PRE UTMB presagi de ...

PRE UTMB  Agost 2018

Ahir vaig arribar a Saint Gervais (Alps francesos), vaig sortir a les 04:20 del mati de Barcelona, de la casa on vaig créixer, de casa de me mare, vaig arribar a destí a les 13:55 hores. Vaig fer tres aturades, per estirar cames, anar al bany, menjar i beure i descansar una mica.

Al arribar al apartament, ja per instal·lar-me, em va envair una soledat i una tristor, molt gran, la setmana abans vaig estar amb els meus dos fills, tots els dies, ara, en aquell instant els trobava a faltar a rabiar, i es que no ser estar sol, ho odio! Ni el moment , ni l’entorn, soc així de simple, tant que he necessitat un xic de descans i ara sense ells s’ha fet dolors. Perdoneu-me.

Ja soc aquí, aquí tot es professional, gent d’altre mena, “a gaudir” “a disfrutar”...cert, l’aposta es gran, entrenaments, diners, temps, sacrificis, es per això que s’ha d’intentar gaudir com sigui, fotut quan no tens ni un clau, per visitar glaciars, fer àpats o si més no un apat com deu mana en un restaurant o prenent alguna cosa en una tranquil·la terrassa, quedo reclòs en el meu apartament, pensant, concentrat, meditant si s’escau, visualitzant tot allò que em vindrà per davant.

Tinc absolutament tot, gracies a varies persones per ajudar-me, per tant no estic sol aquí, però m’hagués agradat ser-hi amb algú més, a part dels meus fills, però amb qui? La meva vida personal esta essent desastrosa, tot i així mirada sempre endavant. Em queda acabar d’aclarir quina roba utilitzaré en cursa,  canvio d’estratègia, tindré pernil i ànec per ingerir salat, veurem com va.

 Avui es dia 28 d’agost, sortiré a rodar suau, uns 40 minuts, dijous 25 minuts amb algun canvi de ritme, però descansaré després dels rodatges i posaré fred a les cames. Dijous 30 arriba en Marc Parra, li dec moltíssim, vé a fer-me la intendència, fills meus, envolteu-vos d’amigues i amics, dels de veritat! Em salva la vida i de pas aquest repte de ser aquí, sense ell, penso que patiria més del que patiré, si!, puc, se que puc, perquè no em tomba qualsevol cosa, perquè soc esparta, però em faig gran i costa recuperar, m’hagués costat tornar sol en cotxe 8 o 9 hores després de dues nits en carrera, ja no ho faré sol, ell vindrà amb mi...gracies per cuidar-me!! No ho oblidaré amic.

No només per a mi si no per totes aquelles persones, que d’una manera o un altre, han estat particeps que jo avui sigui aquí, a totes elles gracies.

Noto, com em concentro, com visualitzo la cursa, com passaré moments durs, que els assumiré , la calor, la soledat, la nit, el cansanci i inclús el fred, ja no tinc por, tombem si pots.

Tinc unes vistes envejables dels alps, que més vull o necessito? A tu.

 

Penso que mai havia assolit una empresa com aquesta, 5 ultres en un any, i de nivell, he guanyat dos combats CSP, UTSN, ara toca UTMB la reina de les reines, allà on tot corredor somiar ser-hi algun cop, ho he aconseguit, des d’aquell 1 de gener de 2017, on em vaig proposar això i desprès d’estar 4 anys sense competir, enrere queden UTBCN, BASTIONS, i UTSM, elles amb els seus punts em van portar al sorteig, i la sort va fer la resta, torno a dir-ho, ja soc aquí! No al cent per cent mentalment, com sempre oi Sergi? La meva vida personal fa aigües, però els sacrificis per estar aquí, s’han fet, els pensaments volen entrar en mi, senzillament no haig de deixar que entrin dins meu. Que fàcil seria, si estigués bé o en equilibri, pot ser podria guanyar i tot...jajaja. No! Però segurament , llavors si gaudiria una experiència així , ho sento, tenim el que ens mereixem en la vida, alguna cosa no vaig fer bé, o pot ser em vaig enamorar quan no tocava. L’amor es la força més gran de la que disposem les persones  i jo hi crec, amb tot el que em passa i m’ha passat però hi crec.

