb més mal de caps pot ser , però penso que amb més persones que passarien pel meu cap. Tocaria patir? parlaven del tal "bucle" els últims 30km, va...si ja n'has fet 70, que vol dir? que serà tan dur?...doncs SI. Però anem a pams, vaig anar amb al Marta fins el km12, al km 18 per girar-me per trobar-la em torço el turmell dret, ostres, la por m'envaeix intento no posar-me nerviós esperar que s'escalfi i prendrem un ibuprofè al km 30. Vaig anar tirant i tirant, descomptant quilometres i amb l'intenció d'arribar a la platja del Garraf , km30, i hi vaig arribar, tothom tenia gent allí, jo vaig fer canvi de roba, recarregar i...sortir altre cop, vaig trobar a faltar "gent" estimada. Però no imagineu la de gent que em va engrescar amb missatges de veu, escrits ufff, en Jordi Bes, Francesc, Xavi de Begues, i el fabulós grup "G4", com no el meu gran amic Victor...allí estava quasi tothom.
A partir del km 30 , vaig trobar-me amb en Victor de Sant Climent de Llobregat, l'any passat ho va deixar al km 70, li vaig dir : " agafa el meu pas, fes-me cas i et portaré al km 70 mínim" dit i fet. Alli ens varem plantar, pel camí vaig ajudar a una noia de Peru, Marta resident a Madrid, venia sense dormir li vaig deixar gels de cafeïna, estava molt i molt agraïda, com corre aquesta noia, i no entrena uf. En aquest punt el km 70, penso que es basic si hi tens gent, fills , dona , amics...jo seguia sol retallant quilometres i en aquell moment vaig barrejar pasta amb estimulador muscular, cosa que em va fer anar com un tro, però que també em va fer caure empicat, moment en que rés entrava al meu estomac, ni gels ni menjar solament taronges, deu meu.
Passat el km 70 em vaig sentir fort i com una bala, vaig trucar a la meva mare i vaig parlar amb en Roc això em va donar ales "SI" ah, vaig utilitzar els bastons durant tot el recorregut, sí, els del LIDL de 16 euros, amb roba que el gran Joaquin CID de HOKO em va donar, amb motxil·la de 30€ de segona mà, amb sabatilles adides que el meu amic Victor em va treure fa anys per meitat de preu, es a dir, tot ajuda sí, però has de tenir el que has de tenir o rés! Vaig fer una pujada a una torre de guaita, i no eren com les meves del barcelonès i maresme, penso que estava a uns 5000 metres d'alçada, i dret com una mala cosa, però tot arriba i el seu cim també.
Torrelles, km 88, només quedaven 12 !! arribava una mica fos, i desanimat, vaig pensar que ho tenia fet, va ser llavors, al sortir de l'últim avituallament quan em va venir al cap la meva mare, si mama tú, uff ple de llàgrimes i preguntant-me perquè ho faig? com tantes vegades em diu ella, "ho faig perquè tú em vas ensenyar a lluitar de petit , quan ens van dir que mai podria fer esport", i allí era, intentant superar 100km. Plors, rabia, tristor...en mal moment, perquè els últims 12 eren els més forts, i no ho tenia present, no vaig poder fer la meva premissa d'apretar els últims kms, impossible, anava mort, fos, era un cos sense anima, a falta de 2 km per asfalt, ja ho tenia, preu alt , perquè els quàdriceps estaven a punt per esclatar, els bessons, soleos, tot jo diria...arribada a Begues, amb els anims dels companys via telèfon emmagatzemats al terminal, però quan tenia a deu metres la línia d'arribada, sorpresa en Xavi de Begues allí estava el valent felicitant-me...però hi havia algú més, algú especial que havia estat necessitant...
Aquestes línies pel meu amic Jordi BES, publico el que em vas enviar amic, gracies de tot cor, i et retorno l 'entrenament quan desitgis. Em va anar enviant per mòbil la meva situació constantment.
En definitiva molt i molt content, pel final, estava tot ben fet, però no em vaig fixar que la ultima pujada era criminal, resultat? entrenar més pujades de cara a la propera.
Ens veiem a Bastions...el segon repte! ressorgir i ressorgir sempre endavant.
Ja han passat 6 dies de la cursa de UTBCN2017 , 100km i 4600+, finisher amb 14 hores i 35 minuts, molt i molt content, entrenat pel meu amic i entrenador Sergi CINCA, amb només 50 dies, ha estat capaç de donar-me entrenaments estudiats i ajudar-me mentalment i creurem que SI ho podia aconseguir. Per si voleu dades el 40 de la general.
Curiós perquè el dia abans no vaig tenir nervis, ni els típics trons a l'estomac, penso que no vaig descansar el que corresponia, però es pot descansar? quan duus una vida que es una muntanya rusa, perquè la vida es això un dia ets a dalt i l'altre a baix, es tracta de seguir i seguir, però tot i així em vaig llevar d'hora i vaig sortir cap a Begues.
Vaig arribar sol, i amb tota la marea de gent estava la Marta Prat, gran corredora i amiga, i amb ella em vaig enganxar, es una persona amb molta experiència que havíem compartit curses. Amb pluja i fred, això deia la meteo, es a dir, em va fatal per deu!! vull calor asfixiant!!...però el que realment volia era acabar-la, aconseguir 5 anys després una altre fita, perquè es això una fita, es posar-te al límit, gaudir, patir, plorar, somriure, pensar tot un ventall un cúmul d'emocions que et passen pel cap una vegada i un altre. Havia d'intentar no pensar gaire en la meva vida personal, en mi, per no obsessionar ni viciar la cursa, havia de gaudir...però espot quan et portés tú mateix al límit? difícil.
El meu plantejament era fer unes 18 hores, es a dir ,acabar-la però amb aquest temps. No es l'any 2012 on estava tant fort, es el 2017, més gran i més tocat de cames, amb més mal de caps pot ser , però penso que amb més persones que passarien pel meu cap. Tocaria patir? parlaven del tal "bucle" els últims 30km, va...si ja n'has fet 70, que vol dir? que serà tan dur?...doncs SI. Però anem a pams, vaig anar amb al Marta fins el km12, al km 18 per girar-me per trobar-la em torço el turmell dret, ostres, la por m'envaeix intento no posar-me nerviós esperar que s'escalfi i prendrem un ibuprofè al km 30. Vaig anar tirant i tirant, descomptant quilometres i amb l'intenció d'arribar a la platja del Garraf , km30, i hi vaig arribar, tothom tenia gent allí, jo vaig fer canvi de roba, recarregar i...sortir altre cop, vaig trobar a faltar "gent" estimada. Però no imagineu la de gent que em va engrescar amb missatges de veu, escrits ufff, en Jordi Bes, Francesc, Xavi de Begues, i el fabulós grup "G4", com no el meu gran amic Victor...allí estava quasi tothom.
 |
| aigua i més aigua |
A partir del km 30 , vaig trobar-me amb en Victor de Sant Climent de Llobregat, l'any passat ho va deixar al km 70, li vaig dir : " agafa el meu pas, fes-me cas i et portaré al km 70 mínim" dit i fet. Alli ens varem plantar, pel camí vaig ajudar a una noia de Peru, Marta resident a Madrid, venia sense dormir li vaig deixar gels de cafeïna, estava molt i molt agraïda, com corre aquesta noia, i no entrena uf. En aquest punt el km 70, penso que es basic si hi tens gent, fills , dona , amics...jo seguia sol retallant quilometres i en aquell moment vaig barrejar pasta amb estimulador muscular, cosa que em va fer anar com un tro, però que també em va fer caure empicat, moment en que rés entrava al meu estomac, ni gels ni menjar solament taronges, deu meu.
 |
| tatoine? noooo el Garraf pur i dur |
Passat el km 70 em vaig sentir fort i com una bala, vaig trucar a la meva mare i vaig parlar amb en Roc això em va donar ales "SI" ah, vaig utilitzar els bastons durant tot el recorregut, sí, els del LIDL de 16 euros, amb roba que el gran Joaquin CID de HOKO em va donar, amb motxil·la de 30€ de segona mà, amb sabatilles adides que el meu amic Victor em va treure fa anys per meitat de preu, es a dir, tot ajuda sí, però has de tenir el que has de tenir o rés! Vaig fer una pujada a una torre de guaita, i no eren com les meves del barcelonès i maresme, penso que estava a uns 5000 metres d'alçada, i dret com una mala cosa, però tot arriba i el seu cim també.
Torrelles, km 88, només quedaven 12 !! arribava una mica fos, i desanimat, vaig pensar que ho tenia fet, va ser llavors, al sortir de l'últim avituallament quan em va venir al cap la meva mare, si mama tú, uff ple de llàgrimes i preguntant-me perquè ho faig? com tantes vegades em diu ella, "ho faig perquè tú em vas ensenyar a lluitar de petit , quan ens van dir que mai podria fer esport", i allí era, intentant superar 100km. Plors, rabia, tristor...en mal moment, perquè els últims 12 eren els més forts, i no ho tenia present, no vaig poder fer la meva premissa d'apretar els últims kms, impossible, anava mort, fos, era un cos sense anima, a falta de 2 km per asfalt, ja ho tenia, preu alt , perquè els quàdriceps estaven a punt per esclatar, els bessons, soleos, tot jo diria...arribada a Begues, amb els anims dels companys via telèfon emmagatzemats al terminal, però quan tenia a deu metres la línia d'arribada, sorpresa en Xavi de Begues allí estava el valent felicitant-me...però hi havia algú més, algú especial que havia estat necessitant...
 |
| gracies per ser-hi...al darrera tú Ena |
 |
| molt i molt mort |
Aquestes línies pel meu amic Jordi BES, publico el que em vas enviar amic, gracies de tot cor, i et retorno l 'entrenament quan desitgis. Em va anar enviant per mòbil la meva situació constantment.
En definitiva molt i molt content, pel final, estava tot ben fet, però no em vaig fixar que la ultima pujada era criminal, resultat? entrenar més pujades de cara a la propera.
Ens veiem a Bastions...el segon repte! ressorgir i ressorgir sempre endavant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada