ROBIÑERA...TORMENTA I A PATIR

Un pic fàcil...amb previsió de tormenta...

 

Pot ser l’últim pic de 3000 que pugui aquest any, després de més de tres hores i mitja de cotxe. Arribo a Chisagues, o més enllà. La intenció es dormir fent vivac, però marcava mal temps així...acabo dins el cotxe. El Robiñera, un dels fàcils per poder pujar i baixar ràpid i no patir amb el mal temps. Normalment la premissa es fer-ne mínim dos, però si no es pot, no es pot...i sortir a la muntanya sempre va bé i carrego bateries.

Amb un cel estelat com feia temps no havia vist, i dins el meu cotxe...dormo o ho intento, la pluja fa acte de presència a mitja nit, i em desvetllo un instant amb un mal son, pensant que una riuada s’ha endut el cotxe, però no...tot esta tranquil, sol completament sol allí.

El lloc es bastant idíl·lic amb una bucòlica cabana de pastors buida, un petit prat, i un camí (pista) que comença a pujar, plan de Petramula.

Pujo i baixo el pic en tres hores justes, no ha estat exposat ni dificultós, de fet m’ha sorprès i molt, es preciosa la vista allí a dalt, montperdut, la munia, vignemale...en fi els grans de grans. Faig un entrepà, em faig algunes fotos al cim, i ja baixo. Allí em trobo les úniques persones del dia, una família, mare, pare i filla...forts els tres, i l’home , després de saludar-nos em comenta que allí tinc a tocar si encara vull “apretar” més metres, el pic Comodoto, per tant, a per ell...un cop al cim torno a gaudir de boniques vistes, i m’encanta sentir-me així el sentiment de llibertat, de gaudir patint, sí ho sé, jo soc així quan més costa la satisfacció després es brutal. Ara tinc més d’una dona, en tinc moltes i es diuen muntanyes, per tant li dedico tota la passió de la que disposo quan m’hi acosto a elles, quan les pujo, quan les grapejo trepant, quan arribo a plorar quan m’hi penjo d’elles, de cada idil·li sempre en surt un bon record...algun dia ús faré el salt amb algú que em robi el cor, de moment aquest es vostre.

Es curiós parlar així sense haver estat muntanyenc ni haver mamat la muntanya de petit, això no té exclusivitat, un dia es descobreix i es sent o no, segurament hi haurà gent que es pixarà de riure al llegir això, perquè ells porten la muntanya en el seu adn, en el meu adn hi porto passió...així que tots en pau.



Robiñera 3006 metres

Acabaré relatant de forma breu que novament, m’he complicat la vida en una sortideta de muntanya, baixar per no havia de baixar i quasi llepo, tensionat de cames, genolls, braços i espatlles, per voler baixar per parets verticals, “que sabia jo”, jo només volia baixar per on a mi em semblava, setmanes enrere vaig esbroncar i alliçonar en Roc i després ...ho faig jo, malament Sergini, però te n’has tornat a sortir, rés es etern i no vull flirtejar amb el perill, passo.

Torno amb el meu 37é pic, ja queda menys pel meu repte personal, 13 només quin número no? Jajaja, cap problema a veure si abans que vingui el meu estimat enemic, el fred, cau algun més. Que passarà si assoleixo el repte abans dels 50? Doncs que n’hi haurà un altre, així penso que s’ha de funcionar, amb reptes, il·lusions, motivacions i ganes, moltes ganes...

 

Ús estimo princesa i valent...