Veig la entrada a Chamonix, tocat, però entrant com un cavall, un cavall de tir, que sempre es queixa, que bufa (encara), ferit, mig defallit...però entra amb tú Marc, perquè em faràs entrar perquè a part de no decepcionar-me a mi mateix, tampoc et vull decepcionar...Marc.

Em queixo, sí, però ara assegut aquí escrivint, imagino el moment de l’entrada, i m’emociono, els meus pels del meu cos s’aixequen, ja volen sentir-ho, lluny de posició, de guanyar, el que busco...sabeu que es? Com vaig llegir fa poc, “impressionar-me a mi mateix, del que soc capaç”...demostrar-me que puc fer, amb les meves limitacions.

 

Ara Sergi ! es el moment, l’hivern fred i de pluja, fent canvis de roba en carrers, a fosques, moll, amb fred, i sempre bufant (això haig de canviar-ho), anant a dormir tard...aquí tens la teva recompensa, la resta...es cosa meva. Fins la propera entrada POST UTMB.

L'ELEFANT I LA BELLA FORMIGA ( la llegenda )

L’ ELEFANT I LA BELLA FORMIGA ( la llegenda)

Vet aquí un gran elefant, no només de tamany, sinó de cor, tot ell era ben gros, li agradava estar en forma i inclús era presumit, a la seva manera, no era com la resta del elefants, de fet, alguns dels seus companys el miraven i li deien que semblava d’una altre espècie. Ni cas els feia, saltava, corria, i com no, somiava i molt. Somiava estimar, i també somiava, a qui estimaria ell. De vegades es passava llargues temporades immers en els seus somnis, un dia mentre es ruixava amb aigua fresca, acabada de caure del cel, va veure un cau de formigues. Que pesades va sospira l’elefant, i es que elles, les formigues, i els seus caus estaven arreu, ja sigui al ben mig de la selva, com allà on no hi havia vegetació, si no era per superfície era per sota terra, però sempre hi eren.

Aquell dia una d’elles, es movia i removia com ninguna, digne de la mateixa reina formiga del cau, això va pensar l’elefant, deu ser la reina rumiava. La manera de bellugar-se d’ella no passava desapercebuda ni tant sols amb les de la seva pròpia espècie, sempre tenia d’altres “formiguetes” al seu voltant, però mai ninguna d’aquestes es va fer digne.

Un dia la bella formiga, estava trist, havia perdut  qui li va donar la vida, va estar sola, inquieta, mig perduda, i va topar amb una pota del nostre amic elefant. Ella el va mirar, d’una forma especial, i ell, que tants cops l’havia observat es va quedar bocabadat. Al veure-la sola , sense el seu “sequit”, va pensar que pot ser tenia fam, va mirar el seu entorn i amb la seva forta esquena va fer trontollar un arbre, fent caure un fruit tropical molt dolç i amb una olor que encisava , li va apropar. La bella formiga no li va fer un lleig i va tastar aquella fruita, mai abans havia provat res tant exquisit, però va seguir cap baixa, moment en el que va començar a ploure amb força, i aquí pateixen alguns animals , entre ells les formigues i més si ets bella. El nostre amic elefant amb una fulla preciosa amb un verd estrident va fer-li servir de paraigües, allí van estar immòbils els dos, cadascú a la seva manera reia, ella a aixopluc i ell mullant-se tot el seu gran cos, es seguien mirant, de forma estranya, però amb dolçor. Va parar de ploure, i l’elefant va ajupir el seu enorme cos, per gaudir de la bellesa de la bella formiga, renoi, que n’era de bella. La bella formiga, havia de marxar, sense saber el motiu, i va aprofitar per tocar amb les seves pinces una part de la boca de l’elefant, aquest, va tancar els ulls i va tenir una sensació de “formigueig” prop del seu llavi, va fer-hi passar la seva llengua poc atractiva, i va quedar perplex, amb el sabor que va notar, un gust tropical, al obrir els ulls , ella ja no hi era, però ja era tard, va quedar tocat o enverinat o senzillament captivat d’amor.

A l’endemà l’elefant va tornar content al mateix lloc, i va esperar per veure si hi seria ella, la bella formiga, però no, ella no hi va anar més.

L’elefant va seguir amb la seva vida, amb la seva espècie, seguia mirant caus de formigues, però no la va tornar a veure. De tant en tant, la bella formiga deixava trossos de fruita tropical, per on passava amb l’ànim de poder algun dia tornar a coincidir amb aquell animalot, gran enorme i de bon cor, el nostre elefant. Ell vagava per la seva vida tranquil·la, amb la seva espècie, i de vegades trobava petits tresors,  en forma de rastres que la bella formiga deixava, ell deixava coberts amb fulles, per quan plogués, pensava que així ella no es mullaria amb la pluja i a mes...pot ser el recordaria.

Van passar anys i panys, i al final cadascú li toca estar amb la seva espècie, fer la seva vida, gaudir-la a la seva manera, la bella formiga seguia envoltada de formiguetes, a la cort de la reina, gaudia de certs privilegis. El nostre elefant, seguia el seu camí sense córrer, de vegades perdut, perquè feia començar a treballar el seu cervell i aquest li deia que no encaixava en aquella espècie, descontent una mica de tot, ja no va tornar mai més a aquell indret on es van trobar dos especies diferents, però seguia trobant rastres. Somreia mentre la seva vida lenta i ociosament tranquil·la passava.

Un dia qualsevol, l’elefant va tenir una pensada, anar arbre per arbre d’aquell apreciat fruit tropical, pot ser seria allí on podria retrobar a la bella formiga, i així ho va fer, va passar molt temps, però al final un mig dia, d’un dia molt calorós va observar com un grup de formigues estaven més alterades del normal, es va acostar i ajupir el seu gran cap, era ella!!!! La bella formiga, si n’estava segur, però ara semblava... com dir-ho? Com si fos una reina, anava agafada per les seves dolces potes per una altre formiga. En aquell instant, ella, la bella formiga es va adonar que aquell esser enorme no era un més d’aquell paratge, era ell!! Aquell que la va protegir, aquell a qui va pessigar dolçament, aquell a qui havia deixat tants rastres, de sobte va deixar anar al seu acompanyant, i es va mirar a l’elefant. Era ell, després de tant temps, ella i ell allí, junts, cadascú al seu mon, amb la seva espècie totalment diferents l’un amb l’altre. El bram del nostre elefant es va fer sentir per tota aquella selva, en aquell moment ell ajupint-se novament la va convidar a pujar al seu cim, ella, la bella formiga no s’ho va pensar (i no sabia el que anava a fer ), i per la orella dreta d’ell va començar a fer camí, ell reia, era el millor formigueig que mai abans havia sentit, a excepció d’aquell tan dolç que anys enrere va sentir.

La bella formiga, estava al llom del nostre elefant, ell es girava i la mirava, sí era allí al seu cim, allò va ser màgic, però com podrien els nostres amics comunicar-se entre ells? Essent tant diferents, l’amor es un sentiment universal que tot ho pot, i va ser en aquell instant quan la bella formiga va guiar a l’elefant, encara mai se sabrà com ho va fer, a un bosc especial o màgic, diu la llegenda que durant la nit es produeix una pluja de cuques de llum, que ja de per si es especial però que de vegades, quan hi ha sentiments purs, pot arribar a ser màgic es pot demanar un desig. Sí, el van trobar, plegats, era un lloc ja de per si, preciós, tots dos van esperar i observar, de cop una llumeta va caure flotant d’un gran arbre, aquella llum era d’una cuca de llum, que a l’instant va donar lloc a una pluja de cuques de llum impressionant, la més gran que mai abans havia succeït. Presagi d’un gran sentiment, la bella formiga ràpidament, va encomanar el desig, vull estar durant aquest instant amb ell, i poder parlar els dos el mateix idioma! Dit i fet, “hola elefant”, “hola bella formiga”, ella va ballar al cim del seu enamorat elefant, ell reia i reia, es van dir moltes coses els dos: quedat amb mi li digué l’elefant, jo no tinc cort, ni riqueses, però sempre que tu vulguis t’acostaré la lluna, cantaré cançons, i et portaré la fruita més alta que trobi i...sempre et protegiré. La bella formiga va riure, i li va dir que si, que no li calien corts, només que estiguessin per ella, la única cosa que li va dir ella va ser aquesta, “vull que sempre estiguem junts”. El nostre elefant estava tant content i no parava de caminar i donar voltes, sense adonar-se’n va sortir del bosc, vaja, va tornar enrere i les cuqués havien marxat, van desaparèixer. Van sortir del bosc plegats, no van tornar a comunicar-se mai més, tot i així, van anar plegats durant temps, de vegades perduts, però junts, ell no la entenia a ella, i ella ja no el guiava en lloc.

El temps va fer que ella es tornés a mirar els seus caus, la seva anterior vida, on ella abans era la cort, i ara l’havien oblidat, valia la pena? Es preguntava. Ell segui protegint a la bella formiga, però pot ser ja era massa tard, les direccions i les especies eren totalment diferents.

La bella formiga volia que l’elefant l’entengués, però aquest no podia, tot i que s’estimaven, cadascú a la seva manera, finalment l’elefant va ajupir-se, la bella formiga baixava d’ell però no ho va poder fer, el bassal de llàgrimes de l’elefant feia impossible que ella baixes, i això va durar algun temps. La bella formiga, ja no gaudia del nostre elefant, ferit d’amor aquest va cercar un lloc diferent, sec, amb pols, es va prometre no tornar a plorar, i així va ser, sense basals de llàgrimes, la bella formiga va baixar, es van mirar i van voler refer la seves anteriors vides.

De vegades, encara es pot veure un elefant en un bosc que havia estat màgic, bramant amb força, fent silenciar la resta d’espècies inclús la seva pròpia, i els caus de formigues, encara brilla una d’elles que sense estar en la cort, l’admiren dia rere dia.

I bet a qui una bella formiga i bet aquí un elefant, aquest conte...s’ha acabat

LA MEVA GERMANA CIARA !!!

LA MEVA GERMANA...CIARA

Porto deu anys amb aquest blog, aquest diari, mai abans havia dedicat una entrada a algú que en certa manera hauria d’haver estat aquí com a mínim en una ocasió, tú, Ciara, la meva germana.

Em porto cinc anys amb ella, amb la meva germana, i no ha estat una gran relació mai, només una relació “normal”. Ens barallàvem molt de petits , la veritat, i quan la enveja no la rebia jo, la rebia ella en forma de gelos, però estima sempre hi ha hagut.

Als 18 anys vaig fer la primera sortida de casa dels meus pares, i ara penso, que des d’aquell temps, pocs records tinc de tú, que malament! Perquè? Doncs perquè jo anava a la meva, em preocupava dels meus temes, tu eres petita, però pot ser mai em vaig adonar si necessitaves ajut o no. Aquest anar a la meva i tu a la teva ha estat així, mai has confiat amb mi com a germà, jo tampoc com a germana i quan ho he fet, fa relativament poc, explicant com em sento, penso que tu no has fet el mateix, perquè pot ser es tard, però mai es tard Ciara.

Ella es la lluna, ha estat nocturna , ho segueix essent a un altre nivell, amb d’altres responsabilitats, però ella brilla de nit, il·luminés i atraus a la gent, la nit pot ser perillosa o no, depèn de quin tipus de lluna, fa temps que la lluna que brilla en tu, es encisadora, captives a grans i petits, ja no veig aquella lluna on serveix per amagar-s’hi , la lluna amiga de la nit que tot ho podreix, però es clar, aquesta es la visió del sol, el teu germà, el que segueix normes i creu que tot s’ha de fer bé, per tal de no caure en la foscor, no tot es dia i nit, es més complexa amb matisos.

Ens ha tocat viure una separació dels nostres pares, rara, diferent, dolorosa, i cadascú la portar com va poder, cadascú es va refugiar amb qui i on va poder, mai vaig pensar en tu, i tu ja t’havies perdut, oi? Mai et vaig preguntar com estaves, mai et vaig dir t’estimo, que trist, veritat? Però mai es tard.

La teva espirall no va ser bona, perquè a més la vas viure sola i quan no estaves sola, al teu costat no hi eren les persones adequades, quan tot es va saber, vaig actuar com el que he estat molts cops, com un poli, vaja merda d’ajut oi? Cridant, perdent els papers, i no essent empàtic ni estant al teu costat, com ho sento Ciara, et vaig deixar anar més de dos anys, fins tornar-te a veure en un hospital el dia que va néixer el teu nebot, que fort. Allí després de tant temps, veig que seré tiet, buf.

No entro en detalls, en la teva espirall, en mentir, en tapar, en no afrontar, perquè tots tenim part de culpa, i em poso al cap de la llista. Però em poso en el teu lloc ara i penso el pes que havies de portar, deu meu.

Confessaré que som de caràcters molt diferents, que jo no faria les coses com tu les afrontes, que tenim formes diferents, però els valors no, son molt semblants, Ciara, jo em gasto els diners com ara, en curses que pot ser només serveixen per alimentar l’ego o senzillament per que em donen vida, tu fas el mateix vius el moment, i d’això es tracta, saps? Només cal veure les persones que entren al teu lloc de treball, al bar, i no parlo de les persones “rares”, parlo d’aquelles que t’estimen!!! No només vaig a veure’t, que vegis els teus nebots, o prendre un gelat, observo com t’aprecien , com t’estimen, i es bonic, i d’admirar, aquesta ets tú.

Mereixes que em disculpi, perquè m’he passat mitja vida jutjant, i a tú a una de les primeres persones, PERDONA, no he sabut fer-ho millor, saps? Confesso que em va trencar que mai tinguessis un detall amb la Ena, al néixer,  i ho vaig arrossegar, després les circumstancies ens porten a un any més de silenci, ho sento!!S’ha de parlar, no tinc cap dubte del que estimes als meus fills, en soc conscient, i ja no hi penso en allò, perquè em commou quan la meva nena diu “tieta”. De vegades estem cecs , o no volem veure més enllà.

Donés alegria quan hi  ets, amb un tó un pel alt de veu, jajaja, però ets tu i ets així, m’he queixat molts cops Ciara, i no hi vull tornar. Saber de tú em fa bé, som sang de la mateixa sang, i es molt important, i es més important saber de tu, i respectar els silencies ocasionals que de vegades son necessaris sense jutjar, perquè d’una manera o altre, acabes estant allí.

Hi ha temps per tot, per recuperar, per construir, per entendre, fins i tot si ens equivoquem, però no per separar, i per distanciar, i en això jo soc especialista , sembla.

Sergi, com definiries a la teva germana, Ciara?

• La meva germana es un VOLCA, es gran, majestuosa , bonica, misteriosa, de vegades solitària, de vegades descansa molt, però les seves erupcions es fan notar, son dignes de veure, de vegades difícils de comprendre, incontrolables també...però ús convido a conèixer-la, a admirar i així comprendre una mica més que Ciara, es especial, es la meva germana.
   
  T’estimo