Monteperdido extrem...amb un any atípic per la pandèmia, em plantejo tornar a Pineta, preciosa vall, i intentar baixar el temps que vaig fer el 2010, de 13 hores 32 minuts. Amb 11 anys més, amb més cabories al cap, però amb més experiència, li poso tota l'atenció, ganes, i il·lusió del món.
No vaig anar sol, vaig anar acompanyat, i es per això que dono les gracies a que m'acompanyessin, i m'animessin a fer-ho, "merci"!
Vaig contactar amb en Tomas, l'organitzador de la travessa, molt bona gent i després de repassar el trajecte i no perdre'm com va succeir 11 any enrere, em recorda diversos passos a tenir en compte, li pregunto si podria fer un 3000 ja que hi era per la zona , i em va respondre afirmativament, el Taillon!! Aquest fet el vaig tenir a la ment durant part de la travessa.
Pineta un dels meus llocs preferits, un gel i encara la pujada sense aturar-me, doncs tens en pocs kms un veritable mur, tornar al balcón, arribar a Marbore i pujar al refugi de Tucarroya, pintoresc i bucòlic, alli hi era per segon cop a la meva vida...increïblement preciós. La pujada a la horquetta va ser dura però portable, fins el primer refugi francés...animar-me un cop rere un altre, em feia avançar sense cap anomalia, perfecte!
Tot va quadrar, la climatologia, la companyia, anava molt content la veritat, i quan estas seré i amb pau, et multipliques, i això va passar. Es una travessa on no tens rés d'avituallaments, això fa que hagis de portar més pes, tot i així, vaig gaudir, patir en algun tram, i sobretot em vaig aturar molts cops a fer fotografies, perquè tot era digne de capturar-ho. Mirar i remirar els paratges, un cop i un altre, no puc dir-vos que ho passes malament, sí, que un cop a Gavarnier la pujada al següent refugi em va posar a lloc i vaig parar un parell o tres de cops, a agafar aire.
 |
| El mervellós Circ du Gavarnier |
 |
| Feliç de superar les "Escaletas" |
 |
| Brecha de Rolando...una rambla |
Finalment arribo a Pineta, donant-ho tot, com sempre que faig alguna cosa, 10 hores i 58 minuts segello el forfait al refugi, 11 anys després rebaixo en més de dues hores i mitja aquesta sensacional aventura.
El temps va ser assolellat, gris amb núvols, però mai em va ploure, penso que una bona aura em va cuidar, si arriba a ploure hagués estat fatal.
Ara ja havent passat setmanes, haig de dir que no vaig voler fer un cim de 3000, i reservar per donar tot el que podia, també penso que es podia rebaixar 20 minutets, no més, cadascú ha de ser conscient dels seus limits, però... i perque no?...jajaja, ja veurem torno a estar descentrat per tant, no seria el mateix, amb força cap i felicitat, tot rutlla.
Ara el moment ja ha passat, l'he gaudit, a esperar que tornin millors moments...
NO ENS ATURA NINGÚ
 |
| Cañón de Añisclo...sense paraules |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada