Ahir va fer una setmana que et van operar, una operació duríssima,
un tumor al pàncrees del tamany d’una taronja, a banda també algun problema a
la vesícula. El mes de març ja va ser molt dur, amb les febres altes que vas agafar,
tú que mai has tingut res de res, vas acabar ingressada, i també a l’abril. La processo
va per dins, he intentat animar-te tot el que he pogut, treure ferro de tot,
però el mal hi era, i dilluns dia 14 el van treure.
Impressiona moltíssim veuret plena de tubs, drenatges,
vies...veure que has perdut ja més de 5 kg, impressiona veure a la meva mare allí,
com un pollet, però sola no has estat cap dia, ens has tingut a nosaltres pendents
de tú, i a tota la teva família, germans, nebots, amigues i amics tot un clam ,
mai millor dit, respirant amb tú.
Avui començo a treballar, però segueixes sense estar sola,
tens a la Ciara, que tot i estar en una etapa de canvis, també hi es. Confesso
que cada dia que he tornat a casa, es fa coll a munt, sol...no hi ha collons de
treure la soledat...cauen llàgrimes perquè penso en tú, perquè penso que a tu
mai et pot passar res, ploro perquè necessito que estiguis bé, perquè ara t’hauré
de cuidar jo a tú, ploro perquè tú ho has fet tota la meva vida, ploro perquè soc
el que soc per tú...ploro ara, per no tornar a plorar ni defallir quan vinguis
a casa teva, la mateixa a la que em deixes estar m’hi ara.
Fa dos dies que caminem plegats per l’hospital, passat a passat,
no molestes, no molestes, mai ho has fet, molestem, molestem, soc aquí ara i
sempre, no vinc només a dinar i en els aniversaris, deixa’m cuidar de tu ara,
tan fa qui no entengui la circumstància, es aquesta i s’ha d’assumir.
Es igual que treballi, que hagi de fer peripècies per veure
els meus fills, inclús si vull entrenar, ara ets tu la meva prioritat, la
persona més bona que mai he conegut, de tu només raja bondat, ni egoisme, ni
materialisme, mentida, cap ego...ets tu, i això em vareu transmetre, i així
vull ser, perquè vull ser com tu.
Tens en Roc pendent de tu, i la petita que de segur serà
feliç quan et vegi, els teus nets, perdona , juntament amb la Martina.
Disculpeu-me Roc i Ena, ara es l’avia qui em necessita, i hi haig de ser-hi,
tornaré a estar amb vosaltres de seguida.
...son les 13:00 hores d’un dia laboral, plego aviat, i
aviat et veure, i estaré amb tu una estona i et faré petons i parlaré amb tu, i
caminarem, riurem, però quan arribi a casa se’m cau, la soledat i jo, vine
aviat, perquè saber que ets al menjador tot i que jo estigui a l’habitació que
em va veure créixer, et necessito!!
T’estimo mama.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada